Un de tants, de Lluís Ferran de Pol

Unes 130 pàgines estructurades en relats molt curts que es llegeixen en un moment. Una autèntica joia que retrata de forma profunda els últims dies de la guerra i l'estada en condicions infrahumanes a les platges de Sant Cebrià de Rosselló. Val la pena llegir-lo.
Us deixo unes frases magnífiques sobre les sensacions que descriu amb tot el dolor de l'anima la situació en que es trobava al camp de concentració envoltat de filferros, del capítol "La bèstia trista":

"Si tinguéssim el conformisme dels animals, seríem com ells. Nosaltres som molt pitjors: som bèsties tristes"
"Ja no som homes, som una gossada famolenca amb els morros alçats cap al cel i amb els nassos plens d'un envaïdor perfum de pa torrat..."
"Sé que sóc -em sento- una bèstia famolenca. Però una bèstia que, a més a més, té capacitat per a menysprear-se a si mateixa"

La veritat és que buscava alguna cosa lleugera per llegir i vaig agafar aquest llibre de l'estanteria, atret pel seu poc volum. Ja no recordo ni com va arribar-hi. Fa ja força temps que he perdut bastant l'hàbit de llegir, entre la feina que he tingut estudiant i també molta desídia i desgana per part meva. Els llibres se m'han anat acumulant i vull començar a recuperar el temps perdut. Ara he agafat un llibre que destaca precisament pel contrari, pel seu gruix, "El testament d'Alcestis" de Miquel de Palol. La veritat és que sembla una novel·la molt extravagant, però la crítica és bona i em sembla atractiva.

Dació en pagament només en alguns casos. No és suficient.

El govern espanyol ha anunciat una estranya mesura per permetre la dació en pagament dels préstecs hipotecaris. En resum, per qui no conegui la terminologia, que es pugui cancel·lar un préstec entregant l'habitatge. El problema és que només contemplen aquesta mesura per casos extrems: famílies en risc d'exclusió social, amb tots els membres a l'atur, etc. No té sentit, que s'apliquin aquestes mesures als més desgraciats, i no a molts altres que no són més que una miqueta menys desgraciats.
La dació en pagament és una cosa lògica, que s'hauria d'haver aplicat sempre. Per començar per protegir als ciutadans. No m'imagino drama més gran, que haver de seguir pagant per un bé que has perdut. I per l'altre costat, si això hagués existit des de sempre, molts bancs no haguessin fet les bajanades que feien.
Arribava una parella de mileuristes sense ni un duro estalviat, volien comprar un pis i necessitaven un préstec pel valor de l'habitatge més les despeses. Llavors, trucada al taxador: "escolta, que la taxació hauria de ser superior a XXX, perquè ha d'incloure despeses", "ah sí, cap problema". En vaig ser testimoni moltes vegades... I així anem. Problema en deixar més diners del que val l'habitatge? Cap, si no ho val avui ja ho valdrà d'aquí dos mesos, que el totxo no baixa mai...

Camps

Tot això del Camps va ser una gran farsa i un gran esperpent. Tot plegat dóna la sensació que estava tot preparat per tal de que fos exculpat. No acabo d'entendre això dels jurats populars. Potser algú em dirà que tenen alguns avantatges, però jo no els hi sé trobar. Estava cantat que era impossible que en una terra on el PP guanya sempre amb majoria absoluta, de deu persones seleccionades aleatòriament, set trobessin culpable un polític d'aquest partit, per més proves que hi hagués. Era impossible. En Camps ha estat declarat no culpable, però ha quedat retratadíssim, per molt que ara s'afanyin els peperos de parlar de la seva honorabilitat. Ha quedat com un fantasma, un personatge xulesc a qui agrada que l'afalaguin. Amb tot, acabar així per uns vestits em sembla més que penós, de corrupte de tercera.
Aquest cap de setmana vaig parlar amb uns amics valencians. Indignadíssims era poc amb la sentència. Jo els vaig dir que tenien raó, però que per uns vestits tampoc n'hi havia per tant. Em van dir que els vestits no era pas el més greu de Camps, que els seus crims més grans eren els que havia fet legalment: havia anorreat les finances públiques del País Valencià a canvi de grandeses que no portaven enlloc, malbaratant i permetent l'espoliació del país i més que la seva, permetent la corrupció dels amics. A més, no cal dir, d'haver continuat amb la tasca espanyolitzadora i haver sigut especialment cruel amb els que encara mantenen la identitat valenciana fins al punt de tancar-los TV3 i perseguir-los com un inquisidor.
No cal dir res més, els vestits només són la punta de l'iceberg.

Megaupload com a símptoma

Que un personatge que ha guanyat milions d'euros aprofitant-se del treball i la creativitat d'altres persones sigui posat entre reixes i se li acabi el tripijoc em penso que ningú pot dubtar que és una bona notícia. Doncs resulta que si aquestes martingales impliquen que tothom es pugui baixar gratuïtament continguts amb dret d'autor sense el permís dels seus propietaris, el que a primera vista sembla atrapar un penques que amb vint anys ja traficava amb cartes de crèdit robades, es converteix en un atac a la llibertat d'expressió. I això em porta a pensar en la crisi actual, que sempre he pensat que és més de valors que econòmica. Una societat en que l'alienació mental i la negació de la cultura de l'esforç ens ha fet creure que tot ha de ser gratis perquè sí i que internet és un espai sense lleis on es pot fer absolutament de tot. Doncs no senyor, les lleis, tot i la dificultat que implica, són les mateixes i els nostres actes són igual de delicte o no si es fan físicament o a través de la xarxa.
I amb tot això, no vull atacar qui es baixa coses de la xarxa, que tots ho hem fet algun cop, sinó al que s'està enriquint gràcies a això i sobretot a la gent que no entén que això és un delicte molt gros i que a aquesta gent no és precisament per fer-los-hi un monument.
També és veritat que el que ha propiciat això és el retard de la indústria en posar-se al dia i no saber veure les oportunitats de les noves tecnologies. Segurament, molta gent que es baixa continguts d'aquests, si en una altra web els pogués obtenir de forma fàcil i legal pagant un preu just ho faria. Jo de fet ja he utilitzat alguna vegada pàgines com Filmotech o Filmin i ben aviat arribaran altres pàgines que tindran catàlegs molt amplis amb les grans produccions de Hollywood. De fet, fa ja força temps, a Cuatro feien una sèrie que es deia Flash Forward, que la van retirar per baixa audiència tot i que a mi m'agradava. La única manera senzilla de poder veure els últims capítols va ser a través de megavideo, portal germà de megaupload i ara també tancat. Un altre exemple, fa unes setmanes em vaig voler mirar "El tercer home" i "L'home que va matar Liberty Valance". Me les vaig baixar a través del Torrent. Si les hagués trobat en un pàgina tipus filmin pagant dos o tres euros, ho hagués fet. En tot cas, i ja sé que pot semblar molt hipòcrita, encara que potser em dificulti algunes coses (que no ho crec), que els aprofitats estiguin engarjolats sempre és una bona notícia.
Mentrestant, els mateixos que segur que demanen les penes més altes per personatges com Urdangarin o Millet i reneguen de la banca i el capitalisme són indulgents amb personatges com aquests, que a costa dels altres tenen vint cotxes de luxe, però és clar, aquests són bons perquè reparteixen les pel·lícules gratuïtament entre els pobres...
Per cert, que qui vulgui més informació sobre el personatge fundador de tot això, aquí la té.

Verds

Ahir, a les notícies de TV3, comentaven la compareixença del president del govern d'Hungria al Parlament Europeu. Deien que aquest personatge havia rebuts fortes crítiques d'alguns eurodiputats d'esquerres i van posar uns instants de la intervenció d'un eurodiputat, el nom del qual no recordo, del grup verd. Aquests senyor, el va acusar, no recordo tampoc les paraules, d'acostar-se més a règims totalitaris com els de Castro i Chávez, que no a Europa.
No m'hauria de sorprendre sentir algú dir les coses pel seu nom, però el cas és que m'admira que un "verd" digui les coses tan clares i em demostra que els verds a nivell europeu de comunistes no en tenen un pèl. A casa nostra, no m'imagino al Saura dient obertament que el règim cubà és un règim totalitari, per molt verd que sigui... i ja ni dir dels seus amics i socis d'IU. Partits que segurament només s'han agafat al verd per sortir del pou del comunisme decadent.

Augment de pits (IV)

Em trucà el vespre abans de Nadal, plorant.

Feia més d’un mes que no ens vèiem, perquè vaig voler tallar aquella relació quan em digué que em volia presentar els seus pares. Fins llavors no me n’havia adonat que allò estava anant massa lluny. Jo volia creure que no era més que una amiga amb qui quedava i ens ho passàvem bé, que ens donàvem l’un a l’altre el que necessitàvem. Però la proposta de conèixer els seus pares em descol·locà. Per què? Cal? Li vaig dir. Si, és clar, em va dir, els he parlat de tu, saben que anem quedant i jo sempre els presento els meus amics. Em comentà que els divendres acostumen a anar a fer unes tapes en un bar de Bonavista i que hi podríem passar i menjar amb ells. La veritat és que no m’imaginava sopant en un bar de Bonavista tot comentant com de maques serien les campanades de cap d’any amb la Rocío Jurado i que per fi aquest any el Madrid ho guanyaria tot. No, allò era massa. De fet, mai he vist la necessitat d’implicar la família en assumptes personals, a no ser que vulguis que els assumptes personals es converteixin en familiars, cosa que no era el cas. Tot i que també me n’adoní que per part meva també li estava agafant una estima que no sabria ben bé on classificar. El cas és que viu que era el moment d’acabar-ho. No és que ho volgués, és que em semblava que allargar-ho hagués fet més mal que bé.

Tornant a on estàvem. Em trucà plorant. El cas és que després de dies trucant a la clínica i sense que li aclarissin res, li confirmaren que els seus implants eren d’aquells fets amb silicona defectuosa dels que parlaven aquells dies els mitjans, però que encara no sabien quines conseqüències podia tenir ni que caldria fer. Estava destrossada. Un cop tot havia anat bé, s’havia desempallegat dels seus complexes (inexplicables per mi) i se sentia a gust amb el seu cos, tot s’enfonsava. Em digué que tenia moltes ganes de veure’m aquella mateixa nit. Li digué que sí que ens podíem veure, però un altre dia. La nit de Nadal, gairebé des que tinc ús de raó, que amb els meus pares i uns amics de la família hem anat a la Missa del Gall a Tarragona i no tenia intenció de trencar la tradició. Després, havia quedat ja amb uns amics per anar a Reus a fer una copa. Li diguí que ja ens veuríem l’endemà a la nit. Per un costat, tenia ganes de veure-la, però per l’altre ho temia. Tornar a obrir portes que ja has tancat no acostuma a ser bona cosa. Finalment ens vérem i anà tot prou bé, encara que es notava la preocupació a la seva cara. A partir d’allí, hem tornat a quedar dues vegades més i la nostra relació ha tornat a ser la que era abans i sembla que ha abandonat qualsevol expectativa de presentar-me a ningú ni introduir-me en els seus cercles. Sobre la silicona, doncs a la clínica, encara no li han sabut dir exactament que cal fer.

Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò

Qui m'hagi anat llegint, ja sap que mai he estat fan dels sistemes comunistes. Ara me n'he adonat però que simplement és perquè estava mal informat. La propaganda capitalista havia penetrat tan fortament dins meu que m'havia fet arribar a creure que el capitalisme era sinònim de llibertat. Mai havia estat tan enganyat. Vivim en una democràcia fictícia que ens fa esclaus dels bancs i les grans corporacions que són qui de debò dirigeixen el món. Ens han encegat amb el consumisme igual que les garses s'enceguen quan veuen un picarol daurat i no volen ni poden veure res més. Enlloc de picarols daurats tenim pantalles tàctils que ens fan creure que són una porta cap a la llibertat i al coneixement, quan només són l'entrada de la ignorància i els pitjors vicis. Només una via oberta a les grans corporacions que a través d'ella ens bombardegen amb els seus anuncis de coloraines i ens vendran més i més coses i ens hipnotitzaran amb la seva pornografia. I mentrestant nosaltres ben contents de viure en una "democràcia".

Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.