dimarts, 1 de setembre de 2009

Llibre llegit: Memòries, història d'una convicció

Ja fa forces dies que el vaig llegir, però fins ara no havia tingut temps de comentar-ho. M'he llegit la primera part de les memòries del President Pujol (em penso que la segona part deu estar a punt de sortir) i la veritat és que m'han agradat i he fruit llegint-les. Està molt ben escrit, molt clar i entenedor. Recomanaria que el llegís qualsevol persona de mentalitat catalanista. Pujol ha esta un home enormement criticat des de tot arreu, que sempre ha volgut més Catalunya però que mai, ni fins i tot ara, s'ha atrevit a dir Adéu Espanya. Tot i això, crec que va ser un home que va saber fer en cada moment el que tocava i el que no, liderant un país i un catalanisme que venia de la inexistència i la marginalitat durant el franquisme. Això sí, encara que les seves idees ens puguin inspirar, que ningú s'enganyi: eren idees vàlides posades en el seu context, no en l'actualitat. Potser el peix al cove i l'intent de canviar Espanya tenien sentit en aquells moments i eren l'instrument més adequat. Es va aconseguir bastant així. Però tinc clar que ja no ho són per ara, i ens ho demostren els fracassos rotunds amb l'estatut i el finançament. Anant amb aquesta tècnica no n'hem aconseguit absolutament res més que crispació i odi. No val la pena tanta crispació per no aconseguir res. Ara toca avançar de veritat. Encara que l'estat espanyol no ho sigui plenament, formem part d'un club més democràtic com és la UE. També m'ha agradat molt com parla de l'esquerra en general. Hi ha unes línies que m'han encantat i trobo plenament encertades també actualment: "Les esquerres es consideraven propietàries de la modernitat, de la intel·ligència, del bon gust, de la sensibilitat i, com sempre, de la superioritat moral. Van considerar un error, una badada, una estafa de la Història el triomf d'una força política als seus ulls petitburgesa, botiguera, conservadora, catalanista, nacionalista, localista i mediocre. Com que érem contra natura, no podríem durar al govern. Seríem un parèntesi, un malson." L'esquerra i la seva superioritat moral de sempre...

3 comentaris:

Noctas ha dit...

Pujol va ser un enorme polític i va fer el que havia de fer en el moment històric que li va tocar. Ara els nacionalistes no poden conformar-se ja amb el discurs de Pujol, però quan ell va governar fou el millor de tots els polítics que ha tingut el país. Si mires Montilla se't cau la cara de vergonya. Si mires Pujol un orgull recorre el teu cos. I si malgrat tot encara no diu adeu a Catalunya és perquè té un esperit pràctic incapaç de somiar amb truites quan encara no toca....saludus campió!!!

Noctas ha dit...

"Adeu a Espanya" perdó pel lapsus.

Josep (sl) ha dit...

Amb Pujol mai havia la sensació de avergonyir-te dels teus governants. Tenia la seriositat i un sentit inspirador de l'esforç i fer la feina ben feta.
En canvi els tripartits són un exemple com en poc temps una obra d'anys de feina pot acabar enrunada.

Tens raó, no va dir mai adeu a Espanya però indubtablement de no ser pel Pujolisme, el peix al cove i la recuperació nacional de Catalunya feta durant 23 anys, ens ho plantejaríem avui? Hi hauria la massa crítica que pot fer aquesta quimera el 1980 una realitat el 20XX?

Gràcies al govern nacionalista i dels seus èxits i fracassos tenim un punt de partida com a poble molt més alt. I un camí que si no dura massa el tripartit no ens tocarà recórrer de nou.

Quan algú em parla de superioritat moral em preocupo. La superioritat moral sols ha servit per justificar unes etiquetes de "som els bons i els altres no" i "confieu en nosaltres perquè som els bons, tot acte roí esta justificat per uns nobles objectius".