Somnis humits

Era la nit de les eleccions, gairebé el 100% escrutat, i jo estava mirant-me la televisió a casa, amb un somriure d'orella a orella.
Els gràfics de colors parlaven per si sols:
CiU: 75
ERC 25
PSOE 12
PP 11
ICV 9
SI 3

No sé si sortíem a proclamar la independència llavors mateix o no, perquè m'he despertat. El somni era ben bé per mullar el llençol!

L'esquerra nacional

Ho deia en Carod ja fa temps, però penso que tenia raó. La majoria de països acostumen a tenir un partit fort de centre-dreta i un altre de centre-esquerra en disposició de disputar-se el poder. Aquí no la tenim. Potser ho va ser el PSC d'en Maragall, però està clar que ja no ho és. El PSC hi ha renunciat totalment. No sé si mai ha sabut el que vol ser, però ara menys que mai. Són espanyolistes però també volen ser catalanistes i sobretot no fer res que els pugui vincular amb el PP. Una cosa així només pot portar a la irrellevància, i si així passa, jo ho celebraré.

Potser una de les causes de no tenir aquesta esquerra forta és que CiU ja ocupa part de l'espai de centre-esquerra. En un país on la majoria de gent diu en les enquestes ser de centre-esquerra, CiU no tindria l'hegemonia que ha tingut històricament si no pesqués part d'aquest vot. Sempre es diu que CiU és un partit de dretes, com una manera de ridiculitzar-los, perquè en aquest país encara hi ha un cert temor a que et diguin que ets de drets. Però realment són de dretes? Doncs una mica segurament sí, però segurament també una mica d'esquerres. És un partit que sempre s'ha preocupat pel benestar social a Catalunya. Una mica de social-democràcia, una mica de democràcia cristiana, una mica de liberalisme... Agafant el millor de tot això en pot sortir una bona barreja.

Tornant però a l'esquerra nacional, cercant-hi una alternativa a CiU i deixant de banda el PSC per voluntat pròpia, tenim ERC i ICV. Crec que de la fusió d'aquests dos partits en podria sortir una cosa prou arreglada. Independentistes i d'esquerres, amb possibilitats d'arraconar i superar el PSC i convertir-se en el partit d'esquerres que aquest país necessitarà quan sigui independent. Per part meva, segurament no votaria aquest partit, però tampoc és bo que un sol partit governi fins a la fi dels temps, necessitem una oposició digna. El que, en la meva opinió ja el faria inacceptable seria si s'hi unís EUA i sobretot les CUP. Amb aquests partits i veient l'actitud d'alguns dels seus dirigents, l'únic que es pot fer és un grup anti-sistema nacional, però no un partit que vulgui arribar a les majories.

Sent realistes però, és una aliança molt i molt difícil. Ara mateix ERC és més propera a CiU que a ICV i això per aquests darrers és imperdonable. A la dreta ni aigua! L'altra opció és que ERC pogués superar al PSC per si sola. Podria ser la social-democràcia catalana. El que donaria força a aquesta opció seria que de moment s'enfortís unint-se amb Solidaritat. Potser sóc un il·lús, però tal i com van les coses, veig possible que una coalició així aconseguís el segon lloc a les eleccions. És just el que ens fa falta ara, un partit potent per apuntalar (i vigilar si cal) la majoria de CiU.

Una tercera opció, complementària a la segona, seria la unió de ICV-EUA-CUP. No m'agrada i no em plantejaria mai votar-los, però crec que si finalment es fes la segona, també seria bona que hi fos aquesta. Els de la CUP sembla que volen anar en solitari i amb poques possibilitats, amb el que dividirien més el vot independentista amb moltes possibilitats de deixar-lo sense representació. Anant en la coalició que dic, ens assegurem que aquests vots no quedin sense representació (sí, són uns anti-sistema, però els vots independentistes ara mateix els necessitem tots) i per altra banda ens assegurem l'aposta d'ICV per l'estat propi.

Són només unes reflexions, però crec que és positiu que hi vagi havent enteses. Amb CiU convertida a l'independentisme, cal unir forces. Val més tenir unes poques alternatives i clares que tenir el vot atomitzat de manera que en perjudiqui la seva representació. I tenir algun o alguns partits forts que apostin per l'estat propi i no ho deixin tot en mans de CiU.
Demà es pot donar un pas important en la reunió entre ERC i SI. Veurem. Les esperances són poques coneixent les tendències auto-destructives de l'independentisme polític, però potser per un cop posen seny. El que sí que espero és que no cometin l'error de ressuscitar el cadàver polític d'en Laporta. Em cau bé l'home i estic d'acord amb tot el que ha dit al Parlament durant aquests dos anys, però ha quedat clar que per la política no serveix. Si veu la possibilitat d'agafar un seient, sigui a ERC, a CiU o on sigui, no la deixarà escapar. Ara mateix ni representa a ningú ni té cap força electoral, així que el millor que pot fer és començar a preparar el xampany pel dia de la independència.

Hem arribat davant del mur

El camí era molt llarg i costós, però tots sabíem que ens hi trobaríem al final. Al final del camí hi ha un mur. Un mur molt alt i molt difícil de passar. És on ens trobem ara mateix. Alguns ho dubtaven, però hi hem arribat: hem arribat davant del mur. Ara ve el més difícil, passar a l'altre costat. Passar aquest mur és més complicat que tot el camí que s'ha fet fins ara. Cal molta força, però també molt de seny. Els perills són molt grans: es pot prendre mal intentant saltar-lo, o potser que no saltem amb prou força i tornem a caure en aquest costat i que ens hi haguem de quedar molt de temps, sense la força necessària per passar-lo.

La manifestació del dia 11 ho trasbalsà tot i donà la força: es feren molts quilòmetres de camí en una tarda. El no rotund al pacte fiscal ens situà definitivament davant del mur.

Després de l'alegria i la il·lusió de la manifestació, venen els nervis. Sobre la manifestació només dir que per tots els que hi vam ser, no ho oblidarem mai. Era la satisfacció de saber que tenim el futur a les nostres mans.  Ara però, és l'hora de l'alta política. Tinc la sensació que tenim gent prou preparada i decidida com per fer el pas. No els podem deixar sols, ara no podem afluixar. Mentre alguns indignats vexen els polítics, jo hi confio cada vegada més.

Ara és l'hora segadors... com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes.

Escrivint la història

No sé ben bé com acabarà tot plegat, però tinc la sensació que aquest pròxim dia 11 sortirà als llibres d'història. Hi serà tothom: la meva mare que no ha anat mai a cap manifestació, el meu amic militant convergent que sempre passa de tot, l'altre amic que això de la independència no ho havia vist mai clar i fins durant les consultes dubtava sobre què votar, l'amiga que volia anar a la del 10J però la mandra la van fer desistir i ara té clar que s'hi ha de ser, etc.
Només he posat quatre exemples propers de persones que no van anar a la del 10J i ara hi volen ser. Això sumat a que tots els que conec que van anar a l'altra també aniran a aquesta. Pobles on ningú es va mobilitzar per fer autobusos per l'altra i ara n'omplen quatre i perquè no n'hi ha més.
Potser m'equivoco i només és el meu entorn, però la cosa pinta molt bé.
Com gairebé sempre, el poble s'avança als polítics. Puc entendre que el President Mas es troba atrapat. Atrapat entre la seva proposta estrella i impossible de pacte fiscal que té el deure i el mandat d'intentar tirar endavant i la realitat molt més dura del que s'esperava i que el supera cada dia. Mentre la societat ja va obrint noves portes, el nostre govern encara està encallat en el pas anterior. Cal esperar que això del pacte fiscal es finalitzi com més aviat millor i el govern, havent fracassat en la seva proposta i només amb engrunes per gestionar, pugui convocar eleccions plebiscitàries en les que tots es vegin obligats a definir-se, que formin un nou govern totalment lliure i legitimat per proclamar l'estat propi.
Diuen que la història a vegades s'accelera i passen coses que semblaven impossibles només fa uns mesos. Em penso que tots tenim ja bastant clar que ens trobem en un d'aquests casos. Ara només cal que cadascú faci el seu paper. El nostre, de moment, anar dimarts a la manifestació. Com bé diu el president Mas, no serà fàcil i cal estar preparats per tot. La porta de la gàbia no és ampla, és cert, però si tothom juga el seu paper amb responsabilitat, la tenim oberta.

Foc, retallades i demagògia

Tal i com era d'esperar, no s'ha tardat a poder-se llegir els primers comentaris a les xarxes socials culpant a les "retallades" dels focs, culpant a Felip Puig de les morts, etc... La xusma (que diria en Noctas) utilitza les xarxes socials com un ventilador per escampar la seva merda. Lemes buits, plens només d'ignorància. Només un ignorant pot acusar al govern d'aquests catastròfics focs. Només un ignorant orgullós de la seva pròpia ignorància pot passar-se el dia criticant les retallades i culpant-les de tot el que passa. Com si retallar o no fos una opció. No vull defensar ningú, però no es retalla, és gasta tot el que es pot. Hi ha gent que es pensa que gastar 1000 o 2000 és una simple opció i que si es gasta 1000 en lloc de 2000 és per simple maldat del governant. Gent que els sembla tan normal que l'anterior govern, només tingués tres de cada quatre euros que es gastaven. Gent que es pensen que es pot viure a crèdit fins a l'infinit. Amb gent així, deu ser veritat això que diuen que alguns han estirat més el braç que la màniga. Per sort, no deuen ser majoria, però malauradament, la ignorància es fa sentir massa. Ignorància que viu només de criticar i llençar la seva bilis vomitiva, a canvi de zero solucions. Perquè la seva solució és tan simple com no retallar, com si això fos la terra de xauxa i ells els posseïdors del corn de l'abundància.

Què és una guerra?

Fa una estona, mirant el Cronos al Canal 33 (gran programa en un dels pocs canals que val la pena) me n'he enrecordat d'una anècdota de la meva més tendra infància.
Devia ser encara al parvulari, quan en algun lloc va aparèixer la paraula "guerra". Jo, innocent li vaig preguntar a la senyoreta què era una guerra. No sé ben bé que em va dir, em penso que alguna cosa com que és quan dos es barallen. El que sí que recordo és que jo em vaig imaginar que una guerra devia ser com una mena de combat de boxa.
No gaires anys després, la guerra del golf primer (que ens deixà sense carnaval a l'escola en senyal de protesta) i els horrors de Bòsnia després em deixaren clar que una guerra no era ben bé allò.

El 51% que va creixent

Divendres passat sopava amb uns amics, algun d'ells que feia força mesos que no veia. Just arribar, un dels que més temps feia que no veia, em saluda i em diu: "Saps que ja sóc independentista? Me n'he adonat que Espanya no ens aporta res."

Ja sé que una flor no fa estiu, però és una confirmació més que el creixement l'independentisme que pronostiquen totes les enquestes en els últims anys, i especialment l'última del CEO.

El meu amic no és que hi fos especialment contrari, no pas, potser més aviat d'aquelles persones que no ho acabaven de veure clar, que no ho trobaven necessari del tot, que se sentien tan catalans com espanyols, etc. I aquells que al final, hi pensen una mica i se n'adonen que la cosa no té sentit. I crec que la cosa encara podria anar a més si es plantegés un refèndum amb una data concreta i una llarga campanya per informar clarament a la població i promoure el debat.

Res està assegurat, però mai ho hem tingut tan bé com ara. Voleu dir que no ha arribat ja l'hora de jugar-se-la? Val, accepto que CiU se la foti amb el seu pacte fiscal, cosa que encara pot fer decidir alguns indecisos, però un cop passat aquest tràmit, ja no hi pot haver més demora.

Jo crec que la decisió més encertada seria convocar un referèndum el mateix dia que el facin a Escòcia i com ells, començar la campanya ara mateix. És evident que Espanya farà tot el joc brut i més, però fent-ho coincidir amb Escòcia els posem una dificultat afegida més. Com es podria entendre a nivell internacional que el que és vàlid al mateix dia en un lloc de la UE no ho sigui en un altre? Joc brut en tindrien molt potser, però arguments pocs.