dimarts, 23 de març de 2010

Dos cincuenta y nueve. Dos cinquanta-cinc.

Ara fa una mica, he passat per un supermercat. Fent cua a la caixa, davant meu hi havia un grup de negres, parlant entre ells en una llengua que no he sabut identificar. Quan li ha tocat al que anava just davant meu, la caixera li ha passat el que havia comprat i li ha dit "dos cincuenta y nueve". He passat jo, i m'ha dit: "dos cinquanta-cinc". Jo no havia dit ni una paraula que li pogués fer entendre la llengua que parlava. Podria ser que els negres portessin aquí deu anys i entenguessin perfectament el català i que jo fos un visitant estranger de pas sense conèixer ni tant sols l'existència del català, però ella no ha dubtat: als negres en castellà i a mi en català. En aquell moment m'he sentit indignat per doble motiu. Primer, per discriminar als que tenen pinta d'estrangers. Sembli que per ser negres no es mereixin que els parlem amb la nostra llengua. A més, que en una societat amb gent de diverses procedències cada vegada serà més normal que hi hagi catalans negres, sigui perquè han nascut ja aquí o perquè són adoptats; i és tractar-los com a ciutadans de segona el canviar de llengua per dirigir-nos a ells. I el segon motiu d'indignació és perquè devem considerar potser la nostra llengua com una cosa estranya i molt d'anar per casa, si en comptes d'ensenyar-la als estrangers com una cosa normal, perquè també la puguin aprendre, preferim ensenyar-los la llengua d'uns altres immigrants, tot condemnant el català a l'ostracisme. És evident que el català mai serà una llengua normal amb possibilitats de sobreviure al repte de la globalització si no la fem una llengua s'ús habitual. a la que s'hi pugui acollir tothom. Jo en un país estranger, no aprendria mai una llengua en la que la gent no se m'hi vol adreçar. Repeteixo el que he dit sempre: si el català es mor, només és culpa nostra.

3 comentaris:

Noctas ha dit...

Plenament d'acord amb el teu escrit. Crec que és molt bo que ens diriginm als estrangers en català i si no ens comprenen llavors fem el canvi. Aquí en aquest últim punt potser el teu criteri és un altre. Però sobre l'escrit, res a dir, molt d'acord!

Miquel ha dit...

Sempre he pensat el mateix, els principals culpables som nosaltres, i així m'hi he referit als meus escrits sobre aquest tema. També passa que la nostra capacitat d'autocrítica és més aviat limitada...

Marc Guinjoan ha dit...

Quanta raó que tens. Un exemple extremadament clarificador de quin és el pa de cada dia en el nostre país. I efectivament, ja sabem que una llengua no mor perquè els nouvinguts no la parlen sinó perquè els propis parlants l'abandonen. I actituds com aquestes davant dels immigrants, per poca cosa que ens puguin semblar, són molt significatives de com estem i cap a on anem!
Plantejar aquesta reflexió sobre la llengua amb exemples del dia a dia em sembla molt necessari i entenedor.