dimecres, 21 d’abril de 2010

Escriure un blog

Avui, en entrar al blogspot, me n’he adonat que ja porto 111 escrits en un bloc que vaig començar ja fa més d'un any i mig. Tot i que no sóc dels que actualitzo gaire sovint, no em pensava pas que arribaria a escriure tant. Vaig obrir-lo per parlar i denunciar els atacs que considero que rep Catalunya i per cagar-me sense miraments sobre els seus autors. Al final, el blog ha estat força diferent del que em pensava, crec que per bé, i li he acabat trobant el gust a escriure-hi de tant en tant. No hagués pensat mai que fins i tot hi acabaria parlant de temes bastant personals, o de reflexions que em faig sobre molts temes. La política ja no m’importa tant. O sí que m’importa, però em provoca diarrea. L’estat espanyol en sí em provoca vòmit. I fàstic em fan CiU, E(RC) i potser encara més en Carretero. Els altres ja no és que em facin fàstic, hi defecaria a sobre. Potser per això cada cop n’he anat parlant menys, però amb gran emprenyament quan ho he fet, com va destacar Unquevigila quan em va fer la fitxa, encara que crec que injustament perquè només es va fixar en aquest aspecte del bloc.

Segurament, molt menys hagués escrit si no tingués tants dies avorrits a la feina. Això no vol dir que no treballi, i hi ha dies que bastant, però hi ha dies en que m’he d’estar a l’oficina i un ja no sap que fer, perquè no hi ha res a fer. L’inconvenient és que tinc la desgràcia de tenir la taula en un lloc bastant de pas on molt fàcilment poden passar els meus caps o companys per darrera meus. Si no fos així, potser acabaria simplement llegint els diaris digitals, o jugant al pòquer per internet. Però evidentment, si jugués al pòquer, al cap d’una estona ho hauria vist tothom i m’hauria caigut una bona esbroncada, amb raó. En canvi, si obro una pàgina en blanc a l’ordinador i em poso a escriure, sembla que faci alguna cosa altament productiva (almenys si ho veuen els caps de lluny). La companya del costat, la que sempre té fred, no para de mirar-me amb una cara de bastanta ràbia quan em veu escriure. Si no té feina li deu fotre que jo em distregui mentre ella no sap que fer, i si en té, li deu fotre doblement que mentre ella treballa jo em dediqui a aficions personals.

3 comentaris:

Miquel ha dit...

Doncs a seguir endavant. Jo també vaig començar fa una més d'una any i ara de memòria diria que en porto uns 70, mai m'ho hagués imaginat.
Salut!

Jordi ha dit...

Jo també en porto uns 70, com en Miquel, i cada dia m'agrada més escriure. Podríem fer un projecte d'un bloc comú entre tots els blocaires de la llengua catalana. Però potser això és demanar massa...

reflexions en català ha dit...

Jo ja no tinc temps de fer 'una altra feina' a la feina, hehe.

Sort i endavant!