dissabte, 4 d’abril de 2009

Guerres

Vaig veure ahir a la nit per TV3 la pel·lícula "Enemic a les portes". Ja l'havia vist altres vegades, però com que m'agrada, tot i tenir altres pel·lícules que encara no he vist, me la vaig tornar a mirar.
És una pel·lícula bèl·lica sobre un duel entre dos franctiradors a la batalla de Stalingrad. És força dura, els soldats moren a milers enmig d'una ciutat totalment destruïda. Es miri on es miri tot està cobert de cossos inanimats. Els enemics disparen, però també els mateixos soviètics disparaven als seus soldats si retrocedien quan els era impossible avançar davant d'una pluja de foc alemanya. Frases com "Soldats del gloriós exercit roig, d'ara endavant, és la victòria...O la mort! Dispararem a tots els quals fugin en retirada, no i haurà pietat per als covards i els traïdors" o "El camarada Stalin ho ha ordenat! ni un sol pas enrere!!!", ho deixen clar. Tanta destrucció fa pensar sobre el sentit de tot això. I no en té cap ni un. Val la pena morir per defensar una cosa tant intangible com la pàtria? Perquè salvar-la si hem de morir en l'intent? Quin sentit tenia per milers d'alemanys fer milers de quilòmetres per anar a morir a Stalingrad, no precisament la seva de pàtria? Quin sentit té qualsevol guerra? Quina persona amb un mínim de sang a les venes pot enviar als joves del seu país a un destí així?
La conclusió és que res de tot això té cap mena de sentit. Ni morir per una pàtria, ni morir per destruïr la del veí. La possibilitat d'una guerra no li hauria de passar a ningú pel cap, ni ningú amb un mínim de sentit comú o responsabilitat s'ho hauria d'arribar a plantejar mai.
Només esperar i pregar que res d'això ho haguem de veure nosaltres ni els nostres fills ni ningú més en un futur. Diuen que la humanitat avança cada vegada més cap a la civilització, la tolerància i el respecte, però malauradament n'estic segur que en tot societat hi ha persones que no dubtarien a anar a una guerra en algun moment i que hi voldrien estirar als altres, encara que aquests no ho volguessin en absolut.

6 comentaris:

Noctas ha dit...

D'acord però la guerra només es justifica per defensar el teu país. Aquesta és l'única guerra possible. Si algun sonat imperialista vol conquerir la teva pàtria, cal defensar-la...saludus mestre!!!

L'home del sac ha dit...

I què hi guanyes si defensar-la t'ha de portar a l'altre barri?

Josep (sl) ha dit...

La idea de pàtria i nació estat per molt què t'extrany és molt moderna, de la revolució francesa. Abans del segle XIX si t'haguessin mobilitzat segurament ho hauries fet pel Rei, la religió. I amb les grans dictadures socialistes/ feixistes ho hauries fet a més sumant el teu lider, la ideologia i el partit.

Que guanyes; res, és més et jugues el coll. Que perds si no ho fas, probablement la teva llibertat col·lectiva i qui sap si també la individual.

En aquest cas la democràcia mateix és un avantatge a nivell de pau, perquè un país democràtic difícilment entrarà en una guerra ofensiva sense un Casus Belli i un cop repasant conflictes del segle XX vaig observar que en cap d'ells els 2 contrincants eren democràtics.

A més la pròpia configuració dels exèrcits de les democràcies estan fets amb conscideracions defensives.

Josep (sl) ha dit...

http://www.ceec-cat.org/noti3.php?cerca=corea&noticia=378


Perdó me'n oblidava i es un fet estrictament constatable ens els països democràtics les forces armades són un actor pàssiu i neutral de la política d'aquell país i subordinades al poder civil.

I en un estat totalitari, són un membre actiu, una de les crosses de la política del govern (i de la seva capacitat represora).

L'home del sac ha dit...

Interessants comentaris Josep!

A l'estat espanyol no sé si tots els militars ho tenen clar això que són passius...

Josep (sl) ha dit...

Et puc dir ben bé què no. Però l'exèrcit no pot fer res que estar passiu i bordar en comptes de mossegar.