dimarts, 19 d’abril de 2011

Fàstic

Acaba d’arribar. Ve força més aviat del normal, senyal que s’ha empassat el dinar amb un embut perquè li deu convindre sortir abans. Jo estava sol, la mar de bé, buscant vols barats de Ryanair per fotre el camp a la pròxima que pugui. Ha dit hola, amb una veu fluixa i un to de menyspreu insuportable. Ara la tinc a la taula del costat. Merda! S’ha acabat fer el que em roti, s’ha acabat estar tranquil. La seva sola presència m’inquieta. La incomoditat és màxima. Hauria de fer com si no hi fos, però no puc. De fet, és com si no hi fos: podria estar hores i hores tenint-la aquí al costat i cap dels dos diria res. Però hi és. I m’observa. I pren nota. I em mira amb fàstic. És la màxima desconfiança, perquè també s’amaga del que fa. Intento ni mirar-la de reüll perquè llavors encara desconfiarà més, pensarà que l’estic observant, espiant... quan a mi m’importa una puta merda el que faci, com si es vol posar a mirar una pel·lícula porno. Des del primer moment que la vaig veure, que vaig saber que la relació seria complicada: la manera de parlar, de mirar-me, de vestir... És allò que l’olores i dius: aquesta tia va de merda i no arriba a cul. Allò de creure’s superior per ser com ets i mirar als altres una mica per sobre de l’ombro. Pensar que els que no segueixen els teus ideals estúpids (que no són més que materialisme buit) són uns frikis, una escòria de la societat, que fa nosa i almenys ha de servir per riure’s d’ells. I això de voler fer veure que domina fins i tot quan no en té ni punyetera idea, sobretot en temes informàtics, com quan li vaig haver d’ensenyar a fer una cosa i quan el cap ens va cridar perquè li ensenyéssim a ell, ella es va aixecar a corre-cuita i va anar corrent cap al seu despatx per ensenyar-li ella els quatre procediments que li acabava d’explicar i que havia memoritzat com fer tot i no entendre’ls.

I després la meva covardia repugnant. De no voler acabar de marxar perquè veig que els caps em valoren. De pensar que hi ha molts dies en que per sort no cal que ens veiem. De ni tan sols saber on anar, perquè tampoc trobo cap lloc on em paguin més sense haver de treballar més. Que als llocs on m’agradaria tirar el currículum estan retallant per on poden. De no voler establir-me a Barcelona on sí que hi ha ofertes, però ni de broma vull vendre la meva vida a una empresa: ja en tinc prou de prostituir-me quaranta hores a la setmana.

I pensar que a pocs metres d’aquesta fosca oficina amb un ambient cada dia més enrarit hi ha una placeta amb un banc al sol on m’hi he assegut abans una estona i l’escalfor del sol era pura felicitat que entrava al meu cos. Com m’agradaria ser-hi ara mateix, com un lluert al sol, fullejant el diari, llegint un bon llibre que m’absorbeixi, escoltant bona música. Fa falta més per ser feliç?

4 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Fas patir una mica, eh? A veure si te'n surts. Només és ella? Potser fotrà el camp i ho veuràs tot diferent.

Ànim!

m.

maria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
maria ha dit...

Ostres!És com si haguéssis descrit el meu lloc de treball.^-^.És exactament igual.Ves a saber sino estem de costat?jejeje.És broma!La del meu costat també és una noia.
Bé a partir d'ara pensaré que no estic tan sola en la meva fosa.Molt bon post!

L'home del sac ha dit...

Ostres, Maria. A mi també em fas sentir menys sol.
Tant de bo fossis tu la que tingués al costat, segur que ens entendríem millor.
En el fons, et caigui bé o no, si tens un mínim de respecte cap als altres, pots anar passant, i qui dies passa anys empeny.