dijous, 2 de febrer de 2017

La pendent cap al penya-segat

Feia més d'un any que no entrava al bloc. He rellegit els tres últims escrits i no sé si val la pena escriure res més. El camí que feia temps que visualitzava s'està complint. Un camí que no ens porta enlloc més que a un precipici. Alguns utilitzen des de fa temps la metàfora del tren i la pendent, que a partir de certa pendent, el tren ja és incapaç de frenar. I és aquí on estem, però una pendent que no ens porta a la independència sinó a un penya-segat. I tenim uns polítics que s'han enlluernat entre ells mateixos i hem ajudat a enlluernar-los a base de "performances" que ja són incapaços de veure la realitat. O això, o tenen molts asos a la màniga que desconeixem, però no té pinta de tot això. Si alguna cosa han demostrat els nostres polítics en aquesta farsa de procés és que no tenen res planificat. Van ser capaços de pactar una consulta amb un any d'antelació sense parlar de què farien quan l'estat mirés d'impedir-la. Van pactar unes eleccions plebiscitàries sense parlar de què farien si no arribaven a la majoria de vots. Amb aquests precedents, res em fa dubtar que han pactat fer un referèndum sense ni pensar què faran quan l'estat miri d'impedir-ho. I aquest cop, no dubto que ho impediran amb tota la força bruta que els calgui. Si han de donar ordres als mossos de detenir tot el govern en ple, ho faran; si han de desplegar l'exèrcit, ho faran; i això i tot el que els convingui. Mai han tingut la raó ni els importa, però continuen tenint la força bruta i amb això en tenen prou per a guanyar. Quan Catalunya ha guanyat alguna cosa per la via de la confrontació? MAI. El problema no és que no sigui una via vàlida, el problema és que no ens sortirà bé. Tenim raó, cert, però de gent amb raó el cementiri n'és ple. I per damunt de tot, el problema més gros no és que ells tinguin la força bruta, sinó que és que dins de Catalunya no hi ha una majoria clara i aclaparadora. En el millor dels casos som un 48%. I en el 52% restant hi ha des de passotes fins a manifestament anti-catalans. En quan quedarà aquest percentatge quan les coses vagin maldades? I sobretot, que faran els anti-catalans? Provocaran violència? Es faran les víctimes i sortiran a rebre les forces d'ocupació amb clavells? No ho sé, però res veig més lluny que la tan desitjada independència. Que una cosa sigui molt desitjable, no vol dir que ens haguem de tirar per un precipici i perdre bous i esquelles pel camí.
Personalment, la independència mental fa molt que la tinc. No em convertiran en un dels seus. Als catalans que quedem, sempre ens quedarà ser la mosca collonera, encara que sigui continuant utilitzant els pronoms febles només per molestar.

I perquè em ve de gust, acabo amb els últims versos de Jacint Verdaguer a "Los dos campanars", última part de Canigó (llegiu almenys aquesta part sense dubtar-ho):

"Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu."

3 comentaris:

Oliva ha dit...

POTSER ENS LA FOTAREM,EN TENEN GANAS,PERO EN TOT CAS ELLS TAMBE REBERAN.

Anònim ha dit...

Oliva, que ells també rebin no em consola. Es tracta d'aconseguir els objectius sense prendre mal.

Oliva ha dit...

COMPANY:AQUI TOTS "PRINGAREM",PERO JO CREC QUE LA LLIBERTAT I EL FUTUR SU VALEN.
CAL N'OBLIDAR "DONDE HAY QUE FIRNAR CONTRA CATALUÑA"...DE DEBO CREUS QUE AMB AQUESTA MENA DE GENT SI POT CAMINAR PLEGATS?.