TV3 millora la programació els dies de vaga

Magnífics documentals com Adéu Espanya, el 30 minuts de diumenge passat sobre Sud-Àfrica, un documental sobre el Pla Cerdà, la pel·lícula Serrallonga més el "making of" més un reportatge sobre aquest famós bandoler, etc.
Avui, aprofitant la vaga dels massa ben acostumats funcionaris TV3 ens ha ofert una programació d'una altíssima qualitat. Estic veient com últimament la programació de TV3 va millorant i ja no és aquell canal en que només es fa humor pesat: la cultura, la història i l'actualitat hi comencen a tenir cabuda.
A veure si passada la vaga, mantenen el nivell.

Ja n'hi ha prou de permetre'ls-ho tot, no?

Primer de tot, posem totes aquelles coses que s'han de posar abans que et comencin a insultar:
Què sí, que els de Hamàs són uns terroristes malparits i que tots els islamistes només ens portarien a la barbàrie!

Un cop fets els aclariments: fins quan continuarà el món occidental donant cobertura al terrorisme de l'estat d'Israel? Disparar contra un vaixell a alta mar és terrorisme, fins i tot si els altres els disparaven amb tira-xines! I és terrorisme com bona part de les accions de l'estat d'Israel durant tota la seva existència. S'han de defensar, diran molts, i hi estic d'acord, però el principal problema és haver-los posat allà al mig. Perquè el problema no el tenen només ells perquè els seus veïns els volen enviar al mar, cosa que segurament tots nosaltres voldríem fer si ens fessin el mateix que van fer a la gent que vivia a Palestina; el problema el tenim ara tots. El conflicte d'Israel només porta a un xoc entre el món musulmà i l'occidental defensor d'Israel. Evidentment que ara no se'ls pot llençar al mar, però si el món occidental començant pels Estats Units s'hi posés, se'ls podria fer desocupar Cisjordània i comportar-se una mica com a persones... que ja va sent hora!
Quan es diu tot això sempre surt algú (la Rahola la primera) dient que perquè no dius el mateix sobre l'Iran, sobre el Sudan, etc... però que jo sàpiga ni l'Iran, ni el Sudan, ni Corea del Nord estan emparats per la civilització occidental de la que jo em sento membre, per això m'indigna deu vegades més el que fa Israel, perquè se suposa que són dels nostres, o almenys que estan emparats per nosaltres. Ja va sent hora de que se'ls posi al seu lloc. No us sembla que ja els hi em comportat masses coses?

Nespresso

Avui en dia sembli que si no tens una Nespresso no siguis ningú. Vagis on vagis sents gent parlant de la grandesa d'aquest invent. Avui mateix les meves companyes han estat mitja hora parlant-ne. No hagués dit mai que una conversa sobre cafès en la que hi participen simples consumidors pogués donar per tant.
Han parlat de la fortuna que es gasten cada mes en càpsules i dels diferents tipus de cafès. La més pija de totes elles, de seguida ha començat a anomenar una infinitat de varietats diferents, destacant-ne les propietats de cadascuna. Jo no he obert boca en tota l'estona ja que no sóc especialment aficionat al cafè i quan me'n faig, me n'acabo fent un d'aquests solubles que només cal tirar una cullerada de cafè a la llet i ja es desfà sol. No ho hagués dit, més que res perquè no tinc necessitat de parlar de ximpleries amb elles, però segur que haguessin pensat que sóc un pringat, un antiquat i un rata. Em sembla molt bé que per la gent que els agrada el cafè hi hagi aquestes màquines que diuen que els fan tan bons i ràpid, però em penso que per la majoria no és més que una moda passatgera per demostrar que estàs al dia i quedar bé el dia que tens convidats.

I quan la gent mira Perdidos, ja no pot pensar en res més...

Em permeto d'agafar aquesta frase d'una cançó d'Els amics de les arts, grup del que parlava anteriorment, per parlar d'aquesta magnífica sèrie de televisió.
Avui, com un friki més, m'he aixecat religiosament a un quart de set per veure el desenllaç de Lost, la sèrie que em tenia enganxat des de fa uns anys. No sóc gaire de mirar la televisió i menys sèries, però en vaig sentir a parlar ja fa uns anys, i vaig voler mirar-la jo mateix aprofitat que La 2 l'estava re-emetent. La vaig veure un dia i ja m'hi vaig enganxar. Vaig devorar la repetició de les primeres temporades en un estiu i després ja em vaig enganxar a baixar-me cada setmana el capítol d'internet just s'estrenava, ja que era impossible dependre dels capritxos i maltractaments de les televisions d'aquí, a més del plaer de veure-la en versió original.
Crec que veure aquesta sèrie ha estat una gran experiència. Sens dubte és una obra mestra dels nostres dies. El final m'ha deixat tan trasbalsat que no he fet res de bo en tot el matí. Primer, decepcionat, bastant decepcionat. Però a mesura que hi he anat pensant, li he anat trobant la grandesa. Una sèrie com aquesta havia de tenir un final així. Si res del que ha passat en les sis temporades ha tingut cap lògica, perquè n'havia de tenir el final? Per molt creatius que siguin els guionistes, difícilment haguessin trobat algun final que ho solucionés tot i aclarís les incògnites. He de reconèixer que últimament fins i tot s'havien passat. Cada cosa que passava era un disbarat més gran que l'anterior, però anàvem aguantant, amb l'esperança que al final tot tindria una explicació i es lligarien caps. De cap no se n'ha lligat ni un, en tot cas se n'han obert més i cadascú que se'ls resolgui a la seva ment. Potser millor així.

Disc: "Bed & Breackfast" dels Amics de les Arts

Els hi acaben de donar el premi al disc català de l'any 2009 de Ràdio Quatre i un munt de premis de la revista EndeRock, entre ells el de millor cançó per "L'home que treballa fent de gos" i de forma més que merescuda.
He conegut als "Amics de les arts" no fa pas gaire i per casualitat per internet, però em van sorprendre i enganxar des del començament. Cançons fresques, amb lletres que parlen de temes quotidians amb un toc d'ironia.
Crec que la música en català va a l'alça després d'una època d'impàs marcada pels èxits del rock català als noranta, estil però, que ja fa molt que està en decadència. Grups com aquest o els Manel, Mishima o cantautors com en Joan Miquel Oliver, han trobat un altre camí amb un pop quotidià. No en diré res més, escolteu-lo i jutgeu vosaltres mateixos. Ja us dic que si us agrada, se us enganxarà i no podreu deixar de cantar-la.

Fan falta 127.000 persones a les forces armades?

Ahir, llegint a la Vanguardia la informació sobre les retallades d'en ZP, hi havia uns interessants gràfics sobre la distribució dels funcionaris per sectors i per administració. Em va sorprendre que una part important dels funcionaris de l'estat són els qu formen part de les forces armades. Ni més ni menys que 127.000 persones! El primer que em va passar pel cap és: en fan falta tantes? Entenc que un estat que té compromisos internacionals i forma part de l'OTAN pot haver de tenir unes forces armades, i no vull entrar ara en la discussió d'exercit sí, exercit no; el tema és un altre. Entenc que en un moment donat pugui fer falta enviar dos mil soldats a l'Afganistan, 1.000 a Kosovo i 500 al Líban, per dir alguna cosa. Entenc que encara que s'hi enviïn aquests, n'ha de quedar una bona reserva, per anar-los reemplaçant i que no siguin sempre els mateixos els que s'estiguin per allà. En fi, que entenc que es pugui haver de tenir un gruix de soldats, però 127.000? Tinc la sensació que amb uns 25.000 en sobrarien. Em penso que seria molt millor tenir-ne una quantitat petita i que estiguessin molt ben preparats i amb el millor material possible, no com ara que se'ls envia per aquells móns de Déu sense els vehicles blindats necessaris ni moltes coses que els fan falta. Per no parlar del reclutament, que com que no hi vol anar ningú han hagut de baixar el coeficient intel·lectual a partir de que se'ls agafava, per no agafar que molts d'aquests soldats són mercenaris estrangers. Sí, mercenaris sud-americans que veuen una oportunitat apuntant-se a defensar la pàtria i que evidentment després són els que tenen més números per anar als llocs perillosos. Si tan preocupats estan en reduir despeses, podrien començar per aquí també. Que si només se n'envien a l'exterior dos o tres mil, que fan els altres? O és que realment estan per garantir la unitat de la pàtria?

I ara ve el cruixir de dents

Després de mesos i mesos de llençar la casa per la finestra, ara tots en pagarem les conseqüències. El govern espanyol va a la deriva i ara fan un gir de cent vuitanta graus per evitar estimbar-se contra l'iceberg com ha fet Grècia. Què es pensaven? Quan es gasta per sobre de les possibilitats no es pot acabar bé. Perquè almenys haguessin gastat bé. Donar diners perquè la gent compri cotxes té alguna utilitat per l'economia del país a banda de beneficiar als que treballen venent cotxes i sobretot als fabricants estrangers? Jo crec que això va ser una política d'aquestes típiques d'en ZP de treure's conills del barret i prou. De que serveix que tothom es compri cotxes si al cap d'uns mesos no podràs pagar les pensions? Més val assegurar-se les pensions, i els subsidis d'atur, i la sanitat, i l'educació... Segurament en la situació actual no hi ha altre remei, però el que és injustificable és arribar a aquesta situació quan abans has fet com si no se t'acabessin mai els diners. Potser en el fons no és tan dolent que una classe hiper-privilegiada com els funcionaris cobrin una mica menys... però coi, que no aturin les prestacions a la dependència i a qui més ho necessiti. Que retallin totes les despeses inútils que han anat acumulant en els últims anys. I tot això és també vàlid per a Catalunya, tot i que em dóna la sensació, que tot i el que s'ha dit des de la caverna, la política econòmica i de despeses de la Generalitat ha estat bastant més racional. Sigui així o no, necessitem un govern que racionalitzi tot el sistema de despesa pública. L'estat espanyol s'està posant en un carreró que no sabem on porta... si tot fos tan fàcil com canviar de govern... però mirant quina és l'alternativa a l'estat, més aviat tremolo... El problema no són uns o altres, el problema és Espanya en sí.