dimarts, 3 de maig de 2011

País Valencià

València està perduda. Ho dic ja d'entrada.
Un país amb el que compartim uns orígens i llengua comuns i que s'ha volgut separar de nosaltres excusant-se en la defensa de la seva identitat i en no tenir ingerències externes, i que no ha dubtat el més mínim en deixar-se engolir per la nació castellana fins a desfigurar-la completament.
No sé si té cap sentit o no, aspirar a una plasmació política dels Països Catalans, però no em preocupa la seva plasmació política, sinó la cultural, que és la que s'han carregat. Potser fins i tot poden tenir raó en que no necessàriament formem part de la mateixa nació. De fet, per poder-se considerar una nació, sempre hi ha una cosa més bàsica i elemental que l'origen de la població i la llengua, que és la voluntat de ser. Potser sí que els valencians han desenvolupat uns trets que els fan diferents i es podrien considerar una nació en sí, tot i que em penso que totes aquestes diferències són molt contemporànies. Fins i tot així, podríem dir que som dues nacions germanes. Formen els alemanys i els austríacs una mateixa nació? Molt possiblement no, i avui en dia ni tan sols s'ho plantegen de tan estigmatitzat com va quedar el pangermanisme després dels nazis, però això no vol dir que en el fons no hi hagi una identitat comuna, tot i que el fet d'estar separats en dos estats diferents els hagi donat un sentiment identitari diferenciat i cadascú estigui bé ja com està.
Cert és que encara hi ha molta gent que no es rendeix i que lluita dia a dia contra l'avanç imparable de la nació espanyola que aixafa la identitat valenciana, la considerin o no igual a la catalana. No puc més que sentir simpatia per aquests milers d'irreductibles gals, que tenen un mèrit infinitament més gran que els catalans del Principat, narcotitzats mentre ens mirem el melic. Gent que ha de lluitar sense treva contra el poder simplement per poder existir. Gent que volia veure una televisió en català i van pagar-se de la butxaca els repetidors per poder veure TV3 tot i les traves del seu govern durant més de vint anys, i que finalment s'ha sortit amb la seva. Gent que volen portar als seus fills a l'escola en valencià i no poden per la desídia dels seus mandataris. Mandataris que han convertit la seva llengua en una llengua de segona o tercera, que només parlen el dia de la festa major com a acte folklòric.
L'avanç és imparable, em dóna la sensació. Espero que algun dia ben aviat, almenys tinguem la dignitat d'oferir la nacionalitat catalana a tots els nostres germans del sud que la demanin. Serà un últim acte de reconeixement cap a aquests titans que mantenen viva la flama entre vents gelats i marees.

3 comentaris:

maria ha dit...

Fa por...La veritat és que són molt valents, però penso que només ells poden actuar d'alguna manera.

reflexions en català ha dit...

Jo també sóc pessimista, però vés a saber què pot passar en el futur si nosaltres construïm un estat pròsper.

m.

L'home del sac ha dit...

Exacte, que no saltres tinguéssim un estat i ens anés bé, podria ser un revulsiu per la resta de territoris catalans...