Vull sentir als sociates criticant el referèndum il·legal de Barcelona

On són? Jo no els sento. On són tots els que deien que en època de crisi no es podia perdre el temps fent referèndums, encara que fos preguntant coses tan transcendents com la independència del país, i fins i tot encara que no s'hi destinés ni un cèntim de diner públic? I els que deien que no es poden fer referèndums sense l'autorització de l'estat? On és tota la xusma aquesta que els molesta que es pregunti sobre la independència però no que es gastin els diners de tots en una campanya d'imatge de l'alcalde. I l'advocat de l'estat, tampoc hi és? I la Falange no protesta perquè vulguin canviar aquella avinguda per on van entrar fa setanta anys? Quanta hipocresia, quant de dispendi i quanta cara dura. Jo que havia llegit blocs de regidors de la secta, amb comentaris totalment demagogs i sectaris en contra de les consultes populars sobre la independència i ara resulta que preguntar a la població està bé. Fins i tot està bé encara que no se'n puguin validar els resultats de cap manera. Fins i tot ocultant una de les opcions, que en terminals de vot electrònic sembla que aquest matí ni sortia. Això sí que és una "bufonada", com va titular algun diari del centre de la Messeta l'endemà del referèndum a Arenys de Munt. Potser per ser una bufonada de l'alcalde caldria ignorar-la i denunciar que això sí que és un referèndum de fireta, sense cap garantia democràtica. Però tot i denunciar-ho, tinc clar el que faria si visqués a Barcelona: votar la C, l'opció de deixar-ho tot tal com està, excepte el cap de l'alcalde, encara que no tindria cap garantia de que el meu vot fos tingut en compte. Almenys, a resultes d'això, com molt bé va dir en López Tena, ja sabem que fer referèndums no és il·legal, i no ho és ni tan sols si els convoca un ajuntament, si s'utilitzen milions d'euros de diner públic i les dades del padró.

Cagar fills

El passat cap de setmana vaig estar a casa d'uns amics que viuen en una ciutat del cinturó metropolità de Barcelona. A la nit, alguns volien sortir i em van convèncer per anar a una discoteca, es veu que bastant coneguda, situada en un polígon, no sé exactament a on. Només entrar-hi, vaig veure que allò més aviat era una cosa entre el Chikipark i killolàndia. Jo que em considero encara molt jove, allà em sentia com si fos un avi. Se suposa que allí s'hi pot entrar a partir de 16 anys, però n'hi havia que no devien tenir ni aquesta edat; a més que el normal seria que no hi poguessin entrar menors, que tampoc se'ls pot servir alcohol a aquelles hores, i menys d'altra graduació. Les adolescents, ben mones i maquillades elles, totes lluint escot, ensenyant cuixa, o les dues coses, anant clarament a provocar als mascles. Tinc la sensació que les adolescents cada cop estan més bones i cada cop són més guarres. Els killets, tots tallats pel mateix patró: ara es veu que el que es porta són dues arracades de brillants. Les cambreres amb tanga i ensenyant gairebé els pits. El soroll que sonava pels altaveus, alguna cosa tipus reggeton, molts i molts decibels per sobre del que es perjudicial per l'oïda. Allí es consumia alcohol sense cap control i es fumava sense parar. El DJ cridava al descontrol: "alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos..." i després animava a les adolescents a pujar a l'escenari i despullar-se a canvi de consumicions, cosa que no va passar, però pel que em van dir sí que passa algunes vegades. De sobte, veig que al meu voltant tothom s'aparta corrent: un crio comença a vomitar, amb una ona expansiva que ho pringa tot a dos metres. Just després sento una melodia molt coneguda pels altaveus: és la versió maquinera dels Segadors! Tots els killets entren en èxtasi i ballen contents, potser sense saber ni quina música és. Després ve una bona sesssió de música dance que em fa recordar bons temps, ja que posen tots els temes engaxosos que escoltava per la ràdio deu fer uns dotze anys, quan fins i tot els 40 Principals tenien un programa amb música d'aquest tipus. Ja són més de les quatre de la matinada i surten dues ties esculturals a l'escenari, amb poca roba, que comencen a tocar-se i fer-se petons fins a quedar totalment despullades. Crec que ja ho hem vist tot, i amb unes copes i uns graus de temperatura de més, és el moment d'anar a dormir, encara bastant estupefacte per tot l'espectacle de la nit.
Com poden permetre els pares que els seus fills estiguin a les tantes de la matinada en llocs així? Què no saben on van? No veuen com surten vestides de casa les seves filles? Per què els donen tants diners com per poder-se emborratxar? No veuen en quin estat arriben a casa al matí? No els preocupa el que puguin fer els seus nens tota la nit fora de casa? Potser és que estic fet a l'antiga i sóc molt de poble però diria que tot això només porta a una degradació moral de la societat, i no em refereixo a l'actitud dels fills, sinó a la dels pares que ha provocat la dels fills. I em ve al cap si jo seria un bon pare. Què faria la meva filla de setze anys quan em digues per sortir fins a les sis de la matinada perquè totes les seves amigues ho fan així i jo li digués que no? I si el fill de divuit em demana seixanta euros per sortir de festa i evidentment li dic que no?
El problema és que abans els fills es parien, ara es caguen.

Instint de reproducció

Si hi ha una cosa que sempre m’ha fascinat de la natura és l’instint de reproducció dels animals. Puc entendre que en els humans, i suposo que els mamífers en general, la natura ens dóna un caramel a canvi de que intentem reproduir-nos; llavors, potser més que reproduir-nos, el que volem és fotre un polvo. Això en part, és clar. En humans segur que podríem trobar motius més sentimentals i d’auto-realització per voler tenir fills. Però i un cuc que es reprodueix partint-se per la meitat, o els bacteris, o les plantes? Quin sentit té que un cuc es vulgui reproduir? Per qualsevol ésser viu, reproduir-se és la meta de la seva vida. Fins i tot n’hi ha que hi deixen la pell. ¿Perquè un salmó hauria de deixar la seva plàcida vida al mar, per posar-se a remuntar el riu on va néixer, i en arribar fet pols a la seva part alta, pondre els ous i morir? Fins hi ha aranyes i alguns insectes en que la femella es menja al mascle mentre copulen, i és precisament això el que assegura la reproducció, perquè sinó la còpula seria massa curta i no donaria temps a que el mascle introduís a la femella tot el semen necessari. La natura no ha reaccionat davant d’aquest problema fent un mascle que aguanti uns coits més llargs, sinó fent que la femella mati al mascle, per així donar temps a que s’introdueixi tot el líquid. O les abelles, que totes lluiten donant la vida si cal perquè una sola tingui descendència. En aquests crus exemples, la natura ens ho deixa claríssim: el prioritari no és la vida d’un individu, sinó de l’espècie. Individualment no ens té per res. Potser un biòleg me’n podria donar una bona explicació però em temo que no n’hi deu haver cap de clara. Evidentment, la selecció natural ha fet que els éssers vius sense instint de reproducció, o amb un instint més feble, s’extingissin, per tant, som els descendents de milions d’individus amb un fort instint de reproducció. Però això més que una explicació, és la causa de que haguem arribat fins aquí. Per molt que hi pensi, no li he sabut trobar una explicació. És quan em plantejo aquestes coses tant complexes sobre el perquè de la vida, que veig que no hem arribat fins aquí per casualitat i que no som més que marionetes en un món que no estem capacitats per entendre.

He votat

He votat. I que voleu que us digui, n'estic content i satisfet com mai. Per un cop al la vida he votat segur del que votava. I si una mala puta del PP diu que s'ha d'enviar el fiscal de l'estat perquè el que faig és il·legal, doncs millor, encara que me la bufa el que diguin els opressors. Al col·legi, força gent i ambient festiu. Molta gent coneguda, gent que vas saludant i que te n'alegres que estigui allí. Gent del poble poble. La gent que veus pel carrer quan surts a comprar. Gent normal, que no està gens posada en política, però que quan uns convilatans seus els hi han dit que els donaven la oportunitat de donar la seva opinió sobre un tema tan important l'han anat a donar. I algun immigrant marroquí que ha tingut l'oportunitat de ser un ciutadà més, i que espero que quan siguem independents ho sigui considerat. Suposo que la gent que passa més de tot, gent que només ve al poble a dormir, etc, són els que més han fallat: en part és normal. I suposo que els immigrants, encara que n'he vist, en general no hi han anat. Des d'aquí només felicitar a les persones que han organitzat les consultes a cadascun dels pobles on s'ha votat, i a tota la gent que hi ha acudit, hagin votat el que hagin votat, perquè l'important era demostrar que no hi ha res que impedeix que un poble decideixi el que vol ser. Encara no sé quina ha estat la participació al meu poble, però m'és igual, ja me la diran. El que he vist avui és molt bonic i hauria de ser el més normal del món en el país normal que hauríem de ser. I amb això en tinc prou.

Escriure un blog

Avui, en entrar al blogspot, me n’he adonat que ja porto 111 escrits en un bloc que vaig començar ja fa més d'un any i mig. Tot i que no sóc dels que actualitzo gaire sovint, no em pensava pas que arribaria a escriure tant. Vaig obrir-lo per parlar i denunciar els atacs que considero que rep Catalunya i per cagar-me sense miraments sobre els seus autors. Al final, el blog ha estat força diferent del que em pensava, crec que per bé, i li he acabat trobant el gust a escriure-hi de tant en tant. No hagués pensat mai que fins i tot hi acabaria parlant de temes bastant personals, o de reflexions que em faig sobre molts temes. La política ja no m’importa tant. O sí que m’importa, però em provoca diarrea. L’estat espanyol en sí em provoca vòmit. I fàstic em fan CiU, E(RC) i potser encara més en Carretero. Els altres ja no és que em facin fàstic, hi defecaria a sobre. Potser per això cada cop n’he anat parlant menys, però amb gran emprenyament quan ho he fet, com va destacar Unquevigila quan em va fer la fitxa, encara que crec que injustament perquè només es va fixar en aquest aspecte del bloc.

Segurament, molt menys hagués escrit si no tingués tants dies avorrits a la feina. Això no vol dir que no treballi, i hi ha dies que bastant, però hi ha dies en que m’he d’estar a l’oficina i un ja no sap que fer, perquè no hi ha res a fer. L’inconvenient és que tinc la desgràcia de tenir la taula en un lloc bastant de pas on molt fàcilment poden passar els meus caps o companys per darrera meus. Si no fos així, potser acabaria simplement llegint els diaris digitals, o jugant al pòquer per internet. Però evidentment, si jugués al pòquer, al cap d’una estona ho hauria vist tothom i m’hauria caigut una bona esbroncada, amb raó. En canvi, si obro una pàgina en blanc a l’ordinador i em poso a escriure, sembla que faci alguna cosa altament productiva (almenys si ho veuen els caps de lluny). La companya del costat, la que sempre té fred, no para de mirar-me amb una cara de bastanta ràbia quan em veu escriure. Si no té feina li deu fotre que jo em distregui mentre ella no sap que fer, i si en té, li deu fotre doblement que mentre ella treballa jo em dediqui a aficions personals.

Saps què Espanya? Què et donin pel cul!

Me la porta fluixa si la merda d'estatutet que tenim és constitucional o no. En el fons la Constitució Espanyola no és més que uns quants fulls de paper amb alguna declaració de bones intencions i algunes reminiscències de temps passats. Es pot interpretar com es vulgui com també és pot fer la vista grossa si convé. Curiosament, gairebé sempre s'interpreta des de la banda centralista, els altres no tenen res a dir-hi. Està clar que si és una constitució per garantir la unitat indissoluble de la pàtria, són ells els qui l'han d'interpretar. No se n'adonen que així només col·laboren en crear divisions i recels dins d'aquesta pàtria que tant diuen estimar. No crec pas que l'estimin, ja que si l'estimessin, els agradaria tal com és, amb les seves diferències i matisos. El que a ells els agrada realment és la part majoritària d'aquesta pàtria, és més, n'estan gelosos, i aquesta gelosia els porta a veure perills en tot el que és diferent, i en creure que la pàtria estarà més segura si converteixen en uns d'ells els que no són iguals.
Ara fins i tot ens diuen que uns jutges estan per sobre d'una llei aprovada en referèndum. Pot estar la justícia per sobre del poble? Ha estat feta la constitució pel poble o el poble per la constitució? És clar que el problema és de sobirania. No discutiran que el poble tingui sobirania, el problema és que la tingui el poble català, que per ells, jurídicament no és absolutament res: ni tant sols existeix.
L'estat espanyol ens mostra contínuament quina és la seva cara. Fins quan més haurem d'aguantar? Sempre he pensat que cada poble té el que es mereix, i en aquest cas, no dubto que ens mereixem això i molt més. El dia que vulguem alguna cosa més digna la tindrem, sens dubte. Mentrestant, tenim el que ens mereixem: el que hem votat.

Les pomes podrides de l'Església

Tots aquests escàndols de pederàstia que afecten a l'Església em fan mal personalment. Més que perquè hagin passat, per tant i tant malament com s'estan gestionant. Moltes vegades he defensat públicament a l'Església de molts atacs injustos que rebia però arriba a un punt que ja no saps com es pot defensar, ni en queden ganes. A dins de l'Església hi he vist molta gent de molt bona fe i molt bones obres, sobretot mirant cap a la base; però a mesura que vas pujant, la cosa cada vegada està menys clara. S'hi veu una jerarquia incapaç de modernitzar-se. No dic adaptar-se, perquè si hi ha una cosa que creuen que no és correcte l'han de dir, però sense que això afectés a la fe es podrien modernitzar les formes. Intentar que creients o no, poguessin veure-la amb simpatia. Ara mateix són una burla per molts no creients i una vergonya per molts creients, o almenys persones que intentem tenir fe i defensar certs valors. Caldria analitzar profundament el perquè de tants casos de pederàstia. És veritat que també hi ha pares que abusen dels seus fills, professors, etc. però dubto que en una proporció tant gran com els capellans catòlics. S'hauria de veure si és perquè ja estaven tarats quan es van ordenar, o la castedat imposada els ha fet perdre el seny. No sé quina és la resposta, però personalment penso que l'abstinència en els capellans no té cap mena de sentit, i sobretot, penso que és dolenta per a l'ésser humà. La naturalesa ens ha donat aquesta necessitat per tal de que en voler satisfer-la ens reproduïm, i no hi ha mes: la necessitat hi és igual ens vulguem (o puguem) reproduir o no. Tot i això, abans d'abusar d'uns nens, hi ha moltes altres solucions sigui fer-se una palla o fins anar de meuques. L'Església té una obsessió amb el sexe. Potser en algun moment va tenir sentit, però des del moment en que existeixen tants mitjans per tenir sexe segur, perquè anar-hi tant en contra? És una cosa que no he entès mai. Si una persona pot viure sense sexe i això li fa tenir una vida espiritual més plena, em sembla fantàstic; però en general, és anar contra la pròpia naturalesa de l'home. Espero que algun dia ho entenguin, perquè al pas que van, no van enlloc i es quedaran quatre i el gat (i espero que no li passi res al gat!).