Augment de pits (IV)

Em trucà el vespre abans de Nadal, plorant.

Feia més d’un mes que no ens vèiem, perquè vaig voler tallar aquella relació quan em digué que em volia presentar els seus pares. Fins llavors no me n’havia adonat que allò estava anant massa lluny. Jo volia creure que no era més que una amiga amb qui quedava i ens ho passàvem bé, que ens donàvem l’un a l’altre el que necessitàvem. Però la proposta de conèixer els seus pares em descol·locà. Per què? Cal? Li vaig dir. Si, és clar, em va dir, els he parlat de tu, saben que anem quedant i jo sempre els presento els meus amics. Em comentà que els divendres acostumen a anar a fer unes tapes en un bar de Bonavista i que hi podríem passar i menjar amb ells. La veritat és que no m’imaginava sopant en un bar de Bonavista tot comentant com de maques serien les campanades de cap d’any amb la Rocío Jurado i que per fi aquest any el Madrid ho guanyaria tot. No, allò era massa. De fet, mai he vist la necessitat d’implicar la família en assumptes personals, a no ser que vulguis que els assumptes personals es converteixin en familiars, cosa que no era el cas. Tot i que també me n’adoní que per part meva també li estava agafant una estima que no sabria ben bé on classificar. El cas és que viu que era el moment d’acabar-ho. No és que ho volgués, és que em semblava que allargar-ho hagués fet més mal que bé.

Tornant a on estàvem. Em trucà plorant. El cas és que després de dies trucant a la clínica i sense que li aclarissin res, li confirmaren que els seus implants eren d’aquells fets amb silicona defectuosa dels que parlaven aquells dies els mitjans, però que encara no sabien quines conseqüències podia tenir ni que caldria fer. Estava destrossada. Un cop tot havia anat bé, s’havia desempallegat dels seus complexes (inexplicables per mi) i se sentia a gust amb el seu cos, tot s’enfonsava. Em digué que tenia moltes ganes de veure’m aquella mateixa nit. Li digué que sí que ens podíem veure, però un altre dia. La nit de Nadal, gairebé des que tinc ús de raó, que amb els meus pares i uns amics de la família hem anat a la Missa del Gall a Tarragona i no tenia intenció de trencar la tradició. Després, havia quedat ja amb uns amics per anar a Reus a fer una copa. Li diguí que ja ens veuríem l’endemà a la nit. Per un costat, tenia ganes de veure-la, però per l’altre ho temia. Tornar a obrir portes que ja has tancat no acostuma a ser bona cosa. Finalment ens vérem i anà tot prou bé, encara que es notava la preocupació a la seva cara. A partir d’allí, hem tornat a quedar dues vegades més i la nostra relació ha tornat a ser la que era abans i sembla que ha abandonat qualsevol expectativa de presentar-me a ningú ni introduir-me en els seus cercles. Sobre la silicona, doncs a la clínica, encara no li han sabut dir exactament que cal fer.

Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò

Qui m'hagi anat llegint, ja sap que mai he estat fan dels sistemes comunistes. Ara me n'he adonat però que simplement és perquè estava mal informat. La propaganda capitalista havia penetrat tan fortament dins meu que m'havia fet arribar a creure que el capitalisme era sinònim de llibertat. Mai havia estat tan enganyat. Vivim en una democràcia fictícia que ens fa esclaus dels bancs i les grans corporacions que són qui de debò dirigeixen el món. Ens han encegat amb el consumisme igual que les garses s'enceguen quan veuen un picarol daurat i no volen ni poden veure res més. Enlloc de picarols daurats tenim pantalles tàctils que ens fan creure que són una porta cap a la llibertat i al coneixement, quan només són l'entrada de la ignorància i els pitjors vicis. Només una via oberta a les grans corporacions que a través d'ella ens bombardegen amb els seus anuncis de coloraines i ens vendran més i més coses i ens hipnotitzaran amb la seva pornografia. I mentrestant nosaltres ben contents de viure en una "democràcia".

Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.

Carme Chacón, el preu d’haver nascut al lloc equivocat

Si hi ha un personatge de la política espanyola al qui l’hi tinc molta mania i que no suporto, aquesta és na Carme Chacón. Em fa més ràbia fins i tot que qualsevol del PP, tot i que aquests també en fan molta.

A aquesta xiqueta no se li coneix cap mèrit més que el d’haver anat llepant culs aquí i allà. I dic culs i no polles, perquè n’estic segur que de fava no n’ha mamat cap, massa feminista i massa progre ella per fer aquestes coses. En canvi, això no li impedeix ser prou ambiciosa com per llepar tots els culs que faci falta. Que si el seu Jose, i últimament quan l’he sentit fent campanya, sempre estava llepant algun cul, fos el que fos, que si l’alcalde de Lleida, el de Terrassa, en Rubalcaba tot i que el deu odiar... Sempre llepant per anar pujant.

Ella esperava que el seu “apreciat” Rubalcaba se la fotés i ella mantingués el tipus encara que fos pels pèls, el que li donaria molta força per fer l’assalt al poder del partit espanyol. Però les coses no van sortir bé i va quedar clar que ni un ni l’altre. De fet, el resultat a Catalunya hagués estat el mateix amb ella que amb qualsevol altre. Ni la van elevar als 25 escons per mèrits seus ni l’han rebaixat per això. Els que voten PSOE a les generals o bé ho fan perquè els votarien encara que presentessin un cactus de candidat, o bé per frenar el PP, per la por aquella de que ve la dreta.

En tot cas, ni això ha aturat la seva ambició, i potser se’n sortiria... però la candidata té un defecte: ha nascut a Catalunya (el que no vol dir que sigui catalana). Tot i ser de l’ala més espanyolista del seu partit a Catalunya, tot i haver sigut dels pocs del PSC que van acceptar públicament la sentència del Tribunal Constitucional, tot i haver estat ministra de defensa i haver-se passejat per mig món cridant “viva españa”, tot i ser representant electa per Catalunya i no haver mogut un dit mai per aquest país, tot i... resulta que aquest defecte és insuperable. A les espanyes la veuen com una separatista. Els motius, simplement haver nascut a Catalunya i que potser l’han sentit parlar en català en alguna ocasió, o potser que no està totalment en contra a que el català s’ensenyi a les escoles... no ho sé.

L’ensenyança de tot plegat, és que ja es pot portar Espanya gravada al cor, que si has nascut a Catalunya i no ets un Alejo Vidal Cuadras o un Albert Rivera, ja pots esforçar-te a ser tan bon espanyol com vulguis, que Espanya et tractarà sempre com un català.

Quan les formes tapen la raó

El que va passar dimecres i dijous passat al Parlament hauria de passar a la història com un dels moments més vergonyosos i patètics de la història d’aquesta institució. La Sra. de Gispert, no ha posat al límit la dignitat del Parlament, com ella acusa de fer a d’altres, sinó que l’ha perdut completament. Amb la seva censura de les paraules, ha demostrat estar incapacitada totalment per ocupar el càrrec que ocupa. Des de quan denunciar un robatori és un insult? Espanya ens roba, jo no sé com dir-n’hi de més de 16.000 milions que cada any marxen i no tornen. Potser això pot molestar a PP i Ciudadanos perquè per ells això no és un robatori sinó que simplement deu ser pagar un tribut a la metròpoli, però per qualsevol persona una mica assenyada això és un robatori de cap a peus. Potser alguns prefereixen dir-ho de maneres més suaus, però és un robatori. Normalment n’hi diuen espoliació fiscal, com em penso que el mateix president de la Generalitat n’ha dit alguna vegada, però és que segons la senyora aquella que es vesteix de fada, ni això es pot dir al Parlament. Es veu que ofendríem als lladres. Les joventuts dels seus partits ho tenen més clar, i ho diuen sense cap por: “Espanya ens roba”. També els farà callar? Segur que molts diputats convergents van passar vergonya, veient la presidenta que ells van col·locar, atacant a la llibertat d’expressió, negant el dret a parlar sobre una gran injustícia que ells mateix condemnen, i sent aplaudida per peperos i ciudadanos mentre ells abaixaven el cap. Pot anar a algun lloc CiU mentre tingui gent així entre les seves files?

I per l’altre cantó tenim el monumental error d’en López Tena. Ja pot tenir tota la raó del món, que la té, que ja se sap que “brams d’ase no van al cel”. Amb insults no es va enlloc, i em penso que “mamarratxa” i “cosa” sí que és un insult, que no pas dir-li lladre a un lladre. Malauradament, pels mitjans de comunicació autonomistes, el titular són les desafortunadíssimies paraules d’en López Tena i no el lamentable i vomitiu espectacle de la presidenta, del qual pràcticament em penso que ni se n’ha parlat. Si el que es volia era acabar de tapar-ho, res millor que uns insults fora de lloc per acabar-ho d’encobrir i passar a ser objecte d’escarni amb raó, mentre la bruixa en surt indemne. Fa molt de temps vaig dir que en López Tena era dels personatges més intel·ligents que tenia el món independentista i em sembla que ho ha demostrat moltíssimes vegades, però cada vegada més s’està convertint en un personatge grotesc incapaç de controlar-se la llengua. El mateix dia del trencament amb en Joan Laporta, l’hi va fer una repassada de dalt a baix. Si tan dolent era, no l’hagués anat a buscar...

Al final, com sempre, és a l’independentisme al qui s’acaba fent mal. Tot i que els autonomistes fan el ridícul constantment i ens carreguen de raons, nosaltres sempre la fem grossa i sabent que tot es magnifica, tapar el que és important. Perquè quan la fada de la ventafocs ha fet el que ha fet, que els mitjans i l’atenció es centri en dues o tres paraules fora de lloc és com aquell savi que assenyala la lluna i l’ignorant es mira el dit. Doncs el mateix.

Aifons, blacberris i demés pèrdues de temps

Les meves companyes s’han comprat totes mòbils d’aquests amb connexió permanent a Internet. Resultat: que ara passen una part no gens menyspreable del seu temps de feina enganxades a aquest aparell. Elles estan que no caguen amb els seus nous aparells, provant noves opcions, totes contentes perquè diuen que per fi s’han modernitzat i ara estan connectades amb tothom a través de les xarxes socials, etc. Jo, que m’ho miro des de la distància i sense posar-m’hi absolutament per res, penso que més aviat enganxar-se a un aparell diabòlic d’aquests és fer un pas endarrere. Jo que encara vaig amb un Nokia ben senzill però que cobreix perfectament les meves necessitats i que quan el vaig comprar vaig posar tres condicions: que tingués els menús en català, que em sortís gratis o gairebé i que fos petit i lleuger per portar-lo a la butxaca sense problemes.
Estar tot el dia connectat, rebent correus electrònics i amb diversos programes de missatgeria instantània oberts, no em sembla pas una idea atractiva i penso que ha de fer perdre molt de temps. Hi ha dies que rebo bastants correus entre temes personals, associacions, butlletins polítics, etc, sense comptar els de la feina, que hi ha dies que quan arribo a casa encara me’n trobo per contestar. Només em faltaria que quan surto a sopar o a passejar encara hagués d’anar responent missatges o enganxar-me a parlar pel messenger sobre bajanades amb algun pesat. I això que jo en sóc molt d’internet, enviar correus i comunicar-me per la xarxa, però prefereixo dedicar-li quan estic a casa l’estona que jo cregui convenient i després ser lliure, tot i que em sembla que molts dies ja hi passo més temps del necessari, només em faltaria perdre’n més amb el mòbil. Perquè a més, per avançat que sigui el mòbil,escriure-hi és una cosa molt lenta i poc pràctica. En això les companyies telefòniques han estat molt hàbils en crear necessitats totalment innecessàries. I és que ningú, a no ser que sigui per motius professionals necessita una connexió a internet permanentment i a tot arreu, però ara ja sembli imprescindible, encara que sigui per anar fent una piulada al twitter cada cinc minuts. Sembla que comunicar-se sense internet al mòbil ja no sigui possible i que els SMS, els correus electrònics convencionals o els programes de missatgeria instantània per l’ordinador no hagin existit mai i tot sigui un invent dels fabricants de mòbils. De moment, jo vull continuar ben lliure.

Votaré ERC (i sí, ens en sortim)

Fa uns mesos no n’estava segur de si no votar o votar en blanc o nul. Ara ja ho tinc clar: votaré ERC. La veritat és que aquestes eleccions se me’n foten bastant: són eleccions espanyoles i per mi, ja s’ho faran. M’és igual els uns que els altres. Per mi, fins i tot no calia que s’hi presentessin. Però ja que ho fan, doncs crec que cal donar suport a aquest nou projecte tan engrescador. Perquè tinc clar que aquests són d’esquerres, però entre esquerra i país, triaran país. I perquè m’encanta en Junqueras i crec que serà un bon líder. M’hagués agradat que els de SI també hi fossin, però bé... em penso que masses ganes tampoc en tenien. Tampoc sé de qui és la culpa, però l’actitud que té SI últimament anant de puritans i guardians de la fe i amb propostes a vegades força extravagants i poc elaborades, no m’està agradant. Junqueras és el diàleg, la raó i l’entusiasme. Ara mateix SI és el frontisme, just quan necessitem la denúncia, sí, però també encara més la complicitat. Ara tot són retrets, que si els d’esquerra són uns traïdors, que no són uns veritables independentistes, etc. SI va ocupar un espai que temporalment ERC havia deixat orfe, ara que han tornat a agafar la seva responsabilitat, SI el que ha de fer és sumar, per si sols ja no tenen raó de ser. Val més unir-s’hi de grat que acabar sent engolits i marginats a l’extra-parlamentarisme.

Tinc clar també que aquestes són les últimes eleccions espanyoles en que voto, en les pròximes ja no formarem part del cens. Això s’acaba. Segurament els resultats dels partits independentistes en aquestes eleccions seran tan migrats com sempre, però ja no depenem només de partits independentistes, sinó que al final la independència vessarà per tot arreu. Cada dia n’estic més convençut que el President Mas passarà amb majúscules a la història d’aquest país. Arribarà el dia en que no hi haurà un poble de Catalunya on no hi hagi un carrer amb el seu nom. Jo vull anar ràpid, per tant, no el vaig votar, però veig que la seva estratègia pot ser la bona, la que estiri a la majoria de la societat. I finalment, la independència caurà, com una poma madura.

Mediocritat versus genialitat

Avui, dues de les companyes de feina que tinc per aquí a prop han s'han posat a parlar d' "El convidat", el programa que fa n’Albert Om a tv3 i en especial sobre el que van fer amb en Quim Monzó, em penso que fa dues setmanes. Una d’elles li explicava a l’altra, tot parlant-li més aviat amb menyspreu pel personatge. Coses com que si “és un tio molt estrany”, “que es pot passar tot un dia tancat en una habitació sense dir res a ningú”, “que no té amics”, “ostres tia, i com pot ser? Si això és bàsic, tothom necessita tenir amics”, “que ell no té necessitat de parlar quan està amb algú, que prefereix observar, així després ho pot escriure”, i “que no entenc aquesta gent tan egoista que només estan tancats en ells mateixos” i “clar tia, si tu et passessis el dia sense fer res i observant també podries escriure”, i demés ximpleries per l’estil.

Quina ràbia, elles i la seva repugnant i miserable “normalitat” menyspreant un monstre i una ment privilegiada com en Quim Monzó. Que és “diferent”, segur, però són els que fan el seu propi camí ignorant l’opressora normalitat els que es mengen el món i que són algú amb cara i ulls a la vida. Després l'hi ha tocat el rebre a na Teresa Forcades, "que no ho entenc, que foten tot el dia allà tancades, jo ja m'agoviava només de veure-ho".

Elles, després, han continuat amb les seves misèries, que si demà tinc una festa de no sé que, que si a una amiga l’ha deixat el nuvi, “ai, pobra, que malament que ho deu passar, que fotut, ara que ja tenia una edat i segur que es plantejava de tenir fills, ho tindrà difícil ja per poder refer la seva vida, perquè si et passa als vint doncs en pots buscar un altre amb facilitat, però ja als trenta i tants, se li passarà l’arròs si no troba algú”, “i és clar, ara ha de tornar a sortir, conèixer gent, perquè mentre estava amb ell ha perdut el contacte amb moltes amigues i ara està bastant sola, etc”... Sentides totes aquestes misèries, em sembla molt més interessant la vida plena i satisfeta de na Teresa Forcades al monestir, que la seva mediocre normalitat.

PD. Per cert, que el programa aquest de TV3 el trobo molt interessant... (llàstima que primer facin el Crackòvia, que se'm fa molt pesat)