Mònica

Estimada...

Per què costa tant tancar les ferides? Per què sempre hi ets? Avui fa gairebé onze mesos que et vaig veure per primer cop, onze mesos menys un dia del primer petó... En aquests onze mesos, quants minuts hi deu haver hagut en què no hagi pensat en tu? Sempre hi ets. I hi ets en contra de la meva voluntat. Ets mar de fons. M'hi he acostumat tant que en molts moments ho trobo gairebé normal, com si fossis un pes que estic condemnat a portar.

Des del llit et mirava embadalit com escrivies a l'ordinador. Tinc un problema, et vaig dir. Quin problema? vas respondre fingint cara de preocupació. Que estic molt enamorat. Però això no ha de ser pas un problema, vas dir. Però sí que ho era. Fins llavors sempre havia semblat que el problema entre tu i jo era la meva falta d'implicació, el vull però no goso, el vull però em fa por. Em feia por la teva vida inestable en què sempre havies fet el que t'havia vingut de gust sense preocupar-te per res més. Que volies tenir un fill, doncs vas tenir un fill. Tu tan decidida, jo tan poruc. Però m'agradaves tant que l'amor m'havia fet superar totes les pors. Vull que formis totalment part de la meva vida, et vaig dir, i tu semblaves contenta. Em pensava que ja havíem superat el principal escull i a partir de llavors tot faria baixada. Però era tot el contrari. No sé què et va passar durant aquells dies. No t'ho prenguis com una cosa dolenta, simplement necessito una mica de temps, em vas dir al cap d'uns dies. I jo no entenia res i el món s'enfonsava als meus peus. Senyor, ajuda'm, pregava i pregava, ara que per fi he descobert quin camí vull fer a la vida i amb qui el vull fer, no m'ho prenguis. Ajuda'm, ajuda'm, il·lumina'ns i fes-nos veure el camí a seguir. Fes-me digne i mereixedor d'ella. I hi havia dies que semblava que Déu m'escoltava i que el riu tornaria al seu llit i que tot hauria estat només una tempesta. Un sotrac, un terratrèmol perquè me n'adonés del valor immens del present que m'havia estat donat. Ho he entès, Senyor, m'he de donar a ella, em comprometo a ser-li fidel, a fer-li costat en els bons moments i en els dolents, és així com entenc l'amor i no d'altra manera. Ja pot parar de tremolar tot, ho he entès, gràcies per fer-m'ho veure. Però un "deixem-ho" anava seguit d'un "t'estimo" i un "em vull casar amb tu" anava seguit d'un "s'ha acabat". I van arribar tot d'exigències estranyes que no tenien cap sentit. Si fas això, endavant, sinó s'ha acabat. Semblava que em volguessis posar contra les cordes, que de les moltes maneres em veiés forçat a la més problemàtica. I jo em volia donar i estimar-te sense límits, però no ser un putxinel·li subjecte a les teves arbitrarietats. I va arribar el "s'ha acabat" definitiu amb la màxima crueltat, després que ens haguéssim conjurat a fer tot el possible perquè tot anés bé. I ja no vaig poder fer res més. I fa mesos que tot trontolla, fins la meva fe que és el poc que tinc. Diuen que el sexe és pecat, però no sé si m'havia sentit mai tan a prop de Déu com quan entrava dins teu i sentia el contacte de la teva carn que m'envoltava. I m'hi sentia a prop, volia que el meu amor cap a tu fos un reflex del Seu amor. Amb amor podem fer que la terra sigui un reflex del cel. Però ha de ser un amor ple, on el contacte carnal en sigui la seva mostra, no l'objectiu en sí. Fundarem el Partit de l'Amor, vam dir un dia. I t'he somniat i imaginat de totes les maneres possibles, però em desperto i no hi ets i el buit es converteix en abisme i caic per aquest abisme i no trobo on aturar-me perquè no té fons. I perquè sempre hi ets. I no vull que hi siguis però no et puc llevar de mi. Perquè com escriví Gabriel Ferrater, "quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu". Perquè és de l'únic que pot tenir gust el meu cos insípid, l'únic que l'ha impregnat de debò, que ha deixat cicatrius incurables i ha omplert el buit infinit. Tu ets ben lluny, cada cop més, però ets dins meu, en contra de la meva voluntat i de la teva. Hi ets i no puc fer-hi res. Acostumar-me al ressò constant del TOT que vaig tenir i del TOT que vaig perdre. En podré trobar mai una altra que m'agradi, ni que sigui la meitat que tu? M'agradaria que fossis poc més que un regust dolç que recordés de tant en tant, però el teu record és massa fort i ets molt més que això. Com digué Vinyoli, t'adoro fins l'esquelet.

La pendent cap al penya-segat

Feia més d'un any que no entrava al bloc. He rellegit els tres últims escrits i no sé si val la pena escriure res més. El camí que feia temps que visualitzava s'està complint. Un camí que no ens porta enlloc més que a un precipici. Alguns utilitzen des de fa temps la metàfora del tren i la pendent, que a partir de certa pendent, el tren ja és incapaç de frenar. I és aquí on estem, però una pendent que no ens porta a la independència sinó a un penya-segat. I tenim uns polítics que s'han enlluernat entre ells mateixos i hem ajudat a enlluernar-los a base de "performances" que ja són incapaços de veure la realitat. O això, o tenen molts asos a la màniga que desconeixem, però no té pinta de tot això. Si alguna cosa han demostrat els nostres polítics en aquesta farsa de procés és que no tenen res planificat. Van ser capaços de pactar una consulta amb un any d'antelació sense parlar de què farien quan l'estat mirés d'impedir-la. Van pactar unes eleccions plebiscitàries sense parlar de què farien si no arribaven a la majoria de vots. Amb aquests precedents, res em fa dubtar que han pactat fer un referèndum sense ni pensar què faran quan l'estat miri d'impedir-ho. I aquest cop, no dubto que ho impediran amb tota la força bruta que els calgui. Si han de donar ordres als mossos de detenir tot el govern en ple, ho faran; si han de desplegar l'exèrcit, ho faran; i això i tot el que els convingui. Mai han tingut la raó ni els importa, però continuen tenint la força bruta i amb això en tenen prou per a guanyar. Quan Catalunya ha guanyat alguna cosa per la via de la confrontació? MAI. El problema no és que no sigui una via vàlida, el problema és que no ens sortirà bé. Tenim raó, cert, però de gent amb raó el cementiri n'és ple. I per damunt de tot, el problema més gros no és que ells tinguin la força bruta, sinó que és que dins de Catalunya no hi ha una majoria clara i aclaparadora. En el millor dels casos som un 48%. I en el 52% restant hi ha des de passotes fins a manifestament anti-catalans. En quan quedarà aquest percentatge quan les coses vagin maldades? I sobretot, que faran els anti-catalans? Provocaran violència? Es faran les víctimes i sortiran a rebre les forces d'ocupació amb clavells? No ho sé, però res veig més lluny que la tan desitjada independència. Que una cosa sigui molt desitjable, no vol dir que ens haguem de tirar per un precipici i perdre bous i esquelles pel camí.
Personalment, la independència mental fa molt que la tinc. No em convertiran en un dels seus. Als catalans que quedem, sempre ens quedarà ser la mosca collonera, encara que sigui continuant utilitzant els pronoms febles només per molestar.

I perquè em ve de gust, acabo amb els últims versos de Jacint Verdaguer a "Los dos campanars", última part de Canigó (llegiu almenys aquesta part sense dubtar-ho):

"Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu."

1714 2.0

Fa més d'un any, abans de la consulta, vaig preveure que tot això acabaria en un segon 1714. I no, no em referia a una guerra i Barcelona destruïda, més que res perquè ja no els fa falta. Em referia a repressió i a una notable pèrdua d'autogovern que poden portar a la culminació de la feina començada fa més de tres segles: l'aniquilació de la nació catalana.
Les meves esperances que això acabi bé si es tira endavant són molt poques. L'allau s'ha desfermat i ara ja no hi ha qui l'aturi. Saben el que es fan? Ho dubto molt.
Si una cosa em va quedar clara després de la consulta i em va refermar els resultats de les eleccions, és que a Catalunya hi ha molts independentistes, però no hi ha la força suficient per a saltar un mur tan alt com és un estat post-feixista gelós de les seves conquestes.
Amb un 48% no n'hi ha prou, ni de bon tros. No n'hi ha prou contra un estat que no és demòcrata i no n'hi ha prou considerant que una part dels habitants de Catalunya són profundament anti-catalans i colonialistes fins al punt d'haver posat 35 diputats d'aquesta tendència al Parlament.
Començar una empresa de tal magnitud sense haver mesurat bé les forces només cap al cap d'un foll. S'ho creuen, els qui estan tirant això endavant, que pot sortir bé? Crec que ni tan sols han entès el resultat de les eleccions, que només l'arbitrarietat d'una llei electoral fa que hi hagi majoria absoluta independentista en escons. I un tema tant i tant important no pot dependre d'una arbitrarietat.
La independència es pot aconseguir per la força o per la negociació, deia l'historiador Josep Fontana en una entrevista recent, i no tenim ni la força ni ningú amb qui negociar.
Què podem fer doncs? La veritat, no en tinc ni idea, però estic totalment d'acord amb el que deia l'historiador, no ens podem resignar.
Tant de bo m'equivoqui amb tot el que he dit, però a dia d'avui ho veig tot molt incert i penso que, en el millor dels casos, tot això no ens portarà enlloc.
Fineixi la nació amb glòria!, digueren el 1714. Però qui està disposat a pagar el preu d'una glòria tan incerta?

Carta als votants de Ciudadanos

Sens dubte, la sorpresa de la nit electoral va ser el creixement de Ciudadanos. S'esperava que tindria un creixement notable, però no que gairebé multiplicaria per tres.
Ciudadanos és el partit que des del seu naixement ha encarnat l'odi a la catalanitat. Sense programa i mentre diuen que no són ni de dretes ni d'esquerres, tenen per únic objectiu acabar el problema català de la manera més efectiva, eliminant qualsevol fet diferencial català.  I això ho fan amb els vots de les persones que des de la resta de l'estat van emigrar a Catalunya. Un vot de base ètnica que no cerca altra cosa que trencar el vell mite de "Catalunya un sol poble". Perquè és clar que el seu principal interès és que no siguem un sol poble. El seu objectiu és que hi hagi sempre uns catalans de segona que siguin menys catalans i tinguin captiu el seu vot. Si els teus avis eren de fora, no pots votar un partit català, has de votar el partit que representa la teva ètnia. Això és el que volen. Saben perfectament que un país dividit per ètnies difícilment pot avançar. Potser Bòsnia és el seu model.
Com s'explica que algú vagi a viure en una terra i voti per a fer desaparèixer els seus signes d'identitat? Com es pot votar a favor d'imposar la pròpia identitat als nadius de la terra que t'ha acollit? La gent que vota Ciudadanos vota a favor d'això?
Catalans amb orígens a fora, per què voteu Ciudadanos? Tant malament us hem tractat? No vau venir aquí a treballar i vau prosperar? No us n'adoneu que us van fer fora de la vostra terra i ara us utilitzen com a colons?
Tinc la sensació que molts no vau votar per odi, sinó simplement vau votar aquells nois joves tan simpàtics i guapos que surten a totes hores a la televisió i que diuen que ho arreglaran tot i que evitaran que us discriminin els malvats independentistes que ho volen trencar tot, fins prendre-us la pensió.
Des d'aquest humil blog us vull demanar que repenseu el que heu fet. Ja no es tracta de votar Sí o NO, perquè el No també pot ser civilitzat si penseu que és la millor opció. Es tracta de no votar els qui us volen fer eterns estrangers al vostre país, pels qui no sou més que uns immigrants a utilitzar, i dels qui volen utilitzar el vostre vot per a fer-nos desaparèixer del mapa. L'objectiu de Ciudadanos és acabar el projecte de Franco, el de Primo de Rivera, el de Felip`V. El project de les mateixes elits que us van fer marxar de la vostra terra i que ara us utilitzen per culminar les seves ambicions imperials.

Un altre 11 de setembre, i les moltes Catalunyes

Un any més ho hem petat. Som el moviment polític que més gent pot mobilitzar a Europa, i potser al món. Més que una manifestació va ser una festa. Però la independència no és cap festa en un estat tan poc democràtic com l'espanyol i caldrà ser molt forts i resistents, si és que això tira endavant. En són conscients tots els qui eren a la Meridiana? Em dóna la sensació que no, que molta gent ja s'ha acostumat a anar a fer una "performance" l'onze de setembre i que quan n'acaba una ja pensen en quina es pot fer l'any vinent.

Veurem. Ara el que cal és guanyar i guanyar bé. No entenc que ens vulguin vendre la moto amb això de si vots o escons. L'únic que ens pot donar alguna oportunitat davant del món son els vots, que no ens enganyin. 

I deixant tot això, volia comentar una altra cosa. Els qui divendres passat érem a la Meridiana som Catalunya, però no l'única Catalunya. Només calia allunyar-se uns quants carrers de la manifestació per veure una Catalunya totalment diferent i totalment aliena al que passava uns carrers més enllà. Avis parlant animadament en una plaça mentre els seus néts corrien i jugaven en castellà, joves que corrien escoltant música, parelles que passejaven... Una Catalunya ben diferent, el que no necessàriament ha de voler dir que ens sigui contrària, però si més no, és una Catalunya que li importen ben poc les nostres reivindicacions i "performances", que no va anar a votar el 9N i que potser ni tan sols sabia ben bé de què anava la cosa.  La "majoria silenciosa"que s'atribueixen els partits anti-catalanistes, potser sense ni ells saber-ho. D'aquesta Catalunya depèn el que pugui passar el pròxim dia 27. Continuaran passant del tema? És més, si guanyem, acceptaran el nou estat mentre els deixem continuar passant? Si Albiol els crida a les barricades, continuaran passant de tot? De tot això en depèn el nostre futur.

Gent dolenta

Un dels motius que em fa desitjar més la independència i que em provoca un sentiment de malestar insuportable és el fet que Espanya està i estarà governada per gent dolenta. Perquè només de dolenta pot ser qualificada una gent que fa unes declaracions com les que ahir sentírem d'en Fernández Díaz, Rajoy o Pedro Sánchez.
En primer lloc, d'en Fernández Díaz ja poc més se'n pot dir. És un ministre roí. És la hipocresia elevada al quadrat i ho hem vist des del primer dia. És el ministre, per acció o omissió, dels falsos informes que van pertorbar l'anterior campanya electoral catalana; un fet gravíssim que en estats democràtics i avançats de debò hagués tingut greus conseqüències. És el ministre que persegueix i empresona els insults i desqualificacions a la xarxa només quan van dirigides contra algú del seu partit, mentre la policia qualifica de "xiquilladas" amenaçar amb posar una bomba al Camp Nou. I és un ministre de la manipulació i tergiversació com va demostrar ahir amb el miserable atac a Guardiola. El ministre va acusar l'ara entrenador del Bayer d'haver jugat a la selecció espanyola només per diners. És que potser el ministre treballa de franc? No ho crec pas. Però és que a més, va ignorar el fet que negar-se a jugar amb la selecció comporta sancions d'entre dos i cinc anys d’inhabilitació. I el que m'agradaria preguntar-li al ministre és: si no és per diners, per quin motiu hauria de jugar-hi? El motiu és clar: per nacionalisme espanyol, ja que per un nacionalista espanyol ha de ser un orgull i un honor jugar amb la selecció espanyola. Però senyor ministre, no havíem quedat que els espanyols no són nacionalistes? Llavors que importa si juga, si no juga o si juga amb la selecció de Botswana si vol?

A continuació, tenim les declaracions del President Rajoy. Llei, llei i més llei. Una llei que evidentment està tota basada en el "justo derecho de conquista" del segle XVIII. "Yo mando, tu obedeces", això és el que diu la llei segons ell, i per tant, és impossible de canviar-ho mai. Màxim exponent de la incapacitat, la incomprensió i la ignorància.

I per acabar, tenim en Pedro Sánchez. Sembla que hauria de ser més moderat i dialogant, però és més del mateix amb un somriure. Ens va venir a parlar d'identitats. Ell, tot un no-nacionalista espanyol parlant d'identitats. Va dir que en Mas vol imposar la identitat catalana única a una gent que són catalans i espanyols. Per començar, com s'imposa una identitat? Si una persona se sent espanyola, qui li impedirà continuar sentint-s'hi? Els espanyols que viuen a l'estranger no es continuen sentint espanyols? Però a més, ni s'esforça en dissimular que són diferents les identitats catalana i espanyola. Si Catalunya és una part constituent d'Espanya com ara diuen alguns, ser català ja seria ser molt espanyol. Però es veu que no, que són dues identitats diferents. I això és cert, perquè per ells la identitat espanyola és la castellana. No ho diuen obertament, però ho pensen, i queda molt clar que ho pensen quan parlen d'identitats catalana i espanyola com coses diferents

En conclusió, mentre la mentalitat dels governants espanyols sigui aquesta, i res indica que pugui canviar massa, és impossible arribar a un punt d'equilibri que podria ser un respecte, un reconeixement i una protecció de la diversitat de l'estat. Però això no passarà i tot sembla indicar que continuarem en el dia de la marmota: ells intentant-nos fer desaparèixer, nosaltres intentant sortir; sense que ni uns ni altres tinguem prou força per aconseguir-ho. Tot i que el temps juga a favor seu...

A Ítaca s'hi va net

Realment m'ha provocat una gran decepció la confessió del MH President Pujol. Decepció, sí, per una persona de qui no m'esperava això, però sobretot llàstima. Ho tenia tot per passar amb lletres majúscules a la història d'aquest país i ara un petit error li impedirà acabar els seus dies tal i com es mereix. Perquè s'ho mereix. Un petit error no pot fer que deixem de veure la gran trajectòria d'aquest home. I llàstima perquè el tenen a la diana. Els fariseus i els mestres de la llei hipòcrites estan a punt per la seva crucifixió. I els hipòcrites s'esquincen les vestidures quan ells n'han fet de molt més grosses.
Està clar que els qui odien Catalunya se n'aprofiten per carregar contra tots nosaltres. Per altra banda, ja he dit que és un error petit. Un error, això sí, però petit. És perfectament comprensible que si algú es troba amb una herència a Suïssa, el primer que fa no és anar corrents a la hisenda espanyola a declarar-ho. Si els diners són a Suïssa i no tens intenció de moure'ls, doncs ja estan bé allí. Tampoc és estrany que per precaució deixés els diners allí. El 1980, jo no hagués pas portat aquests diners cap a Espanya. Si en Nart es va excusar en ETA, perquè el MH no es pot excusar en els perills del càrrec per haver mantingut l'herència a Suïssa. Hi pensat molt, i no sé si moralment està bé o no el que ha fet. Fiscalment, tampoc és delicte, així que no n'hi ha per tant. El que si que fa és que trenca la confiança en un personatge que molts consideràvem gairebé immaculat. Cal aprendre'n de tot això. En la Catalunya estat no hi ha d'haver persones que governin durant 23 anys ni persones que es venerin tant.
Si en Jordi Pujol fos un banquer defraudador però que formés part de l'oligarquia espanyola, ara no tindria cap problema. si fos un líder colon anticatalà, molt menys, però se l'utilitza per atacar-nos a tots. I consti que no el vull justificar. Si ha fet alguna mal feta, doncs ja en donarà explicacions i el jutjarem amb mesura, però això no fa que els catalans ens convertim automàticament en una raça d'escurçons com a molts els agrada creure.
Dit això, a Ítaca s'hi va net. Si algú té una petita taca que s'aparti. Hi anem per fer un país millor, no per perpetuar el poder de les famílies de sempre. Ni corrupció, ni fraus, ni nepotisme, ni res de res hi volem. Més malícia que el pare, em fa el fill, que no s'ha apartat fins a l'últim moment, sabent que la brutícia sota l'estora de la seva família ens podia afectar a tots. Potser no era una brutícia excessiva en paràmetres espanyols, una mica de pols acumulada, però quan se'ns miren amb lupa, de qualsevol taca se'n treu petroli. Hi hem d'arribar immaculats i si algú s'ha de revolcar en la merda, que siguin ells i la seva podrida ideologia colonialista.

A qui votar a les eleccions europees?

Tot i que fa uns mesos dubtava, i després de dues eleccions sense votar-los, tinc gairebé decidit tornar a CiU. El factor que més em fa decantar és el candidat. M’agrada. El coneixia ja com a professor universitari i en tenia molt bones referències i per això vaig votar-lo en les anteriors eleccions europees, tot i tenir al davant un altre candidat que m’agradava molt, com era n’Oriol Junqueres. He anat seguint el seu treball al Parlament Europeu i em sembla que es pot dir que de feina n’ha fet molta i prou ben feta. Amb tot això, no veig cap motiu per no repetir-li la confiança per cinc anys més. El dubte és si sortirà el diputat d’Unió, el tercer a la llista ja que el segon li toca al PNV. Si el candidat d’Unió fos en Salvador Sedó, molt difícilment els votaria. Pel que va explicar molt bé en Jordi Graupera al Sin        gular Digital, va ser gairebé un diputat del PP, no va participar en les reivindicacions dels diputats catalans i va servir foscos interessos; als catalans que l’havíem votat no ens va voler representar en absolut. Sembla que aquest cop, el candidat d’Unió, que ja veurem si surt escollit, és d’un perfil diferent i em puc permetre arriscar-me a donar-li un vot de confiança.

L’altre punt pel qual em veig temptat a votar CiU és que no ens convé afeblir-los. Un mal resultat de CiU pot afeblir el lideratge del President Mas, que per mi ho està fent magníficament i suportant un desgast terrible tan a nivell polític com personal. No el vaig votar perquè no me’n refiava, però veient el que està fent, el necessitem amb molta força i energia. D’acord que igualment ens convé una ERC forta perquè és el puntal més sòlid del procés, però si cau el President, cau CiU i directament no hi ha procés. Així, que sí, vull que ERC tregui un bon resultat i vull veure en Terricabres a Brussel·les, però que CiU encara el tregui més bo.

Les enquestes mostren un frec a frec entre els dos, però veient la fiabilitat de les enquestes últimament, no en faig massa cas. Per altra banda, ERC ha fet moviments com a mínim curiosos amb la seva aliança amb un partit com NECAT que és en Maragall i poc més. Per mi que en Maragall era un polític totalment amortitzat i que tampoc aporta massa, encara que serveix perquè ERC doni una imatge de ser un pal de paller per les esquerres catalanes. Però només amb en Maragall... Hi ha molt a pescar en la desfeta del PSC: Tura, Geli, Nadal i molt més a nivell local. En Maragall és certament un peix gros, però per si sol, no aporta gaire cosa i no sé si li han fet molt de regal posant-lo en segon lloc. M’hagués agradat molt més algú com en Comín, persona encara amb projecció i idees interessants, però hi ha el que hi ha.

Les altres opcions, doncs ni les he contemplat. Tenim ICV amb un candidat amb un perfil molt diferent que dubto que repeteixi el gran paper d’en Romeva, però que també serà necessària la seva veu. Tenim també Compromís amb Primavera Europea. En Jordi Sebastià serà també un magnífic eurodiputat i li desitjo molta sort, però pensant estrictament en Catalunya no em puc permetre de votar-lo, tot i que serà fantàstic tenir un altre diputat catalanista no estrictament de Catalunya. A més, que el meu vot computaria segurament com a vot a Equo i no a Compromís, i la meva simpatia per Equo, la veritat, és que és molt poca. Pels més ancorats a l’esquerra hi ha la coalició de Bildu amb el BNG, que pot ser alternativa per algun cupaire o similar. He de dir també, que tinc la sensació que de totes aquestes candidatures en sobra una. No sé exactament quina, però em sembla que no està prou sintetitzada la cosa. No sé si ERC amb Bildu, o amb Compromís, o CiU amb Compromís com passava abans tot i que difícilment podria ser amb la nova línia esquerrana dels valencians... però potser amb més unió el resultat traduït en escons seria més bo, considerant que moltes candidatures no se superposen territorialment.

Cap a una dictadura del lobby gay

El lobby gay està imposant lentament la seva dictadura. El seu poder i influència cada vegada és més i més gran. Llegeixo avui al Wall Street Journal, com el COE de Mozilla ha hagut de plegar fruit de les seves pressions. El motiu no és res relacionat amb la seva feina, sinó que el seu "pecat" és que l'any 2008 va col·laborar en la campanya d'un referèndum a Califòrnia per tal de que es deixés ben clar que un matrimoni és una unió entre una dona i un home i no qualsevol unió entre dos éssers humans.
Donar l'opinió en un tema d'actualitat pot ser funest per la vida d'una persona, si el que diu no és del gust del cada vegada més poderós homosexualisme polític. No han parat de fer-li la vida impossible fins que l'han fet caure. Evidentment, com sempre fan aquest tipus de lobbys, la manipulació ha estat a l'ordre del dia, convertint el que només era una opinió sobre el que és o no un matrimoni, en declaracions d'odi cap als homosexuals.
Aquest és el joc del lobby gay, convertir tot el que és discrepància en homofòbia. Saben que en general, la societat tolera la discrepància, però no l'odi i les fòbies cap a col·lectius de persones, i amb això juguen per fer la seva manipulació. Creure que un matrimoni és una unió entre un home i una dona no és odiar als homosexuals. Els homosexuals, només faltaria, tenen tot el dret del món en anar-se'n al llit amb qui vulguin, el que es discuteix aquí és la transformació d'una institució social que fins ara havia estat bàsica. Però com que això no els serveix, doncs què millor que disfressar-ho d'odi. I la societat, cada cop més anestesiada, més poruga, que confon respecte als homosexuals amb sotmetre's als seus dictats, doncs ho accepta sense dir res.
L'objectiu: doncs que ningú s'atreveixi a discutir les seves propostes. I que si ho fas, et converteixis en un pària social.
En canvi, directius i treballadors d'empreses com Facebook i Google poden participar activament en actes d'aquest lobby com ara la festa de l'orgull gay i no passa res, es considera el més normal del món. Que els homosexuals reclamin respecte és del tot normal, que això ho converteixin en una festa de l' "orgull" gay per sortir mig despullats en carrosses, és auto-discriminar-se ells mateixos. Orgull de què? I a sobre volen que tothom els doni suport, que les institucions pengin les seves banderetes, etc... Respecte als homosexuals, TOT; entrar en el joc dels seus lobbys, s'hauria d'evitar totalment. I encara més estrany ho trobo barrejar-hi en tot això els transsexuals, persones sense un gènere definit, etc. Què te a veure una simple qüestió de gustos com és ser homosexual amb persones que tenen un problema psiquiàtric de no acceptar el seu propi cos, o persones que tenen un problema de no tenir clarament un sexe marcat?
Doncs res, que ells van fent, i ja hi ha països on pots triar el sexe que vols que aparegui al cens, o que facebook diguin que donarà fins a 50 opcions diferents a més d'home i dona.
I mentrestant, qui discrepi, condemnat a l'ostracisme.
Qualsevol dia reclamaran un mínim d'homosexuals a les llistes electorals i als llocs de poder i tothom ho trobarà normal. Temps al temps...

Espanya, entre la democràcia i la barbàrie

Cada dia ho dissimulen menys: el seu objectiu és posar l’espurna que ho faci saltar tot pels aires. Les fastigoses declaracions d’en Girauta o de n’Alicia Sánchez en són una prova més. Només parlen de violència i de confrontacions, però no diuen que són ells els qui la volen provocar. La violència del qui no accepta el que vol la majoria. La violència del qui és incapaç de discutir les coses civilitzadament i convèncer als ciutadans. Aquest és el seu model, anar atiant el foc fins que tot peti. Llavors han guanyat. Saben que si converteixen l’independentisme català en violent, han guanyat. A força bruta guanyen segur,  encara que per sort en el context actual és lleig guanyar d’aquesta forma. Necessiten criminalitzar-nos per fer veure que la seva força bruta és legítima. Ho he dit moltes vegades: l’exèrcit no entrarà a Catalunya com un exèrcit d’ocupació contra una població que vol votar, però potser sí que entrarà amb el pretext de defensar una part de la població que està sent atacada. Calar foc a tot, és l’única manera amb la que poden guanyar, encara que en aquest foc ens hi cremem tots, ells també.

Per altra banda, n’estic segur que Espanya podria encara guanyar el referèndum. Sí, ho dic molt seriosament. Podria, però és altament improbable que ho vulgui fer.  Com podria? Doncs reconeixent-se a ella mateixa tal com és, diversa. Creant un model d’estat plurinacional on tots els territoris que en foren part en pugin continuar formant part sense renunciar a les seves peculiaritats, una Espanya que sigui realment espanyola i no castellana, una Espanya que sigui realment dels ciutadans i no de les oligarquies que vénen del franquisme i més enllà, una Espanya amable i simpàtica, una Espanya on el català sigui tan espanyol com el castellà, una Espanya on es reconegui la contribució econòmica que en fan els seus territoris, una Espanya de model federal, on hi hauria impostos federals, estatals i locals i que cada organisme podria gestionar com volgués per tal d’assegurar-se els seus ingressos, acabant així amb els perversos efectes de la redistribució central. Una mica Suïssa potser, o Bèlgica. Si Espanya comencés a mostrar el seu interès per tot això, el referèndum el pot guanyar. Quin és el problema? Doncs que no volen guanyar així. El que ells volen, és el tot o res. I quan dic “ells”, em refereixo als representants polítics del colonialisme espanyol (castellà), que són els qui tenen la paella pel mànec ara mateix, i que van des d’en Rajoy a en Girauta. Ells volen el tot o res. El “te mato porqué eres mía”. De fet, la unitat d’Espanya no els interessa per res. El que els interessa a ells és la uniformitat d’Espanya, que és una cosa ben diferent. Si els interessés la unitat, haurien treballat per fer-la possible. No es pot voler la unitat i menysprear el que se suposa que també és espanyol. No recordo en quina entrevista a Albert Rivera (i no ho recordo perquè com que se suposa que estan silenciats i cada dia el trobes en algun mitjà o altre) li van preguntar si acceptaria acabar amb tot això si Espanya feia una oferta de concert econòmic, respecte lingüístic i cultural i blindatge de competències. Va dir que no, si això incloïa privilegis econòmics (el concert) i que no s’establís un bilingüisme real (eufemisme que utilitzen per dir “matem el català lentament”, allò de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), doncs no ho acceptava. Queda clar que és el que volen. No volen guanyar, volen guanyar a la seva manera, que és esborrant-nos del mapa, si no és com a persones, sí com a poble, encara que aquest fos un poble que es declarés plenament espanyol. Ho vaig sentir dir a no sé quin intel·lectual espanyol, i potser té tota la raó: no és un Espanya contra Catalunya, són les dues espanyes de sempre.

Cap on anem?

Alguns amb mala fe diuen que som davant d'un abisme, però és ben cert.
Hem pressionat i hem fet el que calia, hem avançat i fa un any que som davant de la paret. Seguim fent pressió, pensant que ens hi acostem però la paret no es mou, ferma com una roca. Continuarem fent pressió, però hi ha el risc d'acabar aixafats.
Què hem de fer?
La gent i els polítics han fet el que han de fer, han actuat amb prou dignitat, amb sentit democràtic.
La paret que tenim al davant és altament totalitària, ufana i altiva. Es creu per sobre del bé i del mal i no som res per ella.
Què passarà?
En un estat democràtic la consulta es faria. És més, potser en un estat democràtic ja no hauríem arribat fins aquí. Un estat democràtic que respectés la diversitat i les decisions dels territoris que el formen. Però el menyspreu de l'estat és el que ha fet créixer l'independentisme i ara això ja no té aturador. Volem votar i no ens deixen. La consulta no es farà. És perfectament legal, però no volen. No autoritzaran un referèndum que pot autoritzar el congrés. Farem una consulta perfectament d'acord amb l'estatut i diran que és inconstitucional. No permetran res. I llavors la única solució serà convocar eleccions. No haurien de ser immediatament, per calmar les coses i convèncer encara més gent potser hauríem d'esperar, no ens precipitem. Però tard o d'hora s'hauran de fer eleccions i pot molt bé passar que els partidaris de la independència tinguin majoria absoluta... Igualment Espanya no permetrà res. I això si no s'ha suspès l'autonomia abans. Si suspenen l'autonomia ho hem de convertir en un problema europeu, paralitzar el país... Però on arribarem? No veig Espanya acceptant-ho ni Europa fent res que ens afavoreixi. Tot plegat només serviria perquè els obliguessin a acceptar una autonomia més àmplia, una mena d'estat federal, una autonomia completa en temes educatius i culturals, amb una mena de pacte fiscal... Igualment, ho complirien? Ja els coneixem. No han canviat, el seu objectiu és el mateix ara que al segle XVI, imposar les lleis de Castella. I ens odien, no tothom, és clar, però Espanya està plena de gent que ens odia i que justifica el seu odi dient que som nosaltres els qui els odiem. El que ha passat aquests dies amb el simposi "Catalunya contra Espanya" ho mostra clarament. El títol és equivocat, perquè no cal acusar tot Espanya d'anar-nos en contra, amb haver dit "l'estat espanyol" o "el poder espanyol" n'hi havia prou, o qualsevol altre títol més indefinit; per no ferir cap sensibilitat i sobretot per no donar carnassa a la caverna, aquells que els costa tan poc dir-nos nazis. Doncs bé, tot el que s'ha dit sobre aquest simposi des de les Espanyes, és odi pur. Ens acusen de manipular la història al mateix temps que confirmen que la persecució a Catalunya és totalment certa. A les xarxes socials l'odi sobreeixia. Al mateix temps que ens acusaven de victimistes ens insultaven de la pitjor forma, ens tractaven de subnormals i ens negaven qualsevol dret. Ens neguen gairebé l'existència, però si ens queixem i recordem aquesta història tan desgraciada, som uns manipuladors i uns nazis.
Tenim molts totalitaris al davant, i així és difícil avançar. Perquè per molts que uns tinguin la raó, els altres tenen la força bruta. I pitor que els totalitaris de les Espanyes són els totalitaris que tenim aquí. Alguns immigrants que s'han convertit per ignorància o mala fe en els peons del totalitarisme imperialista Castella de la mà de partits com Ciudadanos i el PP. Aquests fan molta més por. Els de fora, com a molt poden fer soroll. Poden fins i tot enviar els tancs, però només els serviria per posar-se en evidència davant del món. Els qui de debò poden fer mal de debò són els que tenim a casa. Gent que odia profundament el país en el que viu i que al mateix temps se'l sent seu, com una propietat guanyada pels seus avantpassats. Gent que veu com una intromissió la catalanitat, com una nosa que ja no pot suportar més. Aquests són els qui poden fer mal, no accepten la democràcia, perquè, si aquest territori és seu "porqué es España"? No accepten que votem, cada cop mostren més obertament el seu odi i el seu menyspreu i poden fer molt de merder. Estan creant una falsa consciència de que estan discriminats al seu propi país i que els naturals som uns nazis simplement per ser diferents i voler conservar la nostra identitat al nostre país, amb respecte cap a tothom, igual que ells fan en el seu. El món al revés. Però poden fer mal, poden muntar un bon conflicte, es poden fer el paper de víctimes. Perquè l'estat no enviarà els tancs en missió de guerra, però i si els envia en missió de pau? A defensar uns ciutadans espanyols que suposadament estan en perill al seu "propi" país? Qui sap... O poden trencar tant la convivència que ens poden convertir en una mena d'Úlster, amb comunitats separades per murs, on és impossible avançar en res. No veig gaire probable tot això que he dit, però és una possibilitat, i el gran creixement de partits com Ciudadanos que ja no amaguen el seu supremacisme etnicista, pot portar cap aquí. Hem de tenir clar que tenim aquí mateix veïns que ens odien i que es consideren superiors i que som seus, por derecho de conquista. Un altre cop el món al revés. Es passen al dia dient que som els catalans els qui trenquem la convivència, però nosaltres només volem votar, tenir un país normal, ells ens volen sotmesos, però els qui trenquem la convivència som nosaltres.
En fi, que ahir, tot i l'alegria per veure als nostres polítics fent el que havien de fer, jo pensava que això no té sortida... però no hi ha altre camí, i cal intentar-ho, amb la democràcia de bracet i la pau com a valor suprem. No hem arribat fins aquí per no intentar-ho. Però ens venen mesos molt difícils. Podrien oferir alguna cosa i potser per esgotament ho acceptaríem. Potser amb dolor, acceptaria un pacte fiscal i un respecte cap a la nostra identitat, però  amb la més gran miopia no ho oferiran perquè pensant que poden guanyar 10 a 0 no es conformaran amb un 2 a 0. I potser serien els colons que han utilitzat com a avantguarda els mateixos que s'hi negarien. La catalanitat és una nosa, no la consideren espanyola sinó un element estrany, per molt que l'obliguin a convertir-se en espanyola a la força.


Ai de tu Jerusalem!

La bona gent

La jornada d'ahir va ser gloriosa, un esclat de joia i d'alegria. Alegria i joia de sentir-nos vius, de voler avançar, de voler millorar, de sentir-nos partícips de la història, d'expressar-nos de forma festiva. Alegria i joia que voldríem compartir també amb els qui no pensen com nosaltres. Els hem de convèncer, perquè el nou estat que volem també ha de ser el seu. Aquest país és de tots, vinguem del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà. I si algú té por, li hem de donar motius perquè no en tingui. Davant de la prohibició i de la imposició, la mà estesa.
Malgrat tot, avui sembla que no gaires coses han canviat. La caverna mediàtica continua més furibunda que mai, el govern espanyol es continua fent el sord i els violents han passat a l'acció amb un atac davant de les càmeres que semblava impensable fa temps. Som davant d'una paret, sabem que la podem saltar, però no tenim clar com fer-ho. Els qui tenim a davant tenen moltes maneres de fer mal. Els qui tenim al davant, no són els qui volen votar no, no ens equivoquem. Els qui tenim a davant són els feixistes, els anti-demòcrates, els qui ens volen fer desaparèixer com a poble. Des dels falangistes que atacaven ahir els qui celebraven la Diada a Madrid fins als de Ciudadanos que cada dia tinc més clar que volen convertir Catalunya en un país dividit com Irlanda del Nord. S'aprofiten de la gent vinguda d'altres terres per convertir-los en peons del seu imperialisme. Aquesta gent fan por. Parlant de democràcia i convivència amaguen que per ells la convivència no és més que submissió. Aquesta gent faran tot el que puguin per dividir, crear cicatrius en la societat, aixecar murs si cal, tot perquè no aconseguim un país normal on tothom s'hi pugui sentir bé, un país en que respectant la nostra cultura, tothom se'n pugui sentir ciutadà sense renunciar a les seves arrels.
Hi ha molta feina a fer, a convèncer, però sobretot a transmetre la nostra alegria. Perquè com ja han dit alguns, hi ha una massa que sense sentir-se identificada clarament ni amb el sí ni amb el no, votaran on hi hagi la bona gent, i de moment en això, els portem molt d'avantatge. Ara el que falta, és que puguem votar...

Aquest escrit forma part de la cadena de blogs cap a la independència. Rebo la cadena d'en Francesc Bon i em segueix na Mar Vilaró.

Cap a una dictadura feminazi

Fotografies de dones gaudint, amb una cara de satisfacció que no poden amagar per enlloc mentre són magrejades per tot arreu. Satisfetes de tenir tants mascles només per elles. Satisfetes per saber-se el centre d'atenció. Satisfetes de sentir-se desitjades. Potser unes bagasses elles, potser uns aprofitats ells. Potser xiques normals que èbries d'alcohol es deixen anar als seus somnis més amagats i humits. I uns mitjans vergonyosament acrítics. Uns mitjans tal com si seguissin la consigna del règim. I unes feministes que ja definitivament s'han convertit en feminazis. Feministes que han convertit el feminisme en una ideologia totalitària.  Ens ensenyen unes fotos de gent passant-s'ho bé desenfrenadament i ens parlen de violacions, vexacions, agressions, violència, abusos. Malalts, que són una colla de malalts amb el virus totalitari posat al cervell. Vergonyant la portada del Periódico de l'altre dia, vergonyants tots els periodistes i opinadors que van donant corda a aquesta farsa. Farsa tal com si ens parlessin d'un diluvi posant-nos fotografies d'un desert sense ni una gota d'aigua. Feminazis tan retrògrades que ja han oblidat la vella consigna de que una dona fa el que vol amb el seu cos. Feminazis que només poden concebre en el seu cervell malalt que si una dona està sent magrejada per uns quants homes ha de ser una violació. Fa uns anys, si jo hagués dit que aquestes dones sent magrejades eren unes bagasses, haguessin sortit les feministes a fotre'm soroll i recordar-me que la dona pot gaudir del seu cos de la forma que vulgui. Avui és al revés, o una dona és una puritana o l'estan violant. Excepte si és per avortar, que això sí que està bé, sempre, i lliure i gratuït també. S'han begut l'enteniment. El feminisme fa temps que va a la deriva, ja no persegueixen la igualtat, sinó privilegis, quotes, etc. La immensa majoria de les persones creuen que tots som iguals en drets, en capacitats, en el que sigui. Elles segueixen perseguint les diferències en ple segle XXI.

Menyspreu infinit

Tornant al campus dels joves colons del qual parlava en el meu últim escrit, un altre fet cada cop més destacable de l'espanyolisme totalitari, és que no amaguen el seu més absolut menyspreu cap a tot el que tingui un flaire català. Evidentment, els polítics catalans formen part d'una casta corrupta i enquistada que té el poder absolut sobre tot, això ja és per tots sabuts. És evident també que el catalanisme és un invent de la burgesia catalana per fer xantatge a Madrid i tenir entretingut al lumpenproletariat. Tenen clar que només mitjançant la submissió als castellans i a les seves idees i llengua, aquí es pot fer una mica de neteja d'aquesta raça d'escurçons que som els catalans. El conferenciant del campus de Ciudadanos, va portar tot això a l'extrem. Sense dissimular, va fer burla des de la llengua al ruc català. Es veu que, segons ell, desconec si és veritat, si el ruc català s'ha salvat de l'extinció va ser gràcies a l'exèrcit espanyol que va cedir l'únic semental que quedava. Cal veure si en som de rucs els catalans que sense l'ajuda de l'exèrcit no som capaços ni de conservar la nostra fauna autòctona. Per internet, un altre insigne ciudadano ja comentava que quin error tan greu haver cedit aquest semental... Després li tocava el torn a la llengua catalana, dient que ens exigeixen el nivell C, que és un català inexistent que s'han inventat i que no parla ningú, que si s'hauria de reivindicar el català d'Alcover, que si Pompeu Fabra (que diu que realment signava Pompeyo Fabra i se li hauria de dir així) va degradar el català, etc... Entenc que no els agradi el català estàndard, quan ells són més de dividir la llengua, de dir que a Fraga parlen una llengua, a Lleida una altra, a Vall-de-roures una altra i evidentment a València, una que no té res a veure amb les altres. També van parlar de Rafael de Casanova, un clàssic que no pot faltar, etc... El menyspreu no pot ser ja més absolut i tot el que sigui català és d'una gran baixesa, tancat, provincià, corrupte, la nostra llengua ens la vam haver d'inventar perquè només teníem un seguit de dialectes mal parlats, la història també és inventada per justificar la nostra existència i permetre la pervivència d'una casta dominant totalitària. Som rates de claveguera. Sort en tenim d'haver estat colonitzats per aquesta gran gent, que nosaltres, desagraïts rebutgem. I després, va el conferenciant i sap dir que ell és català com qualsevol altre i que aquesta és la seva manera de ser espanyol. No, home, no, tu ets un colonitzador que ha nascut aquí, però de català res de res. Perquè per ser català només fa falta voler-ho ser, i tu, diguis el que diguis, ni ho vols ser ni hi tens cap interès en ser-ho; al contrari, el teu interès és acabar de soca-rel amb el problema catalán.