dimarts, 20 de setembre de 2011

Estiu

Passades ja les calors estiuenques, he decidit de reactivar una mica el blog.
Quan ho vaig deixar, vaig dir que entre la feina i el postgrau no em quedava ni un minut i que tenia intenció de passar-me tot l’agost estudiant. Res més lluny de la realitat. He estudiat molt poc. Realment, després d’uns mesos força durs, necessitava desconnectar, evadir-me... Ho vaig intentar, això sí, però aviat me’n vaig adonar que la cosa seria difícil i que no aguantaria tot un mes així. Entre platges, copes, orxates, excursionetes i demés coses típiques del bon temps, ja em quedava poc temps per estudiar. I a més, a la que vaig poder, i una mica d’imprevist, vaig marxar forces dies. Aquest cop no per visitar terres llunyanes sinó per conèixer país. He conegut el país vist des de vessants que no coneixia i he conegut gent molt i molt interessant. Per tant, no puc dir que hagi desaprofitat el temps. Potser no l’he aprofitat per estudiar, per avançar en les obligacions que m’havia (i en certa manera, m’havien) imposat, però està clar que per la meva vida ha estat un agost molt profitós. En el fons, la vida no és ni un postgrau, ni els diners que tens al banc, sinó aquests petits moments: la gelor de l’aigua d’un riu de muntanya, el plaer d’arribar a un cim, aquella conversa banal amb algú que no coneixes de res i que has trobat caminant per un sender, aquelles nits parlant a la fresca tot bevent alguna cosa, aquella sensació de conèixer coses noves, de poder veure la vida amb els ulls d’altres que la veuen d’una altra manera...

Va tornar el setembre i novament feina, força feina, i estudiar, que ara sí que m’hi he de posar de debò, per recuperar el temps perdut (o guanyat, segons com es miri). Miraré d’anar escrivint, encara que no prometo molta assiduïtat, ja veurem.

De moment, i per petició popular del blocaire Jaume, faré una segona part de l’escrit del vint de juny passat titulat “Augment de pits”. A veure quan trobo una mica de temps, que la cosa és llarga d’explicar. I aviso que no serà apte per menors.

5 comentaris:

Noctas ha dit...

Un estiu divagant ehhh? Aiiii entre allò que ens proposem i allò que fem hi ha una distància insalvable. Si féssim tot allò que ens proposem no seríem humans sinó robots... Espero aquest escrit no apte per a menors:) saludus!

GukGeuk ha dit...

Jo, abans de patir la crisi, pensava el mateix. Ara ja no. Ara penso que tot es cosa de diners: tornar a London és car, visitar París també i fins i tot, anar a la muntanya costa diners si has de portar equip o un entrepà i una sidra.

Com veus, estic amargada.

L'home del sac ha dit...

Sí, Noctas, però ara em trobo molt i molt endarrerit... i costa tant posar-se a estudiar quan arribes a casa de la feina.

GukGeuk, suposo que tens raó. Només dones importància a les coses quan les necessites i no les tens. Tot i això, no t'amarguis, mira el costat bo de les coses, que la falta d'aquests diners no et tapi la visió de totes les coses bones que tens i que pots tenir sense ells.

reflexions en català ha dit...

Ostres, quina enveja. Jo m'eh passat l'estiu treballant i gairebé no m'he mogut de casa.

Apa, ben tornat.

maria ha dit...

Bentornat^-^.