No he fet vaga

No he fet vaga perquè no li trobo el sentit. Cap ni un.

Em sembla un mètode de protesta que no serveix de res i que només perjudica al treballador que veu perdre un dia del seu sou, més vacances, pagues extres, etc.

A més, si avui hagués fet vaga, només hagués volgut dir que demà hagués hagut de treballar el doble, o treballar el cap de setmana, ja que tinc algunes feines que dilluns han d'estar acabades.

Encara que no fos així, tampoc em sembla just perjudicar a l'empresa per la qual treballo, que no en té cap culpa de la reforma laboral i que considero que és prou justa amb mi, malgrat coses que sempre són millorables.

Em sembla que s'ha de tenir molta barra per demanar als treballadors que renunciïn a un dia del seu sou.

Molta més barra s'ha de tenir encara per obligar-los a fer-ho, que és com s'aconsegueix que les vagues tinguin cert èxit. Avui ho he comprovat, als polígons on hi havia grans empreses, carreteres tallades i seguiment del 100%. A polígons més petits, tothom treballant amb absoluta normalitat, si bé amb els cotxes i furgonetes ven tancats per por. Jo crec que si no hi hagués coacció, el seguiment seria més que mínim. I el fet que una vaga sempre s'acabi convertint en un atac a la llibertat dels treballadors, fa que ho acabi trobant un acte bastant vomitiu i me n'allunyi totalment. Encara que tinguin bona part de raó.

Amb això no vull dir que no calgui protestar. M'hagués semblat bé una protesta contra aquesta reforma laboral. Si en comptes d'una vaga s'haguessin convocat manifestacions a les grans ciutats, potser hi hagués anat. Ara és evident que no, encara que pugui ser bo protestar, no m'aniré a barrejar amb els qui han convocat la vaga i s'han passat el dia fent l'energumen i provocant por a la gent. 

Em dóna la sensació que aquesta reforma no és bona i que a curt termini només provocarà més atur, encara que a la llarga qui sap. De totes maneres, més flexibilitat dóna més seguretat a l'empresari, però això s'hauria de compensar amb més seguretat pel treballador, amb més mesures socials de cara a pal·liar les conseqüències de l'atur, com tinc entès que es fa en altres països. En altres estats de la UE hi ha lleis laborals similars i no per això hi ha més temporalitat, però també tenen mesures de protecció cap al treballador aturat, en que se li assegura més la subsistència.

Sigui com sigui, per molt que em repugni bastant aquest a vaga, una altra política és totalment necessària.  Una política que pensi més en les persones i menys en els bancs. Si un banc o una gran empresa ha de caure, que caigui. I si els efectes de la seva caiguda serien tan dolents que cal evitar-ho, s'ha de comprar l'empresa a preu de saldo, fotre fora els actuals gestors i fer-la tirar endavant revertint els beneficis en els seus treballadors i en tots els ciutadans i mirar de vendre-la amb beneficis en un futur. Res de vendre bancs a 1 euro i amb l'estat cobrint les pèrdues. A vegades no sé si estem governats per persones o per màquines sense sentiments. Potser et diran que ja hi pensen en les persones, però a més de fer-ho, ho hauria de semblar.

López, el lehendakari sense vergonya

S'ha de tenir molt poca vergonya, ser molt curt de gambals i terriblement egoista per dir el que ha dit aquesta setmana el lehendakari López. Ell vol el concert econòmic per Euskadi, però no el vol per ningú més, perquè no seria bo per Espanya. Visca la coherència. Doncs miri senyor López, potser ens podríem posar d'acord en que aquest concert és dolent per Espanya, i com que vostès ja l'han gaudit durant molts anys, i com que a Espanya ens han inculcat llargament això de la solidaritat, doncs ara hi podrien renunciar i deixar-nos-el a naltros una temporada. Realment, em sembla que al lehendakari López tan se li fot el concert econòmic basc, però se l'ha trobat i evidentment no hi pensa renunciar. El que si que li interessa per sobre de tot és Espanya, la seva pàtria, que sense xuclar la mamella catalana no podria mantenir el nivell del dispendi i les seves grandeses. Això sí, que xuclin la mamella de l'altre, no la pròpia, encara que sigui per mantenir el costum.

Per sort, a aquest senyor, fet lehendakari després d'unes eleccions amb les normes manipulades per tal de que els partits dels colonitzadors tinguessin majoria, l'hi queden quatre dies. La trampa i la martingala ja no s'aguanten més per enlloc, i els bascos sabran fer neteja ben aviat.

Vila de Perpinyà - La fidelíssima (al blog La Història desconeguda)

Us poso l'enllaç a aquest article que he escrit sobre una anècdota històrica relacionada amb la vila de Perpinyà al blog La Història desconeguda de na GukGeuk.

Vila de Perpinyà - La fidelíssima

És un blog, que encara que intermitent, us recomano molt si teniu curiositat per les anècdotes històriques, ja que hi ha escrits molt interessants.

ANC, el camí correcte?

En general, cal pensar que la creació de l'ANC és una bona notícia. És positiu que es formi una iniciativa que vulgui implicar a la societat civil més enllà dels partits polítics. De feina a fer n'hi ha molta, sobretot fer pedagogia, fer arribar el missatge, sempre en positiu i fer que la maquinària no s'aturi. Malgrat tot això, quan llegeixo el seu full de ruta, em dóna la sensació que l'estratègia no és bona. Entre els passos que s'han de donar, diuen que a meitat del 2013 els ajuntaments han de convocar referèndums d'independència, i en cas que no ho fes l'ajuntament, ho hauria de fer la secció local de l'ANC. Em sembla que les coses que ja s'han fet no s'han de repetir. Això és una cosa que ja s'ha fet. Van tenir més o menys èxit, depenent del lloc i del punt de vista des del que ens ho mirem, però van tenir un gran impacte i és el que es volia. Això ja està fet. De que serviria repetir un referèndum que no té validesa? De res. És més, difícilment aconseguirien la rellevància que van tenir els altres. Un referèndum l'ha de convocar el Parlament i que sigui oficial i amb legitimitat internacional. Només un i ha de ser el bo.

L'ANC té moltes coses a fer, però em sembla que convocar referèndums no és la seva feina. En tot cas, propiciar les condicions perquè el Parlament no tingui més remei que convocar-lo. Per altra banda, tinc la sensació que aquest full de ruta no caldrà complir-lo. Durant el 2012 les coses s'acceleraran tant que el full de ruta s'haurà d'actualitzar. Mentrestant, implicar com més gent millor, generar sinèrgies, simpaties, obrir encara més el camp, i començar ja a pensar en l'endemà, en les negociacions que inevitablement caldrà fer, en la divisió d'actius i passius, en la constitució que voldrem donar-nos, etc.

Com més gent i entitats hi treballin millor, però espero no haver de tornar a anar a votar en un referèndum que no tingui validesa.

Un de tants, de Lluís Ferran de Pol

Unes 130 pàgines estructurades en relats molt curts que es llegeixen en un moment. Una autèntica joia que retrata de forma profunda els últims dies de la guerra i l'estada en condicions infrahumanes a les platges de Sant Cebrià de Rosselló. Val la pena llegir-lo.
Us deixo unes frases magnífiques sobre les sensacions que descriu amb tot el dolor de l'anima la situació en que es trobava al camp de concentració envoltat de filferros, del capítol "La bèstia trista":

"Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjors: som bèsties tristes"
"Ja no som homes, som una gossada famolenca amb els morros alçats cap al cel i amb els nassos plens d'un envaïdor perfum de pa torrat..."
"Sé que sóc -em sento- una bèstia famolenca. Però una bèstia que, a més a més, té capacitat per a menysprear-se a si mateixa"

La veritat és que buscava alguna cosa lleugera per llegir i vaig agafar aquest llibre de l'estanteria, atret pel seu poc volum. Ja no recordo ni com va arribar-hi. Fa ja força temps que he perdut bastant l'hàbit de llegir, entre la feina que he tingut estudiant i també molta desídia i desgana per part meva. Els llibres se m'han anat acumulant i vull començar a recuperar el temps perdut. Ara he agafat un llibre que destaca precisament pel contrari, pel seu gruix, "El testament d'Alcestis" de Miquel de Palol. La veritat és que sembla una novel·la molt extravagant, però la crítica és bona i em sembla atractiva.

Dació en pagament només en alguns casos. No és suficient.

El govern espanyol ha anunciat una estranya mesura per permetre la dació en pagament dels préstecs hipotecaris. En resum, per qui no conegui la terminologia, que es pugui cancel·lar un préstec entregant l'habitatge. El problema és que només contemplen aquesta mesura per casos extrems: famílies en risc d'exclusió social, amb tots els membres a l'atur, etc. No té sentit, que s'apliquin aquestes mesures als més desgraciats, i no a molts altres que no són més que una miqueta menys desgraciats.
La dació en pagament és una cosa lògica, que s'hauria d'haver aplicat sempre. Per començar per protegir als ciutadans. No m'imagino drama més gran, que haver de seguir pagant per un bé que has perdut. I per l'altre costat, si això hagués existit des de sempre, molts bancs no haguessin fet les bajanades que feien.
Arribava una parella de mileuristes sense ni un duro estalviat, volien comprar un pis i necessitaven un préstec pel valor de l'habitatge més les despeses. Llavors, trucada al taxador: "escolta, que la taxació hauria de ser superior a XXX, perquè ha d'incloure despeses", "ah sí, cap problema". En vaig ser testimoni moltes vegades... I així anem. Problema en deixar més diners del que val l'habitatge? Cap, si no ho val avui ja ho valdrà d'aquí dos mesos, que el totxo no baixa mai...

Camps

Tot això del Camps va ser una gran farsa i un gran esperpent. Tot plegat dóna la sensació que estava tot preparat per tal de que fos exculpat. No acabo d'entendre això dels jurats populars. Potser algú em dirà que tenen alguns avantatges, però jo no els hi sé trobar. Estava cantat que era impossible que en una terra on el PP guanya sempre amb majoria absoluta, de deu persones seleccionades aleatòriament, set trobessin culpable un polític d'aquest partit, per més proves que hi hagués. Era impossible. En Camps ha estat declarat no culpable, però ha quedat retratadíssim, per molt que ara s'afanyin els peperos de parlar de la seva honorabilitat. Ha quedat com un fantasma, un personatge xulesc a qui agrada que l'afalaguin. Amb tot, acabar així per uns vestits em sembla més que penós, de corrupte de tercera.
Aquest cap de setmana vaig parlar amb uns amics valencians. Indignadíssims era poc amb la sentència. Jo els vaig dir que tenien raó, però que per uns vestits tampoc n'hi havia per tant. Em van dir que els vestits no era pas el més greu de Camps, que els seus crims més grans eren els que havia fet legalment: havia anorreat les finances públiques del País Valencià a canvi de grandeses que no portaven enlloc, malbaratant i permetent l'espoliació del país i més que la seva, permetent la corrupció dels amics. A més, no cal dir, d'haver continuat amb la tasca espanyolitzadora i haver sigut especialment cruel amb els que encara mantenen la identitat valenciana fins al punt de tancar-los TV3 i perseguir-los com un inquisidor.
No cal dir res més, els vestits només són la punta de l'iceberg.