dimecres, 28 de desembre de 2011

Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò

Qui m'hagi anat llegint, ja sap que mai he estat fan dels sistemes comunistes. Ara me n'he adonat però que simplement és perquè estava mal informat. La propaganda capitalista havia penetrat tan fortament dins meu que m'havia fet arribar a creure que el capitalisme era sinònim de llibertat. Mai havia estat tan enganyat. Vivim en una democràcia fictícia que ens fa esclaus dels bancs i les grans corporacions que són qui de debò dirigeixen el món. Ens han encegat amb el consumisme igual que les garses s'enceguen quan veuen un picarol daurat i no volen ni poden veure res més. Enlloc de picarols daurats tenim pantalles tàctils que ens fan creure que són una porta cap a la llibertat i al coneixement, quan només són l'entrada de la ignorància i els pitjors vicis. Només una via oberta a les grans corporacions que a través d'ella ens bombardegen amb els seus anuncis de coloraines i ens vendran més i més coses i ens hipnotitzaran amb la seva pornografia. I mentrestant nosaltres ben contents de viure en una "democràcia".

Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.

10 comentaris:

Granollacs ha dit...

Sí, senyor, quins valors, quina estètica, quins gorros de plat. Això és un país de debò, collons!

kika ha dit...

he, he, molt oportuna i molt ben elaborada!

reflexions en català ha dit...

Segur que els de cal Rèflex et vindrem a veure.

Anònim ha dit...

Imbècil llepaculs

Anònim ha dit...

Imbècil llepaculs

maria ha dit...

Com que encara tens temps abans d'anar-hi et recomanaria que et llegissis un còmic:
"Pyongyang" d'en Guy Delisle.
És boníssim i et fa veure una realitat de com és el poble.

Noctas ha dit...

Som-hi doncs., ja hauries d'estar allà:)

L'home del sac ha dit...

Gràcies Maria per la recomanació. El llegiré abans d'anar-hi :-)

Anònim ha dit...

FELICITATS¡¡¡¡ESCLAR, QUE JO AMB CUBA I XINA,JA HAN VAIG TENIR PROU.
AGAJA UN BON GRAPAT DE BOTIFARAS....MAI SE SAP
JUGANT AMB BARCELONA

Anònim ha dit...

Que tingueu un bon viatge!

Jo, de seguida que pugui hi aniré.

No ha de ser res de l'altre món, però mira, no han de veure tot el dia les cares d'en Mas, d'en Rajoy, de n'Urdangarin o d'en Christiano Ronaldo. Ni escoltar les bondats de la creació de pobresa que suposen els mercats financers, antigament dits banca d'extorsió econòmica.

I és que tot el dia, miris on miris, ens estan inflant el cap amb la propaganda política i econòmica per tal de fer-nos creure que som al <> i que això no hi ha qui ho pari.

Tot el dia, a totes les televisions, a tots els diaris, a totes les cases de la vila obliguen de posar els retrats del borbó, a totes les ràdios s'escolta la mateixa idea de contricció i dolor: no sou bons i heu d'acceptar les restriccions. Calleu! Calleu! Noi, ens han ben fotut!

Vivim en una màquina d'alienació increïble. Espereu i veureu el funeral del borbó, serà un esdeveniment mundial i, fins i tot, faran un parell de mesos de panegírics i planys públics. Serà un vòmit implacable.

Bé, bon viatge i ja direu què.
Salut i República de Catalunya!