dimecres, 8 de setembre de 2010

Treballar

Això de treballar és ben fastigós. Sé que segurament tinc unes condicions de treball i salari una mica per sobre de la mitjana i que hi ha gent que gent que està molt pitjor o que pateix precisament per no tenir treball, però és que és molt fastigosa aquesta obligació de vendre el teu temps a algú. Temps, i molts cops paciència. I tot per culpa d'Adam que es va menjar una poma. A veure, et posen al paradís, amb una tia i et diuen que pots fer tot el que vulguis excepte menjar la fruita d'un dels molts arbres que hi ha. Coi, folla sense parar, fes la becaina sota d'un arbre, tira't els pets que vulguis sense que ningú et digui res, però no mengis la poma! Si rucs eren els nostres primers pares, no podíem sortir nantros d'altra manera. I dia rera dia a aguantar la mateixa merda. I les companyes, que com les d'en Noctas, hi ha dies que hormonen i hormonen i no hi ha qui aguanti en aquest galliner. I a sobre desconfiant un de l'altre, dissimulant, sempre fent veure que treballem. Amb lo fàcil que seria acordar que ningú fotrà brot i ningú es xivarà. Però no, jo aquí sempre fent veure que treballo quan en tinc una al costat, mirant-nos de reüll. I ella igual. Canviant de seguida de programa perquè no es noti que navega per internet quan passo per darrera seu, tot i que ho he vist de sobres, i tot i que no m'importa en absolut el que faci amb el seu temps de treball i mai de la vida ho diria als caps, però no hi ha prou confiança per arribar a aquest pacte. Abans en tenia una que ens enteníem la mar de bé, i a més era molt maca, i era fàcil posar-nos d'acord per no fotre brot o escurçar en tot el possible les jornades de treball, tot i que també hormonava sense parar i a vegades es feia pesada perquè es queixava per tot, però devien ser coses de la seva condició femenina. Tocarà aguantar. Recordo una vegada que li van preguntar a un nen petit que volia ser de gran i va dir que volia ser jubilat. Quanta saviesa, ja de petits se n'adonen clarament que això de treballar és una puta merda.

7 comentaris:

maria ha dit...

Tot és trobar-hi el seu punt.Al paradís a la llarga també ens hi haguéssim avorrit.
(Que consti que no tinc les hormones esverades^-^).

Noctas ha dit...

Jijijiji quanta saviesa el nen i què poca solta l'Adam dels ous. Per cert, un s'ha de dir - Vaaaa tinc sort, tinc sort, almenys no estic en un andami cada dia- no sé, pensar en positiu. Em sento molt identificat amb el teu post, perquè a mi em passa exactament el mateix...per cert el tema pantalla i Internet i facebook i blogs en hores de feina, és exacte....aiii que ve, i poses la pàgina web correcta..ja ho veus Home del sac, éssers d'oficina és el que sóm..potser tenim sort i ens toca la loteria o algun parent ric ens deixa una bona herència...o ens posem a treballar en quelcom diferent que ens ompli més, però aiii què difícil, què difícil tot plegat!:) Abraç

Albert B. i R. ha dit...

A la meva feina no em puc connectar a webs i blocs més que res perquè tenim el pas restringit a aquests llocs. El que sí podem fer és llegir els diaris per Internet i sempre, quan algú passa pel darrera d'un altre, canvia ràpidament a la pantalla de treball. És com instintiu, ja se sap que ningú dirà res, però es fa.
I sort amb la nova companya!

L'home del sac ha dit...

Maria, jo crec que hi estaríem la mar de bé al paradís... Això ho diu perquè no hi has estat!

Noctas, és ben esclau això d'estar tancat en una oficina esperant que sigui l'hora per marxar... Per sort no hi sóc sempre a l'oficina, però quan hi sóc se'm fa molt pesat. I com més gent hi ha, més pesat se'm fa... A vegades miro altres feines per internet, però no m'hi acabo apuntant, perquè arribo a la conclusió que cobraria més però també treballaria més i m'hi hauria d'esforçar més.
Albert, jo també vaig estar en una feina on només podia entrar al país, la vanguardia i poc més i me'ls repassava de dalt a baix cada dia. Em penso que allí ni tan sols no me n'amagava, perquè ho feia sempre en hores en que no hi havia feina ni ningú a qui atendre. Sí que és veritat que una tarda que estava sol amb la companya a l'oficina i no tenia res a fer, al final me'n vaig cansar i em vaig posar a jugar a poquer per internet i que digués el que volgués...

Josep (sl) ha dit...

A mi a la oficina també em costa sobretot en els moments de poca feina on sols puc guardar papers.

reflexions en català ha dit...

Sí, d'acord, és una merda. Però com que has d'aguantar gent (en el meu cas tot dones, que encara és pitjor) queno has trioat durant moltes hores, jo m'aboco a la feina i així l'amargor és més suau. I ara mateix puc dir que m'ho passo bé treballant. Que duri, perquè he passat èpoques de tot.

reflexions en català ha dit...

Hola,

El Convit independentista és un intent d’aplegar blocs (i blogs) que volen la independència i que, a més, creuen que l'Estat català és necessari i urgent. Res més.

Si vols formar-ne part, deixa un comentari al Convit