Mònica

Estimada...

Per què costa tant tancar les ferides? Per què sempre hi ets? Avui fa gairebé onze mesos que et vaig veure per primer cop, onze mesos menys un dia del primer petó... En aquests onze mesos, quants minuts hi deu haver hagut en què no hagi pensat en tu? Sempre hi ets. I hi ets en contra de la meva voluntat. Ets mar de fons. M'hi he acostumat tant que en molts moments ho trobo gairebé normal, com si fossis un pes que estic condemnat a portar.

Des del llit et mirava embadalit com escrivies a l'ordinador. Tinc un problema, et vaig dir. Quin problema? vas respondre fingint cara de preocupació. Que estic molt enamorat. Però això no ha de ser pas un problema, vas dir. Però sí que ho era. Fins llavors sempre havia semblat que el problema entre tu i jo era la meva falta d'implicació, el vull però no goso, el vull però em fa por. Em feia por la teva vida inestable en què sempre havies fet el que t'havia vingut de gust sense preocupar-te per res més. Que volies tenir un fill, doncs vas tenir un fill. Tu tan decidida, jo tan poruc. Però m'agradaves tant que l'amor m'havia fet superar totes les pors. Vull que formis totalment part de la meva vida, et vaig dir, i tu semblaves contenta. Em pensava que ja havíem superat el principal escull i a partir de llavors tot faria baixada. Però era tot el contrari. No sé què et va passar durant aquells dies. No t'ho prenguis com una cosa dolenta, simplement necessito una mica de temps, em vas dir al cap d'uns dies. I jo no entenia res i el món s'enfonsava als meus peus. Senyor, ajuda'm, pregava i pregava, ara que per fi he descobert quin camí vull fer a la vida i amb qui el vull fer, no m'ho prenguis. Ajuda'm, ajuda'm, il·lumina'ns i fes-nos veure el camí a seguir. Fes-me digne i mereixedor d'ella. I hi havia dies que semblava que Déu m'escoltava i que el riu tornaria al seu llit i que tot hauria estat només una tempesta. Un sotrac, un terratrèmol perquè me n'adonés del valor immens del present que m'havia estat donat. Ho he entès, Senyor, m'he de donar a ella, em comprometo a ser-li fidel, a fer-li costat en els bons moments i en els dolents, és així com entenc l'amor i no d'altra manera. Ja pot parar de tremolar tot, ho he entès, gràcies per fer-m'ho veure. Però un "deixem-ho" anava seguit d'un "t'estimo" i un "em vull casar amb tu" anava seguit d'un "s'ha acabat". I van arribar tot d'exigències estranyes que no tenien cap sentit. Si fas això, endavant, sinó s'ha acabat. Semblava que em volguessis posar contra les cordes, que de les moltes maneres em veiés forçat a la més problemàtica. I jo em volia donar i estimar-te sense límits, però no ser un putxinel·li subjecte a les teves arbitrarietats. I va arribar el "s'ha acabat" definitiu amb la màxima crueltat, després que ens haguéssim conjurat a fer tot el possible perquè tot anés bé. I ja no vaig poder fer res més. I fa mesos que tot trontolla, fins la meva fe que és el poc que tinc. Diuen que el sexe és pecat, però no sé si m'havia sentit mai tan a prop de Déu com quan entrava dins teu i sentia el contacte de la teva carn que m'envoltava. I m'hi sentia a prop, volia que el meu amor cap a tu fos un reflex del Seu amor. Amb amor podem fer que la terra sigui un reflex del cel. Però ha de ser un amor ple, on el contacte carnal en sigui la seva mostra, no l'objectiu en sí. Fundarem el Partit de l'Amor, vam dir un dia. I t'he somniat i imaginat de totes les maneres possibles, però em desperto i no hi ets i el buit es converteix en abisme i caic per aquest abisme i no trobo on aturar-me perquè no té fons. I perquè sempre hi ets. I no vull que hi siguis però no et puc llevar de mi. Perquè com escriví Gabriel Ferrater, "quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu". Perquè és de l'únic que pot tenir gust el meu cos insípid, l'únic que l'ha impregnat de debò, que ha deixat cicatrius incurables i ha omplert el buit infinit. Tu ets ben lluny, cada cop més, però ets dins meu, en contra de la meva voluntat i de la teva. Hi ets i no puc fer-hi res. Acostumar-me al ressò constant del TOT que vaig tenir i del TOT que vaig perdre. En podré trobar mai una altra que m'agradi, ni que sigui la meitat que tu? M'agradaria que fossis poc més que un regust dolç que recordés de tant en tant, però el teu record és massa fort i ets molt més que això. Com digué Vinyoli, t'adoro fins l'esquelet.