divendres, 4 de maig de 2012

Nothing personal

Recomano la pel·lícula als qui us agradi tastar cine més enllà del que es projecta en les sales comercials. 85 minuts que no es fan gens llargs, pràcticament no hi ha diàlegs, una fotografia esplèndida amb alguns paisatges magnífics. La solitud més absoluta. Dos personatges dels quals no en sabem res i dels que s'intueix que han patit molt. Un que viu apartat del món, i un altre que fuig cercant no sap que. I es troben, però un mur de solitud els continua envoltant.
Una petita joia que em va entrar molt bé. Potser és d'aquest tipus de pel·lícules que segons quin dia la deixaries al cap de deu minuts, però ahir em va enganxar.
Què és preferible, la solitud del qui viu reclòs en ell mateix o la del qui viu envoltat de gent i això encara li fa percebre més vivament aquesta solitud?

3 comentaris:

GukGeuk ha dit...

La pitjor és la solitud que no es tria.

L'home del sac ha dit...

Potser per això, abans de la solitud buida i amarga de la col·lectivitat humana és més valent aquell qui la busca per ell mateix i s'hi estableix i se la modula al seu gust.

L'home del sac ha dit...

"La solitud, com l’amor, com tots sabem és un crim, però allò que té de més desagradable és que no el puguem perpetrar sense un còmplice." Joan Sales