Mònica

Estimada...

Per què costa tant tancar les ferides? Per què sempre hi ets? Avui fa gairebé onze mesos que et vaig veure per primer cop, onze mesos menys un dia del primer petó... En aquests onze mesos, quants minuts hi deu haver hagut en què no hagi pensat en tu? Sempre hi ets. I hi ets en contra de la meva voluntat. Ets mar de fons. M'hi he acostumat tant que en molts moments ho trobo gairebé normal, com si fossis un pes que estic condemnat a portar.

Des del llit et mirava embadalit com escrivies a l'ordinador. Tinc un problema, et vaig dir. Quin problema? vas respondre fingint cara de preocupació. Que estic molt enamorat. Però això no ha de ser pas un problema, vas dir. Però sí que ho era. Fins llavors sempre havia semblat que el problema entre tu i jo era la meva falta d'implicació, el vull però no goso, el vull però em fa por. Em feia por la teva vida inestable en què sempre havies fet el que t'havia vingut de gust sense preocupar-te per res més. Que volies tenir un fill, doncs vas tenir un fill. Tu tan decidida, jo tan poruc. Però m'agradaves tant que l'amor m'havia fet superar totes les pors. Vull que formis totalment part de la meva vida, et vaig dir, i tu semblaves contenta. Em pensava que ja havíem superat el principal escull i a partir de llavors tot faria baixada. Però era tot el contrari. No sé què et va passar durant aquells dies. No t'ho prenguis com una cosa dolenta, simplement necessito una mica de temps, em vas dir al cap d'uns dies. I jo no entenia res i el món s'enfonsava als meus peus. Senyor, ajuda'm, pregava i pregava, ara que per fi he descobert quin camí vull fer a la vida i amb qui el vull fer, no m'ho prenguis. Ajuda'm, ajuda'm, il·lumina'ns i fes-nos veure el camí a seguir. Fes-me digne i mereixedor d'ella. I hi havia dies que semblava que Déu m'escoltava i que el riu tornaria al seu llit i que tot hauria estat només una tempesta. Un sotrac, un terratrèmol perquè me n'adonés del valor immens del present que m'havia estat donat. Ho he entès, Senyor, m'he de donar a ella, em comprometo a ser-li fidel, a fer-li costat en els bons moments i en els dolents, és així com entenc l'amor i no d'altra manera. Ja pot parar de tremolar tot, ho he entès, gràcies per fer-m'ho veure. Però un "deixem-ho" anava seguit d'un "t'estimo" i un "em vull casar amb tu" anava seguit d'un "s'ha acabat". I van arribar tot d'exigències estranyes que no tenien cap sentit. Si fas això, endavant, sinó s'ha acabat. Semblava que em volguessis posar contra les cordes, que de les moltes maneres em veiés forçat a la més problemàtica. I jo em volia donar i estimar-te sense límits, però no ser un putxinel·li subjecte a les teves arbitrarietats. I va arribar el "s'ha acabat" definitiu amb la màxima crueltat, després que ens haguéssim conjurat a fer tot el possible perquè tot anés bé. I ja no vaig poder fer res més. I fa mesos que tot trontolla, fins la meva fe que és el poc que tinc. Diuen que el sexe és pecat, però no sé si m'havia sentit mai tan a prop de Déu com quan entrava dins teu i sentia el contacte de la teva carn que m'envoltava. I m'hi sentia a prop, volia que el meu amor cap a tu fos un reflex del Seu amor. Amb amor podem fer que la terra sigui un reflex del cel. Però ha de ser un amor ple, on el contacte carnal en sigui la seva mostra, no l'objectiu en sí. Fundarem el Partit de l'Amor, vam dir un dia. I t'he somniat i imaginat de totes les maneres possibles, però em desperto i no hi ets i el buit es converteix en abisme i caic per aquest abisme i no trobo on aturar-me perquè no té fons. I perquè sempre hi ets. I no vull que hi siguis però no et puc llevar de mi. Perquè com escriví Gabriel Ferrater, "quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu". Perquè és de l'únic que pot tenir gust el meu cos insípid, l'únic que l'ha impregnat de debò, que ha deixat cicatrius incurables i ha omplert el buit infinit. Tu ets ben lluny, cada cop més, però ets dins meu, en contra de la meva voluntat i de la teva. Hi ets i no puc fer-hi res. Acostumar-me al ressò constant del TOT que vaig tenir i del TOT que vaig perdre. En podré trobar mai una altra que m'agradi, ni que sigui la meitat que tu? M'agradaria que fossis poc més que un regust dolç que recordés de tant en tant, però el teu record és massa fort i ets molt més que això. Com digué Vinyoli, t'adoro fins l'esquelet.

La pendent cap al penya-segat

Feia més d'un any que no entrava al bloc. He rellegit els tres últims escrits i no sé si val la pena escriure res més. El camí que feia temps que visualitzava s'està complint. Un camí que no ens porta enlloc més que a un precipici. Alguns utilitzen des de fa temps la metàfora del tren i la pendent, que a partir de certa pendent, el tren ja és incapaç de frenar. I és aquí on estem, però una pendent que no ens porta a la independència sinó a un penya-segat. I tenim uns polítics que s'han enlluernat entre ells mateixos i hem ajudat a enlluernar-los a base de "performances" que ja són incapaços de veure la realitat. O això, o tenen molts asos a la màniga que desconeixem, però no té pinta de tot això. Si alguna cosa han demostrat els nostres polítics en aquesta farsa de procés és que no tenen res planificat. Van ser capaços de pactar una consulta amb un any d'antelació sense parlar de què farien quan l'estat mirés d'impedir-la. Van pactar unes eleccions plebiscitàries sense parlar de què farien si no arribaven a la majoria de vots. Amb aquests precedents, res em fa dubtar que han pactat fer un referèndum sense ni pensar què faran quan l'estat miri d'impedir-ho. I aquest cop, no dubto que ho impediran amb tota la força bruta que els calgui. Si han de donar ordres als mossos de detenir tot el govern en ple, ho faran; si han de desplegar l'exèrcit, ho faran; i això i tot el que els convingui. Mai han tingut la raó ni els importa, però continuen tenint la força bruta i amb això en tenen prou per a guanyar. Quan Catalunya ha guanyat alguna cosa per la via de la confrontació? MAI. El problema no és que no sigui una via vàlida, el problema és que no ens sortirà bé. Tenim raó, cert, però de gent amb raó el cementiri n'és ple. I per damunt de tot, el problema més gros no és que ells tinguin la força bruta, sinó que és que dins de Catalunya no hi ha una majoria clara i aclaparadora. En el millor dels casos som un 48%. I en el 52% restant hi ha des de passotes fins a manifestament anti-catalans. En quan quedarà aquest percentatge quan les coses vagin maldades? I sobretot, que faran els anti-catalans? Provocaran violència? Es faran les víctimes i sortiran a rebre les forces d'ocupació amb clavells? No ho sé, però res veig més lluny que la tan desitjada independència. Que una cosa sigui molt desitjable, no vol dir que ens haguem de tirar per un precipici i perdre bous i esquelles pel camí.
Personalment, la independència mental fa molt que la tinc. No em convertiran en un dels seus. Als catalans que quedem, sempre ens quedarà ser la mosca collonera, encara que sigui continuant utilitzant els pronoms febles només per molestar.

I perquè em ve de gust, acabo amb els últims versos de Jacint Verdaguer a "Los dos campanars", última part de Canigó (llegiu almenys aquesta part sense dubtar-ho):

"Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu."

1714 2.0

Fa més d'un any, abans de la consulta, vaig preveure que tot això acabaria en un segon 1714. I no, no em referia a una guerra i Barcelona destruïda, més que res perquè ja no els fa falta. Em referia a repressió i a una notable pèrdua d'autogovern que poden portar a la culminació de la feina començada fa més de tres segles: l'aniquilació de la nació catalana.
Les meves esperances que això acabi bé si es tira endavant són molt poques. L'allau s'ha desfermat i ara ja no hi ha qui l'aturi. Saben el que es fan? Ho dubto molt.
Si una cosa em va quedar clara després de la consulta i em va refermar els resultats de les eleccions, és que a Catalunya hi ha molts independentistes, però no hi ha la força suficient per a saltar un mur tan alt com és un estat post-feixista gelós de les seves conquestes.
Amb un 48% no n'hi ha prou, ni de bon tros. No n'hi ha prou contra un estat que no és demòcrata i no n'hi ha prou considerant que una part dels habitants de Catalunya són profundament anti-catalans i colonialistes fins al punt d'haver posat 35 diputats d'aquesta tendència al Parlament.
Començar una empresa de tal magnitud sense haver mesurat bé les forces només cap al cap d'un foll. S'ho creuen, els qui estan tirant això endavant, que pot sortir bé? Crec que ni tan sols han entès el resultat de les eleccions, que només l'arbitrarietat d'una llei electoral fa que hi hagi majoria absoluta independentista en escons. I un tema tant i tant important no pot dependre d'una arbitrarietat.
La independència es pot aconseguir per la força o per la negociació, deia l'historiador Josep Fontana en una entrevista recent, i no tenim ni la força ni ningú amb qui negociar.
Què podem fer doncs? La veritat, no en tinc ni idea, però estic totalment d'acord amb el que deia l'historiador, no ens podem resignar.
Tant de bo m'equivoqui amb tot el que he dit, però a dia d'avui ho veig tot molt incert i penso que, en el millor dels casos, tot això no ens portarà enlloc.
Fineixi la nació amb glòria!, digueren el 1714. Però qui està disposat a pagar el preu d'una glòria tan incerta?

Carta als votants de Ciudadanos

Sens dubte, la sorpresa de la nit electoral va ser el creixement de Ciudadanos. S'esperava que tindria un creixement notable, però no que gairebé multiplicaria per tres.
Ciudadanos és el partit que des del seu naixement ha encarnat l'odi a la catalanitat. Sense programa i mentre diuen que no són ni de dretes ni d'esquerres, tenen per únic objectiu acabar el problema català de la manera més efectiva, eliminant qualsevol fet diferencial català.  I això ho fan amb els vots de les persones que des de la resta de l'estat van emigrar a Catalunya. Un vot de base ètnica que no cerca altra cosa que trencar el vell mite de "Catalunya un sol poble". Perquè és clar que el seu principal interès és que no siguem un sol poble. El seu objectiu és que hi hagi sempre uns catalans de segona que siguin menys catalans i tinguin captiu el seu vot. Si els teus avis eren de fora, no pots votar un partit català, has de votar el partit que representa la teva ètnia. Això és el que volen. Saben perfectament que un país dividit per ètnies difícilment pot avançar. Potser Bòsnia és el seu model.
Com s'explica que algú vagi a viure en una terra i voti per a fer desaparèixer els seus signes d'identitat? Com es pot votar a favor d'imposar la pròpia identitat als nadius de la terra que t'ha acollit? La gent que vota Ciudadanos vota a favor d'això?
Catalans amb orígens a fora, per què voteu Ciudadanos? Tant malament us hem tractat? No vau venir aquí a treballar i vau prosperar? No us n'adoneu que us van fer fora de la vostra terra i ara us utilitzen com a colons?
Tinc la sensació que molts no vau votar per odi, sinó simplement vau votar aquells nois joves tan simpàtics i guapos que surten a totes hores a la televisió i que diuen que ho arreglaran tot i que evitaran que us discriminin els malvats independentistes que ho volen trencar tot, fins prendre-us la pensió.
Des d'aquest humil blog us vull demanar que repenseu el que heu fet. Ja no es tracta de votar Sí o NO, perquè el No també pot ser civilitzat si penseu que és la millor opció. Es tracta de no votar els qui us volen fer eterns estrangers al vostre país, pels qui no sou més que uns immigrants a utilitzar, i dels qui volen utilitzar el vostre vot per a fer-nos desaparèixer del mapa. L'objectiu de Ciudadanos és acabar el projecte de Franco, el de Primo de Rivera, el de Felip`V. El project de les mateixes elits que us van fer marxar de la vostra terra i que ara us utilitzen per culminar les seves ambicions imperials.

Un altre 11 de setembre, i les moltes Catalunyes

Un any més ho hem petat. Som el moviment polític que més gent pot mobilitzar a Europa, i potser al món. Més que una manifestació va ser una festa. Però la independència no és cap festa en un estat tan poc democràtic com l'espanyol i caldrà ser molt forts i resistents, si és que això tira endavant. En són conscients tots els qui eren a la Meridiana? Em dóna la sensació que no, que molta gent ja s'ha acostumat a anar a fer una "performance" l'onze de setembre i que quan n'acaba una ja pensen en quina es pot fer l'any vinent.

Veurem. Ara el que cal és guanyar i guanyar bé. No entenc que ens vulguin vendre la moto amb això de si vots o escons. L'únic que ens pot donar alguna oportunitat davant del món son els vots, que no ens enganyin. 

I deixant tot això, volia comentar una altra cosa. Els qui divendres passat érem a la Meridiana som Catalunya, però no l'única Catalunya. Només calia allunyar-se uns quants carrers de la manifestació per veure una Catalunya totalment diferent i totalment aliena al que passava uns carrers més enllà. Avis parlant animadament en una plaça mentre els seus néts corrien i jugaven en castellà, joves que corrien escoltant música, parelles que passejaven... Una Catalunya ben diferent, el que no necessàriament ha de voler dir que ens sigui contrària, però si més no, és una Catalunya que li importen ben poc les nostres reivindicacions i "performances", que no va anar a votar el 9N i que potser ni tan sols sabia ben bé de què anava la cosa.  La "majoria silenciosa"que s'atribueixen els partits anti-catalanistes, potser sense ni ells saber-ho. D'aquesta Catalunya depèn el que pugui passar el pròxim dia 27. Continuaran passant del tema? És més, si guanyem, acceptaran el nou estat mentre els deixem continuar passant? Si Albiol els crida a les barricades, continuaran passant de tot? De tot això en depèn el nostre futur.

Gent dolenta

Un dels motius que em fa desitjar més la independència i que em provoca un sentiment de malestar insuportable és el fet que Espanya està i estarà governada per gent dolenta. Perquè només de dolenta pot ser qualificada una gent que fa unes declaracions com les que ahir sentírem d'en Fernández Díaz, Rajoy o Pedro Sánchez.
En primer lloc, d'en Fernández Díaz ja poc més se'n pot dir. És un ministre roí. És la hipocresia elevada al quadrat i ho hem vist des del primer dia. És el ministre, per acció o omissió, dels falsos informes que van pertorbar l'anterior campanya electoral catalana; un fet gravíssim que en estats democràtics i avançats de debò hagués tingut greus conseqüències. És el ministre que persegueix i empresona els insults i desqualificacions a la xarxa només quan van dirigides contra algú del seu partit, mentre la policia qualifica de "xiquilladas" amenaçar amb posar una bomba al Camp Nou. I és un ministre de la manipulació i tergiversació com va demostrar ahir amb el miserable atac a Guardiola. El ministre va acusar l'ara entrenador del Bayer d'haver jugat a la selecció espanyola només per diners. És que potser el ministre treballa de franc? No ho crec pas. Però és que a més, va ignorar el fet que negar-se a jugar amb la selecció comporta sancions d'entre dos i cinc anys d’inhabilitació. I el que m'agradaria preguntar-li al ministre és: si no és per diners, per quin motiu hauria de jugar-hi? El motiu és clar: per nacionalisme espanyol, ja que per un nacionalista espanyol ha de ser un orgull i un honor jugar amb la selecció espanyola. Però senyor ministre, no havíem quedat que els espanyols no són nacionalistes? Llavors que importa si juga, si no juga o si juga amb la selecció de Botswana si vol?

A continuació, tenim les declaracions del President Rajoy. Llei, llei i més llei. Una llei que evidentment està tota basada en el "justo derecho de conquista" del segle XVIII. "Yo mando, tu obedeces", això és el que diu la llei segons ell, i per tant, és impossible de canviar-ho mai. Màxim exponent de la incapacitat, la incomprensió i la ignorància.

I per acabar, tenim en Pedro Sánchez. Sembla que hauria de ser més moderat i dialogant, però és més del mateix amb un somriure. Ens va venir a parlar d'identitats. Ell, tot un no-nacionalista espanyol parlant d'identitats. Va dir que en Mas vol imposar la identitat catalana única a una gent que són catalans i espanyols. Per començar, com s'imposa una identitat? Si una persona se sent espanyola, qui li impedirà continuar sentint-s'hi? Els espanyols que viuen a l'estranger no es continuen sentint espanyols? Però a més, ni s'esforça en dissimular que són diferents les identitats catalana i espanyola. Si Catalunya és una part constituent d'Espanya com ara diuen alguns, ser català ja seria ser molt espanyol. Però es veu que no, que són dues identitats diferents. I això és cert, perquè per ells la identitat espanyola és la castellana. No ho diuen obertament, però ho pensen, i queda molt clar que ho pensen quan parlen d'identitats catalana i espanyola com coses diferents

En conclusió, mentre la mentalitat dels governants espanyols sigui aquesta, i res indica que pugui canviar massa, és impossible arribar a un punt d'equilibri que podria ser un respecte, un reconeixement i una protecció de la diversitat de l'estat. Però això no passarà i tot sembla indicar que continuarem en el dia de la marmota: ells intentant-nos fer desaparèixer, nosaltres intentant sortir; sense que ni uns ni altres tinguem prou força per aconseguir-ho. Tot i que el temps juga a favor seu...

A Ítaca s'hi va net

Realment m'ha provocat una gran decepció la confessió del MH President Pujol. Decepció, sí, per una persona de qui no m'esperava això, però sobretot llàstima. Ho tenia tot per passar amb lletres majúscules a la història d'aquest país i ara un petit error li impedirà acabar els seus dies tal i com es mereix. Perquè s'ho mereix. Un petit error no pot fer que deixem de veure la gran trajectòria d'aquest home. I llàstima perquè el tenen a la diana. Els fariseus i els mestres de la llei hipòcrites estan a punt per la seva crucifixió. I els hipòcrites s'esquincen les vestidures quan ells n'han fet de molt més grosses.
Està clar que els qui odien Catalunya se n'aprofiten per carregar contra tots nosaltres. Per altra banda, ja he dit que és un error petit. Un error, això sí, però petit. És perfectament comprensible que si algú es troba amb una herència a Suïssa, el primer que fa no és anar corrents a la hisenda espanyola a declarar-ho. Si els diners són a Suïssa i no tens intenció de moure'ls, doncs ja estan bé allí. Tampoc és estrany que per precaució deixés els diners allí. El 1980, jo no hagués pas portat aquests diners cap a Espanya. Si en Nart es va excusar en ETA, perquè el MH no es pot excusar en els perills del càrrec per haver mantingut l'herència a Suïssa. Hi pensat molt, i no sé si moralment està bé o no el que ha fet. Fiscalment, tampoc és delicte, així que no n'hi ha per tant. El que si que fa és que trenca la confiança en un personatge que molts consideràvem gairebé immaculat. Cal aprendre'n de tot això. En la Catalunya estat no hi ha d'haver persones que governin durant 23 anys ni persones que es venerin tant.
Si en Jordi Pujol fos un banquer defraudador però que formés part de l'oligarquia espanyola, ara no tindria cap problema. si fos un líder colon anticatalà, molt menys, però se l'utilitza per atacar-nos a tots. I consti que no el vull justificar. Si ha fet alguna mal feta, doncs ja en donarà explicacions i el jutjarem amb mesura, però això no fa que els catalans ens convertim automàticament en una raça d'escurçons com a molts els agrada creure.
Dit això, a Ítaca s'hi va net. Si algú té una petita taca que s'aparti. Hi anem per fer un país millor, no per perpetuar el poder de les famílies de sempre. Ni corrupció, ni fraus, ni nepotisme, ni res de res hi volem. Més malícia que el pare, em fa el fill, que no s'ha apartat fins a l'últim moment, sabent que la brutícia sota l'estora de la seva família ens podia afectar a tots. Potser no era una brutícia excessiva en paràmetres espanyols, una mica de pols acumulada, però quan se'ns miren amb lupa, de qualsevol taca se'n treu petroli. Hi hem d'arribar immaculats i si algú s'ha de revolcar en la merda, que siguin ells i la seva podrida ideologia colonialista.