dimarts, 11 de novembre de 2008

Les eleccions als Estats Units d'Amèrica

Sobre les passades eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica, tot i que ja se n'ha parlat molt, volia comentar alguns aspectes que m'han cridat especialment l'atenció.

1. La il·lusió i esperança que ha generat el candidat guanyador, especialment entre els joves i sectors normalment allunyats del poder. Crec que ha fet una campanya molt bona, ha utilitzat molt internet i les noves tecnologies i molts simpatitzants hi han participat i s'hi han sentit implicats. A Catalunya, els polítics no desperten absolutament res... i després del desastre de l'estatut, les últimes eleccions no van generar pràcticament cap mena d'interès entre molts. Ja m'agradaria tenir polítics que despertessin aquestes il·lusions.

2. El sistema d'el·lecció dels candidats i la visió del partit com una organització oberta. En registrar-se per votar, els el·lectors ho poden fer per un dels partits o com a independents. Si ho fas per un partit es pot participar en l'el·lecció dels candidats del partit i en el seu funcionament (en alguns estats, els independents també poden escollir fer-ho per algun dels dos). Però pel que he vist, estar registrat per un partit no compromet a res. Es pot votar per qui es vulgui i fins i tot donar suport públicament a un altre candidat. Això aquí seria impensable. Si un militant anunciés que no votaria pel candidat del partit segur q immediatament seria expulsat. Segurament també ho seria si desautoritzés públicament a la direcció del partit. A més, que existeixin dos grans partits i es facin eleccions a dins seu, fa el sistema similar a un d'el·lecció amb dues voltes, o potser fins i tot més, ja que en l'inici hi poden haver molts candidats i progressivament els que tenen menys suport es van retirant, fins que només en queda un a cada partit. Abans veia aquest sistema bipartidista com a molt rígid ja que fa gairebé impossible l'aparició d'un tercer partit, però un cop he conegut el sistema de primàries he vist que realment aquest sistema també permet la confrontació de candidats amb idees molt variades.

3. No m'agrada però, el fet que sigui possible que el candidat menys votat sigui el president, com va passar l'any 2000, en que Al Gore va ser el candidat més votat de la història dels Estats Units (fins llavors), però no va poder ser president. Els delegats dels estats s'haurien de repartir de forma més equitativa, ja que em sembla injust que qui guanyi en un estat dels grans, encara que sigui per un marge molt estret (com va passar a Florida el 2000 de forma oficial, encara que no está clar ni que realment fós així) es quedi tots els delegats de l'estat.

6 comentaris:

Noctas ha dit...

Molt bon analisis de les eleccions. A mi també m'agradaria que un polític despertés les ilsuions que ha aconseguit despertar Obama. Però dubto que tinguem un sol polític capaç de despertar cap ilusió. Ahir el parlament espanyol estava buit...així no es pot generar confiança..saludus

miquelet ha dit...

Molt bon post. Obama ha estat un candidat que ha fet una campanya pràcticament perfecta i ha donat una imatge molt bona. La política que porte a partir de gener ja no tindrà res a veure amb la seua imatge. Aquesta ja no importarà per a res.
Pel que fa al bipartidisme, el pitjor de tot és que queda bloquejada l'opció de que aparega un partit o candidat d'esquerres.

Salut.

L'home del sac ha dit...

Miquelet, més que un candidat, el que no permet el sistema bipartidista és que aparegui un partit d'esquerres, o del que sigui diferent dels altres dos. De fet existeixen, però són gairebé residuals. El que sí que permet el sistema és que apareguin candidats amb diferents idees (per exemple d'esquerres) dins dels dos partits majoritaris. Dins del partit demòcrata tinc entès que hi havia a l'inici candidats bastant més d'esquerres, però que en no tenir suport van quedar fora de tota opció. Si un tingués prou suport, podria arribar més lluny, però no el té. Igual que dins del partit republicà també hi havia candidats llibertaris.

Cesc ha dit...

Home del sac t'he de felicitar per aquest post. Fas un anàlisi totalment objectiu allunyat de la Obamania imperant.

1. Obama ha despertat il·lusió i moltes simpaties. Quan el mes de febrer vaig estar a Washington D.C hi havia les primàries del Partit Demòcrata a la capital i vaig poder parlar amb un grup de joves universitaris i em van explicar els seus motius per apoyar Obama. No em van convencer però sí em va agradar la ilusió que transmitien. Ara toca veure com ho farà Obama. Si és un Bill Clinton no cal patir, si és el nou Jimmy Carter malament rai.

2. La gent es pensa que el fet que imperin dos partits significa que només hi ha dos idees quan n'hi ha moltes. A més tenim Ross Perot, Ron Paul, The Constitution Party, The Libertarian Party, etc.

3. Res a afegir.

Salutacions!

L'home del sac ha dit...

També vaig pensar en escriure alguna cosa sobre l'Obama, però després d'haver llegit 500 articles i blocs sobre ell ja no tenia res a dir.
Estic d'acord amb tu, que si té una política del tipus Bill Clinton serà un bon president. Sobretot a nivell internacional, en la meva opinió.
Sobre els tercers partits, doncs si n'apareix un amb una mica de força, gairebé segur vol dir que treu les opcions de guanyar al gran partit al que estigui més pròxim, com va passar amb Perot. Encara que no hi hagués tercer partit, en els dos grans crec que hi ha una gran diversitat d'idees interessants, des d'un extrem a l'altre.

Efrem ha dit...

Estic d'acord amb tu practicament en tot. Hem de ser conscients, també, que si la pròpia Europa ja ens és difícil de conèixer per nosaltres, els europeus. Els Estats Units són com extraterrestres, de complicat que és entendre'ls bé.