Vergonya, cavallers, vergonya.

Tinc la sensació que amb en Joan Laporta s'està produint un dels casos de persecució política i personal més vergonyosos i miserables de la nostra història recent. Potser comparable a la persecució del President Pujol pel cas Banca Catalana. Tothom, absolutament tothom, li ha donat l'esquena i tots els mitjans l'ataquen sense pietat. És veritat que van ser els socis els qui van votar sí (per estret marge), però ja feia hores que s'estava manipulant tot per fer que coses bastant insignificants semblessin grans malversacions.
El que vull en aquest escrit, però, és parlar de números, que crec que és una cosa de la que n'entenc bastant.
Veig que segurament no tenen raó ni uns ni altres, però en la reformulació d'en Rossell hi veig una mala fe impressionant. En Sala Martín s'equivoca en frivolitzar sobre la comptabilitat i els auditors, perquè normalment hi ha normes clares que indiquen com s'ha de comptabilitzar cada cosa, encara que és veritat que poden sorgir divergències i diferents interpretacions. La major part de les diferències entre els comptes d'uns i d'altres, són coses que si no són ingressos ara, ho seran durant els pròxims anys. Això no seria cap greu problema si els gestors fossin els mateixos, el problema ve quan per la gestió d'uns, els ingressos se'ls emportaran uns altres. L'informe dels comptes d'en Laporta tenia unes excepcions (que vol dir que l'auditor considera que alguna cosa s'hauria d'haver comptabilitzat d'una altra manera) i unes incerteses (l'auditor considera que no es pot quantificar l'impacte que algun afer pot tenir en el futur sobre la comptabilitat). Sobre la major part d'aquestes excepcions, en Sala Martín considera que són discrepàncies i que ell té raó. És dubtós, i segurament l'auditor diu el que diu perquè ho té molt clar, però també és veritat que moltes d'aquestes excepcions fan que alguns ingressos es posin als comptes de l'any següent i no deuen voler que en Sandro se'ls emporti simplement per una interpretació de la normativa.
A banda d'això, el que és realment important ara, és el còmput global, ja que la responsabilitat que se li reclama no es pot reclamar per les pèrdues d'un any, sinó de tot el seu mandat i és aquí on comença la mala fe. Suposem que acceptem els comptes de l'exercici anterior amb les excepcions de l'auditor. Doncs ens trobem amb que l'exercici té pèrdues, però tota la era Laporta presenta beneficis. Com ho fem doncs per poder-li carregar el mort:
1. Quantifiquem les incerteses de l'auditor. Se li atribueixen 53 milions de pèrdues, per unes coses que l'auditor diu que no poden quantificar. Tot i així, el total queda positiu.
2. Se li atribueixen totes les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, que va presidir en Laporta durant els últims dies. Moltes d'aquestes pèrdues, sí que és cert que van ser comptabilitzades per la junta d'en Laporta (amb en Rossel inclòs), a causa de que hi havia molts jugadors amb un valor comptable que realment després es van haver de vendre per molt menys, per tant es va haver de deteriorar el valor d'aquests jugadors (recordem que l'etapa d'en Gaspart no va ser precisament bona en quant a èxits i fitxatges de jugadors).
A partir d'aquí, que cadascú pensi el que vulgui. Veig tres coses a destacar:
1. Les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, encara que les firmi en Laporta, de qui són? De qui va fitxar uns jugadors a un preu molt superior al que realment tenien, o de qui els va haver de vendre per sota del seu valor comptable? (És un cas similar al que ha passat ara amb Henry)
2. Les pèrdues de l'últim exercici d'en Laporta de qui són? Algunes està clar que han de ser seves, però i les quantificacions d'incerteses que ha fet la nova junta? Els comptes els ha firmat la nova junta, no en Laporta...
3. A la primera junta d'en Laporta, en Sandro també hi era. Se li poden exigir també responsabilitats?
Conclusió final: que mai res ni blanc ni negre, però s'han utilitzat totes les possibilitats per enfonsar en Laporta. A mi que m'ho expliquin, però si això no és mala fe i utilitzar el Barça amb finalitats de revenges personals i qui sap si polítiques... El món està ple de contrastos, i em penso que després d'un dels millors presidents de la història del Barça, en vindrà el pitjor. De moment, em penso que sens dubte, ja s'ha guanyat ser-ho.

PD: Afegeixo aquest vídeo, que és la primera prova de les mentides d'en Rossell:

Els minuts de les escombraries

Fa forces dies que no publico res, i és perquè he aprofitat per anar-me'n una setmaneta cap a països més civilitzats. Evidentment, quan estic lluny de la putrefacció diària, és tanta la meva felicitat que ni hi penso en escriure. Baixo de l'avió i ja torno a sentir l'olor de merda. I parlant de merda, tenim un govern, i un país en general, que està jugant els minuts de les escombraries, d'un partit que ja fa anys que no passa de ser una costellada de solters contra casats. I tot el país s'impregna d'aquest tuf.
El conflicte entre el conseller Ausàs i el president Montilla, pel suport donat a Barcelona Decideix n'és un bon exemple. Submisos com han estat durant tota la legislatura, ara volen marcar paquet, i saben que poden fer el que els sembli que a aquestes altures ja ningú els destituirà ni els pot fer res. A més, com ha dit la consellera Tura, a saber a qui li tocarà decidir sobre això...
Un altre dels temes que cueja és el de l'emissió de bons per part de la Generalitat. Això demostra que les coses estan força malament, ja que cap entitat els deu deixar ni un duro, o si els els deixen, deu ser a un interès desproporcionat. Un altre problema que traspassaran al proper govern. Quan no tens diners i ets víctima d'un espoli insuportable, hi ha dues opcions: recuperar el que et roben, o intentar aconseguir diners d'on sigui sabent que després els hauràs de tornar. A Catalunya sempre s'opta per la més difícil. Tot i això, si l'interès és el que diuen, jo en compraré algun.
I per últim necessito parlar del Barça i d'aquest engendre repugnant que té com a president. Els socis ho han volgut així i ho respecto, però cada dia em sento més allunyat d'aquest club. Es deia que amb en Laporta el Barça estava polititzat perquè l'havia convertit en un referent de catalanitat. Jo diria que ara l'ha polititzat molt més, començant per la llepada de cul al fatxa del president d'Extremadura, i ara utilitzant el club per atacat als seus anteriors dirigents. La croada contra en Laporta fa molt que va començar, però ara s'està utilitzant al Barça per destruir-lo i això és inadmissible. En el tema dels comptes, segurament ni tenen raó uns ni els altres i la veritat estaria en un terme mig, però mentre que uns (l'anterior junta) ho veuen tot positiu i es volen posar com més beneficis millor, prescindint una mica de la prudència, els altres (l'actual junta), sembli més aviat que volen enfonsar el club i han passat a pèrdues tot el que han pogut i més. Excusant-se en una auditoria, han modificat moltes més coses que no pas les que no ha trobat incorrectes l'auditor. Estan desprestigiant el club d'una manera mai vista i dividint a la massa social només per interessos personals, o qui sap si per interessos polítics. Això és inadmissible. Espero que tota aquesta trepa hagi de fotre el camp ben aviat amb la cua entre cames.

Repugnants cosmopolites

M'ha indignat profundament la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de declarar festiu Sant Valentí. Em sembla fora de lloc i que només respon a aquest fals cosmopolitisme al que ens tenen acostumats aquests pseudo-progressistes que es pensen que valorant i potenciant tot allò que ens ve de fora, serem més universals. Aquesta gran popularització que ha tingut en els últims anys el dia de Sant Valentí em sembla bastant patètica. Primer de tot, perquè de dia dels enamorats a Catalunya ja en tenim un, que és Sant Jordi. Implementar altres dates és voler desnaturalitzar les tradicions d'aquí i assimilar-nos a d'altres cultures. Posats a importar, importem coses que aquí no tinguem, no que es sobreposin a les que ja tenim (i això també serviria pel halloween). Però per altra banda, em sembla totalment patètica la implantació d'aquesta celebració, perquè només obeeix a finalitats de grans centres comercials. Dies abans, totes les botigues, i com més grans són més ho fan, ens comencen a marejar i recordar per tot arreu que s'acosta el dia de Sant Valentí (tot i que jo no recordo mai quan és) i que cal fer un gran regal a la parella, i que com més diners t'hi gastis, millor. O que s'ha d'anar a un sopar romàntic a un lloc on et cascaran la butxaca, o una escapada a un hotel i no sé quantes coses més. Potser és que jo sóc poc romàntic, que també és veritat, però em sembla més que penós, com també m'ho sembla bastant el dia del pare o de la mare. Reconec que Sant Jordi també s'ha convertit en una cosa molt comercial, però almenys serveix per potenciar i beneficiar els llibreters i indústria culturals, o les floristeries i no les grans superfícies; a més, que regalar un llibre o una rosa ho trobo molt més bonic i nostrat, i barat, que per alguna cosa som catalans.
Si s'ha de buscar un dia de festa per l'any que ve, de dies n'hi ha molts, segur que es trobava una data per commemorar alguna efemèride o el naixement d'algú important per Barcelona o per la cultura catalana. Declarar festiu el dia de Sant Valentí només pot sortir d'una ment colonitzada, ofuscada i falsament cosmopolita com no en tinc capa dubte, és la de l'alcalde Hereu i tota la púrria sociata.

I si l'estratègia d'en Mas és la bona?

Les enquestes que han sortit durant els darrers dies m'han fet pensar bastant, no només pel resultat que preveuen per les eleccions, sinó per totes les altres dades que se'n desprenen.
L'altre dia deia que el català mig (cas que existís una cosa així) seria de CiU, i aquestes enquestes no fan més que confirmar-ho. CiU ara mateix ocupa la centralitat política i es van movent amb ella.
Les enquestes donen tota la raó al discurs d'en Mas: la independència és desitjable i ens hi anem acostant, però no és el moment. Ara mateix, potser fins i tot es podria guanyar un referèndum si es fes, però no sembla que sigui prioritari fer-lo. En canvi, sí que hi ha un gran consens en que un concert econòmic és necessari, fins i tot entre molts dels votants de partits espanyolistes (tots en el cas de Ciutadans, segons el Racòmetre, així com la meitat estarien a favor de la independència). Novament les enquestes beneeixen l'estratègia convergent. És més, si la tendència que marquen les enquestes és certa, fins i tot seria desitjable deixar la independència per més endavant: en la franja dels 18 als 25 anys, el suport és del 75%. Si les coses continuen així, d'aquí deu anys tindrem un suport bastant majoritari que ens donaria moltes garanties d'èxit. I això em fa pensar... potser l'estratègia d'en Mas és bona? Aquí em topo amb la realitat, perquè el concert econòmic és clarament impossible dins de l'estat espanyol, més que res perquè no ho permetrien mai. Però en Mas no és ruc, i ja li van escaldar el cul una vegada... Què farà quan li diguin que no? No en tinc ni idea, però potser demanar el concert no és l'objectiu, sinó només una estació en el camí, un pas que creuen que cal fer, tingui èxit o no. Ja ho veurem.
Ara, tinc clar que sigui aquesta estratègia la bona o no, els que volem més no l'hem de votar; seria estúpid fer-ho, si no ens conformem amb això. És més, votant altres opcions, podem accelerar el procès i contribuir en anar movent el centre (i CiU amb ell) cap a la direcció que ens interessa. Si ningú estira el centre no es mou. Ara mateix CiU és un partit perquè el voti la meva mare i la meva àvia, i per això mateix és molt important que hi sigui, però els qui apostem decididament per la independència no ens hem de deixar enganyar. Necessitem un centre molt cohesionat amb altres forces noves, dinàmiques i il·lusionades que el vagin movent.

Avui treballo

Avui evidentment he anat a treballar. O més aviat he ocupat el meu lloc, perquè de treballar poc.
No entenc en que em pot beneficiar fer vaga. L'únic que veig és que perdria el sou d'un dia i el meu cap s'estalviaria el sou de tenir-me aquí tocant-me el nas. L'únic que hi guanyaria és ell.
No entenc com els sindicats no evolucionen. Fer vaga potser tenia algun sentit fa molts anys, però ara mateix no. I si molta gent fa vaga és per coacció, no per voluntat. És una vergonya. El dret a vaga és necessari, però que a algú el puguin coaccionar per fer-ne és tercermundista. Avui en dia fent vaga no es demostra tenir força de res. Potser pots demostrar certa força fent una gran manifestació, però els sindicats això no ho fan, perquè saben que en aquest país no poden apuntar amb una pistola al cap de la gent perquè hi vagi, en canvi, lamentable i vergonyosament, sí que els poden amenaçar i intimidar perquè no vagin a treballar. Des que m'he aixecat que només sento i llegeixo informacions d'incidents, que si ferits, cotxes cremats, carreteres tallades, persones que no poden entrar al seu lloc de treball. Això no és una vaga, és un desordre públic. s'ha de garantir al màxim que qui vulgui fer vaga en pugui fer, però també s'ha de garantir la llibertat de moviments i actuar activament contra els que utilitzen la força pels seus fins. Si el dia de les eleccions em poso amb un garrot a la porta del col·legi electoral, ja us dic jo que en Laporta guanyaria de carrer i jo diria que ha sigut un gran èxit, però per sort, el més probable és que acabés al a presó. Doncs perquè no es fa el mateix amb els que obliguen a fer vaga per després dir que ha estat un gran èxit? Això ni és vaga ni és res... és de república bananera.

Fascinació independentista per en Mas

Em costa força d'entendre aquesta fascinació que s'està estenent entre certs sectors independentistes per la figura d'en Mas. L'últim moviment ha estat la creació de la pàgina web Absolut Mas, per gent de la qui mai gosaria dubtar del seu patriotisme. Però no és només això, la cosa ve de llarg. Només cal veure totes les joventuts de Convergència fent volar estelades i intentant convèncer a tothom que ens portaran a l'estat propi. I un exemple personal: L'altre dia un amic, independentista convençudíssim, que fa mesos deia que votaria Reagrupament, em va dir que estava entre en Laporta o CiU. Li vaig dir que no ho dubtés, que havíem d'anar al gra i votar per una opció clarament independentista, i em va dir que sí, però que "ens hem de desempallegar del Montilla com sigui". I un altre: en acabar la manifestació del deu de juliol, em vaig trobar amb un conegut, independentista de pedra picada ja d'una certa edat; en parlar-li de les possibilitats de Reagrupament, em va dir que no li agradava, que preferia CiU, que es veia una cosa molt més moderna.
I en part tenen raó, però és que votar a un perquè no governi un altre, o per allò del vot útil, és desviar-se del camí. I jo no em puc oblidar de quan em van trair i enganyar: els vaig votar dient que aprovarien un bon estatut i no acceptarien un estatutet a la mida de Madrid, i ho van fer, i ens van voler fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta traïció que em va fer molt de mal, no la puc oblidar ni perdonar.
Cal anar al gra, i els que volem decididament la independència hem de votar candidats que ens vulguin dur clarament a això, perquè sinó, la nostra veu no s'escoltarà per enlloc al Parlament. Jo també tinc clar que "sense convergència no hi ha independència", però sense altres formacions que els estirin, atiïn el debat, i posin sobre la taula les misèries de l'autonomisme, CiU no arribarà mai al seu destí. També tinc clar que el català mitjà, o si hi hagués un prototip de català, seria un votant de CiU. Si CiU es mou, és perquè el centre de gravetat del país s'està movent: la manera de fer que es continuï movent és tenir representants al Parlament que segueixin estirant.
A més, ara ja ningú en pot dubtar. Jo, des de que es va formar el segon tripartit, no he dubtat mai que en Mas seria el pròxim president i que seria molt millor que el que tenim ara. Si algú en dubtava, després de les últimes enquestes no en pot tenir cap dubte: fins i tot la gran majoria de votants del tripartit volen un canvi. En Mas governarà, això ja és un fet, i crec que no per poc temps. Ara el que hem de fer és ajudar-lo i posar-li les coses fàcils perquè s'atreveixi a fer el pas. Jo estic disposat a convertir-lo en el primer president del nou estat, però per això, ara l'opció a votar és una altra.

La hipocresia dels correbous

Entenc perfectament que ara mateix no sigui factible prohibir els correbous, pel cost electoral que podria tenir a les Terres de l'Ebre, però no entenc que es blindin i es protegeixin. Ahir per la televisió vaig veure imatges del bou embolat i és una barbaritat. Posar unes boles de foc a les banyes d'un animal i burlar-se d'ell no és propi d'humans. És una pràctica que s'hauria de mirar que anés desapareixent. Potser no cal prohibir-la de moment, perquè podria tenir un cost polític alt, però tampoc afavorir-la i protegir-la; n'hi hauria prou en deixar fer i a veure si l'afició va perdent adeptes... però no, en contra de tota lògica i coherència tenen els trons de votar a favor. O almenys limitar una mica la bestialitat, perquè una cosa és treure a passejar un bou pel poble lligat amb una corda per les banyes i l'altra és fotre-li foc. A mi m'agrada allò que fan a Pamplona, avien els animals i qui vulgui córrer que corri, i reben un tracte molt més digne que en els correbous que es fan per aquí a les Terres de l'Ebre.