L'home del sac

Megaupload com a símptoma

2012-01-20T16:50:00.007+01:00

Que un personatge que ha guanyat milions d'euros aprofitant-se del treball i la creativitat d'altres persones sigui posat entre reixes i se li acabi el tripijoc em penso que ningú pot dubtar que és una bona notícia. Doncs resulta que si aquestes martingales impliquen que tothom es pugui baixar gratuïtament continguts amb dret d'autor sense el permís dels seus propietaris, el que a primera vista sembla atrapar un penques que amb vint anys ja traficava amb cartes de crèdit robades, es converteix en un atac a la llibertat d'expressió. I això em porta a pensar en la crisi actual, que sempre he pensat que és més de valors que econòmica. Una societat en que l'alienació mental i la negació de la cultura de l'esforç ens ha fet creure que tot ha de ser gratis perquè sí i que internet és un espai sense lleis on es pot fer absolutament de tot. Doncs no senyor, les lleis, tot i la dificultat que implica, són les mateixes i els nostres actes són igual de delicte o no si es fan físicament o a través de la xarxa.
I amb tot això, no vull atacar qui es baixa coses de la xarxa, que tots ho hem fet algun cop, sinó al que s'està enriquint gràcies a això i sobretot a la gent que no entén que això és un delicte molt gros i que a aquesta gent no és precisament per fer-los-hi un monument.
També és veritat que el que ha propiciat això és el retard de la indústria en posar-se al dia i no saber veure les oportunitats de les noves tecnologies. Segurament, molta gent que es baixa continguts d'aquests, si en una altra web els pogués obtenir de forma fàcil i legal pagant un preu just ho faria. Jo de fet ja he utilitzat alguna vegada pàgines com Filmotech o Filmin i ben aviat arribaran altres pàgines que tindran catàlegs molt amplis amb les grans produccions de Hollywood. De fet, fa ja força temps, a Cuatro feien una sèrie que es deia Flash Forward, que la van retirar per baixa audiència tot i que a mi m'agradava. La única manera senzilla de poder veure els últims capítols va ser a través de megavideo, portal germà de megaupload i ara també tancat. Un altre exemple, fa unes setmanes em vaig voler mirar "El tercer home" i "L'home que va matar Liberty Valance". Me les vaig baixar a través del Torrent. Si les hagués trobat en un pàgina tipus filmin pagant dos o tres euros, ho hagués fet. En tot cas, i ja sé que pot semblar molt hipòcrita, encara que potser em dificulti algunes coses (que no ho crec), que els aprofitats estiguin engarjolats sempre és una bona notícia.
Mentrestant, els mateixos que segur que demanen les penes més altes per personatges com Urdangarin o Millet i reneguen de la banca i el capitalisme són indulgents amb personatges com aquests, que a costa dels altres tenen vint cotxes de luxe, però és clar, aquests són bons perquè reparteixen les pel·lícules gratuïtament entre els pobres...
Per cert, que qui vulgui més informació sobre el personatge fundador de tot això, aquí la té.

Verds

2012-01-19T16:53:00.000+01:00

Ahir, a les notícies de TV3, comentaven la compareixença del president del govern d'Hungria al Parlament Europeu. Deien que aquest personatge havia rebuts fortes crítiques d'alguns eurodiputats d'esquerres i van posar uns instants de la intervenció d'un eurodiputat, el nom del qual no recordo, del grup verd. Aquests senyor, el va acusar, no recordo tampoc les paraules, d'acostar-se més a règims totalitaris com els de Castro i Chávez, que no a Europa.
No m'hauria de sorprendre sentir algú dir les coses pel seu nom, però el cas és que m'admira que un "verd" digui les coses tan clares i em demostra que els verds a nivell europeu de comunistes no en tenen un pèl. A casa nostra, no m'imagino al Saura dient obertament que el règim cubà és un règim totalitari, per molt verd que sigui... i ja ni dir dels seus amics i socis d'IU. Partits que segurament només s'han agafat al verd per sortir del pou del comunisme decadent.

Augment de pits (IV)

2012-01-13T15:26:00.002+01:00

Em trucà el vespre abans de Nadal, plorant.

Feia més d’un mes que no ens vèiem, perquè vaig voler tallar aquella relació quan em digué que em volia presentar els seus pares. Fins llavors no me n’havia adonat que allò estava anant massa lluny. Jo volia creure que no era més que una amiga amb qui quedava i ens ho passàvem bé, que ens donàvem l’un a l’altre el que necessitàvem. Però la proposta de conèixer els seus pares em descol·locà. Per què? Cal? Li vaig dir. Si, és clar, em va dir, els he parlat de tu, saben que anem quedant i jo sempre els presento els meus amics. Em comentà que els divendres acostumen a anar a fer unes tapes en un bar de Bonavista i que hi podríem passar i menjar amb ells. La veritat és que no m’imaginava sopant en un bar de Bonavista tot comentant com de maques serien les campanades de cap d’any amb la Rocío Jurado i que per fi aquest any el Madrid ho guanyaria tot. No, allò era massa. De fet, mai he vist la necessitat d’implicar la família en assumptes personals, a no ser que vulguis que els assumptes personals es converteixin en familiars, cosa que no era el cas. Tot i que també me n’adoní que per part meva també li estava agafant una estima que no sabria ben bé on classificar. El cas és que viu que era el moment d’acabar-ho. No és que ho volgués, és que em semblava que allargar-ho hagués fet més mal que bé.

Tornant a on estàvem. Em trucà plorant. El cas és que després de dies trucant a la clínica i sense que li aclarissin res, li confirmaren que els seus implants eren d’aquells fets amb silicona defectuosa dels que parlaven aquells dies els mitjans, però que encara no sabien quines conseqüències podia tenir ni que caldria fer. Estava destrossada. Un cop tot havia anat bé, s’havia desempallegat dels seus complexes (inexplicables per mi) i se sentia a gust amb el seu cos, tot s’enfonsava. Em digué que tenia moltes ganes de veure’m aquella mateixa nit. Li digué que sí que ens podíem veure, però un altre dia. La nit de Nadal, gairebé des que tinc ús de raó, que amb els meus pares i uns amics de la família hem anat a la Missa del Gall a Tarragona i no tenia intenció de trencar la tradició. Després, havia quedat ja amb uns amics per anar a Reus a fer una copa. Li diguí que ja ens veuríem l’endemà a la nit. Per un costat, tenia ganes de veure-la, però per l’altre ho temia. Tornar a obrir portes que ja has tancat no acostuma a ser bona cosa. Finalment ens vérem i anà tot prou bé, encara que es notava la preocupació a la seva cara. A partir d’allí, hem tornat a quedar dues vegades més i la nostra relació ha tornat a ser la que era abans i sembla que ha abandonat qualsevol expectativa de presentar-me a ningú ni introduir-me en els seus cercles. Sobre la silicona, doncs a la clínica, encara no li han sabut dir exactament que cal fer.

Me'n vaig a Corea del Nord, una democràcia de debò

2011-12-28T10:56:00.000+01:00

Qui m'hagi anat llegint, ja sap que mai he estat fan dels sistemes comunistes. Ara me n'he adonat però que simplement és perquè estava mal informat. La propaganda capitalista havia penetrat tan fortament dins meu que m'havia fet arribar a creure que el capitalisme era sinònim de llibertat. Mai havia estat tan enganyat. Vivim en una democràcia fictícia que ens fa esclaus dels bancs i les grans corporacions que són qui de debò dirigeixen el món. Ens han encegat amb el consumisme igual que les garses s'enceguen quan veuen un picarol daurat i no volen ni poden veure res més. Enlloc de picarols daurats tenim pantalles tàctils que ens fan creure que són una porta cap a la llibertat i al coneixement, quan només són l'entrada de la ignorància i els pitjors vicis. Només una via oberta a les grans corporacions que a través d'ella ens bombardegen amb els seus anuncis de coloraines i ens vendran més i més coses i ens hipnotitzaran amb la seva pornografia. I mentrestant nosaltres ben contents de viure en una "democràcia".

Fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de conèixer aquest gran conciutadà nostre, del Camp de Tarragona com jo, que és n'Alejandro Cao de Benós. Ell em va començar a parlar del sistema comunista i democràtic de Corea del Nord. Primer no en vaig fer gaire cas, però després, a mesura que me n'anava informant, vaig acabar sucumbint a l'evidència. Allò és un règim on governa el poble de debò i on regna la justícia social i està clar que si les coses no els van molt millor és pel boicot i atacs de tot tipus dels règims totalitaris occidentals. I sort encara que van aconseguir la bomba nuclear a temps, sinó ara mateix aquest paradís a la terra ja ni tan sols existiria. La setmana passada, la mort del nostre Gran i Estimat Líder que ha portat la pau i la felicitat al poble de Corea del Nord, em va colpir. Vaig trucar immediatament a n'Alejandro per transmetre-li el meu condol a ell i a tot el poble de Corea i li vaig dir que tenia moltes ganes d'anar a conèixer en primera persona aquest gran país. Quina sorpresa quan em va dir que pel mes de març estava preparant el viatge d'alguns catalans que com jo començaven a veure la llum. Així és que ja he demanat oficialment la inscripció a l'Associació d'amics de Corea del Nord i al mes de març agafaré un avió amb destí a Piongyang. A partir d'ara s'han acabat les bajanades com la independència, cal destinar tots els nostres esforços a bastir una verdadera República Democràtica Espanyola dels Treballadors.

Carme Chacón, el preu d’haver nascut al lloc equivocat

2011-12-12T11:49:00.000+01:00

Si hi ha un personatge de la política espanyola al qui l’hi tinc molta mania i que no suporto, aquesta és na Carme Chacón. Em fa més ràbia fins i tot que qualsevol del PP, tot i que aquests també en fan molta.

A aquesta xiqueta no se li coneix cap mèrit més que el d’haver anat llepant culs aquí i allà. I dic culs i no polles, perquè n’estic segur que de fava no n’ha mamat cap, massa feminista i massa progre ella per fer aquestes coses. En canvi, això no li impedeix ser prou ambiciosa com per llepar tots els culs que faci falta. Que si el seu Jose, i últimament quan l’he sentit fent campanya, sempre estava llepant algun cul, fos el que fos, que si l’alcalde de Lleida, el de Terrassa, en Rubalcaba tot i que el deu odiar... Sempre llepant per anar pujant.

Ella esperava que el seu “apreciat” Rubalcaba se la fotés i ella mantingués el tipus encara que fos pels pèls, el que li donaria molta força per fer l’assalt al poder del partit espanyol. Però les coses no van sortir bé i va quedar clar que ni un ni l’altre. De fet, el resultat a Catalunya hagués estat el mateix amb ella que amb qualsevol altre. Ni la van elevar als 25 escons per mèrits seus ni l’han rebaixat per això. Els que voten PSOE a les generals o bé ho fan perquè els votarien encara que presentessin un cactus de candidat, o bé per frenar el PP, per la por aquella de que ve la dreta.

En tot cas, ni això ha aturat la seva ambició, i potser se’n sortiria... però la candidata té un defecte: ha nascut a Catalunya (el que no vol dir que sigui catalana). Tot i ser de l’ala més espanyolista del seu partit a Catalunya, tot i haver sigut dels pocs del PSC que van acceptar públicament la sentència del Tribunal Constitucional, tot i haver estat ministra de defensa i haver-se passejat per mig món cridant “viva españa”, tot i ser representant electa per Catalunya i no haver mogut un dit mai per aquest país, tot i... resulta que aquest defecte és insuperable. A les espanyes la veuen com una separatista. Els motius, simplement haver nascut a Catalunya i que potser l’han sentit parlar en català en alguna ocasió, o potser que no està totalment en contra a que el català s’ensenyi a les escoles... no ho sé.

L’ensenyança de tot plegat, és que ja es pot portar Espanya gravada al cor, que si has nascut a Catalunya i no ets un Alejo Vidal Cuadras o un Albert Rivera, ja pots esforçar-te a ser tan bon espanyol com vulguis, que Espanya et tractarà sempre com un català.

Quan les formes tapen la raó

2011-12-05T20:45:00.000+01:00

El que va passar dimecres i dijous passat al Parlament hauria de passar a la història com un dels moments més vergonyosos i patètics de la història d’aquesta institució. La Sra. de Gispert, no ha posat al límit la dignitat del Parlament, com ella acusa de fer a d’altres, sinó que l’ha perdut completament. Amb la seva censura de les paraules, ha demostrat estar incapacitada totalment per ocupar el càrrec que ocupa. Des de quan denunciar un robatori és un insult? Espanya ens roba, jo no sé com dir-n’hi de més de 16.000 milions que cada any marxen i no tornen. Potser això pot molestar a PP i Ciudadanos perquè per ells això no és un robatori sinó que simplement deu ser pagar un tribut a la metròpoli, però per qualsevol persona una mica assenyada això és un robatori de cap a peus. Potser alguns prefereixen dir-ho de maneres més suaus, però és un robatori. Normalment n’hi diuen espoliació fiscal, com em penso que el mateix president de la Generalitat n’ha dit alguna vegada, però és que segons la senyora aquella que es vesteix de fada, ni això es pot dir al Parlament. Es veu que ofendríem als lladres. Les joventuts dels seus partits ho tenen més clar, i ho diuen sense cap por: “Espanya ens roba”. També els farà callar? Segur que molts diputats convergents van passar vergonya, veient la presidenta que ells van col·locar, atacant a la llibertat d’expressió, negant el dret a parlar sobre una gran injustícia que ells mateix condemnen, i sent aplaudida per peperos i ciudadanos mentre ells abaixaven el cap. Pot anar a algun lloc CiU mentre tingui gent així entre les seves files?

I per l’altre cantó tenim el monumental error d’en López Tena. Ja pot tenir tota la raó del món, que la té, que ja se sap que “brams d’ase no van al cel”. Amb insults no es va enlloc, i em penso que “mamarratxa” i “cosa” sí que és un insult, que no pas dir-li lladre a un lladre. Malauradament, pels mitjans de comunicació autonomistes, el titular són les desafortunadíssimies paraules d’en López Tena i no el lamentable i vomitiu espectacle de la presidenta, del qual pràcticament em penso que ni se n’ha parlat. Si el que es volia era acabar de tapar-ho, res millor que uns insults fora de lloc per acabar-ho d’encobrir i passar a ser objecte d’escarni amb raó, mentre la bruixa en surt indemne. Fa molt de temps vaig dir que en López Tena era dels personatges més intel·ligents que tenia el món independentista i em sembla que ho ha demostrat moltíssimes vegades, però cada vegada més s’està convertint en un personatge grotesc incapaç de controlar-se la llengua. El mateix dia del trencament amb en Joan Laporta, l’hi va fer una repassada de dalt a baix. Si tan dolent era, no l’hagués anat a buscar...

Al final, com sempre, és a l’independentisme al qui s’acaba fent mal. Tot i que els autonomistes fan el ridícul constantment i ens carreguen de raons, nosaltres sempre la fem grossa i sabent que tot es magnifica, tapar el que és important. Perquè quan la fada de la ventafocs ha fet el que ha fet, que els mitjans i l’atenció es centri en dues o tres paraules fora de lloc és com aquell savi que assenyala la lluna i l’ignorant es mira el dit. Doncs el mateix.

Aifons, blacberris i demés pèrdues de temps

2011-10-26T09:32:00.000+02:00

Les meves companyes s’han comprat totes mòbils d’aquests amb connexió permanent a Internet. Resultat: que ara passen una part no gens menyspreable del seu temps de feina enganxades a aquest aparell. Elles estan que no caguen amb els seus nous aparells, provant noves opcions, totes contentes perquè diuen que per fi s’han modernitzat i ara estan connectades amb tothom a través de les xarxes socials, etc. Jo, que m’ho miro des de la distància i sense posar-m’hi absolutament per res, penso que més aviat enganxar-se a un aparell diabòlic d’aquests és fer un pas endarrere. Jo que encara vaig amb un Nokia ben senzill però que cobreix perfectament les meves necessitats i que quan el vaig comprar vaig posar tres condicions: que tingués els menús en català, que em sortís gratis o gairebé i que fos petit i lleuger per portar-lo a la butxaca sense problemes.
Estar tot el dia connectat, rebent correus electrònics i amb diversos programes de missatgeria instantània oberts, no em sembla pas una idea atractiva i penso que ha de fer perdre molt de temps. Hi ha dies que rebo bastants correus entre temes personals, associacions, butlletins polítics, etc, sense comptar els de la feina, que hi ha dies que quan arribo a casa encara me’n trobo per contestar. Només em faltaria que quan surto a sopar o a passejar encara hagués d’anar responent missatges o enganxar-me a parlar pel messenger sobre bajanades amb algun pesat. I això que jo en sóc molt d’internet, enviar correus i comunicar-me per la xarxa, però prefereixo dedicar-li quan estic a casa l’estona que jo cregui convenient i després ser lliure, tot i que em sembla que molts dies ja hi passo més temps del necessari, només em faltaria perdre’n més amb el mòbil. Perquè a més, per avançat que sigui el mòbil,escriure-hi és una cosa molt lenta i poc pràctica. En això les companyies telefòniques han estat molt hàbils en crear necessitats totalment innecessàries. I és que ningú, a no ser que sigui per motius professionals necessita una connexió a internet permanentment i a tot arreu, però ara ja sembli imprescindible, encara que sigui per anar fent una piulada al twitter cada cinc minuts. Sembla que comunicar-se sense internet al mòbil ja no sigui possible i que els SMS, els correus electrònics convencionals o els programes de missatgeria instantània per l’ordinador no hagin existit mai i tot sigui un invent dels fabricants de mòbils. De moment, jo vull continuar ben lliure.

Votaré ERC (i sí, ens en sortim)

2011-10-06T09:32:00.000+02:00

Fa uns mesos no n’estava segur de si no votar o votar en blanc o nul. Ara ja ho tinc clar: votaré ERC. La veritat és que aquestes eleccions se me’n foten bastant: són eleccions espanyoles i per mi, ja s’ho faran. M’és igual els uns que els altres. Per mi, fins i tot no calia que s’hi presentessin. Però ja que ho fan, doncs crec que cal donar suport a aquest nou projecte tan engrescador. Perquè tinc clar que aquests són d’esquerres, però entre esquerra i país, triaran país. I perquè m’encanta en Junqueras i crec que serà un bon líder. M’hagués agradat que els de SI també hi fossin, però bé... em penso que masses ganes tampoc en tenien. Tampoc sé de qui és la culpa, però l’actitud que té SI últimament anant de puritans i guardians de la fe i amb propostes a vegades força extravagants i poc elaborades, no m’està agradant. Junqueras és el diàleg, la raó i l’entusiasme. Ara mateix SI és el frontisme, just quan necessitem la denúncia, sí, però també encara més la complicitat. Ara tot són retrets, que si els d’esquerra són uns traïdors, que no són uns veritables independentistes, etc. SI va ocupar un espai que temporalment ERC havia deixat orfe, ara que han tornat a agafar la seva responsabilitat, SI el que ha de fer és sumar, per si sols ja no tenen raó de ser. Val més unir-s’hi de grat que acabar sent engolits i marginats a l’extra-parlamentarisme.

Tinc clar també que aquestes són les últimes eleccions espanyoles en que voto, en les pròximes ja no formarem part del cens. Això s’acaba. Segurament els resultats dels partits independentistes en aquestes eleccions seran tan migrats com sempre, però ja no depenem només de partits independentistes, sinó que al final la independència vessarà per tot arreu. Cada dia n’estic més convençut que el President Mas passarà amb majúscules a la història d’aquest país. Arribarà el dia en que no hi haurà un poble de Catalunya on no hi hagi un carrer amb el seu nom. Jo vull anar ràpid, per tant, no el vaig votar, però veig que la seva estratègia pot ser la bona, la que estiri a la majoria de la societat. I finalment, la independència caurà, com una poma madura.

Mediocritat versus genialitat

2011-10-03T13:31:00.002+02:00

Avui, dues de les companyes de feina que tinc per aquí a prop han s'han posat a parlar d' "El convidat", el programa que fa n’Albert Om a tv3 i en especial sobre el que van fer amb en Quim Monzó, em penso que fa dues setmanes. Una d’elles li explicava a l’altra, tot parlant-li més aviat amb menyspreu pel personatge. Coses com que si “és un tio molt estrany”, “que es pot passar tot un dia tancat en una habitació sense dir res a ningú”, “que no té amics”, “ostres tia, i com pot ser? Si això és bàsic, tothom necessita tenir amics”, “que ell no té necessitat de parlar quan està amb algú, que prefereix observar, així després ho pot escriure”, i “que no entenc aquesta gent tan egoista que només estan tancats en ells mateixos” i “clar tia, si tu et passessis el dia sense fer res i observant també podries escriure”, i demés ximpleries per l’estil.

Quina ràbia, elles i la seva repugnant i miserable “normalitat” menyspreant un monstre i una ment privilegiada com en Quim Monzó. Que és “diferent”, segur, però són els que fan el seu propi camí ignorant l’opressora normalitat els que es mengen el món i que són algú amb cara i ulls a la vida. Després l'hi ha tocat el rebre a na Teresa Forcades, "que no ho entenc, que foten tot el dia allà tancades, jo ja m'agoviava només de veure-ho".

Elles, després, han continuat amb les seves misèries, que si demà tinc una festa de no sé que, que si a una amiga l’ha deixat el nuvi, “ai, pobra, que malament que ho deu passar, que fotut, ara que ja tenia una edat i segur que es plantejava de tenir fills, ho tindrà difícil ja per poder refer la seva vida, perquè si et passa als vint doncs en pots buscar un altre amb facilitat, però ja als trenta i tants, se li passarà l’arròs si no troba algú”, “i és clar, ara ha de tornar a sortir, conèixer gent, perquè mentre estava amb ell ha perdut el contacte amb moltes amigues i ara està bastant sola, etc”... Sentides totes aquestes misèries, em sembla molt més interessant la vida plena i satisfeta de na Teresa Forcades al monestir, que la seva mediocre normalitat.

PD. Per cert, que el programa aquest de TV3 el trobo molt interessant... (llàstima que primer facin el Crackòvia, que se'm fa molt pesat)

Augment de pits (III)

2011-09-27T10:07:00.000+02:00

En aquells moments vaig notar que la meva cara es començava a posar vermella i sense saber ben bé que dir, encara estiguí prou encertat dient-li:

- Sí, m’encanten. Però que consti que ja m’agradaves abans.

La xicona somriu encara més i m’agafa les mans i me les posa al lloc on us podeu imaginar. Mai m’hagués esperat una cosa així i les mans gairebé em tremolaven, però tota la vergonya es començava a transformar en una descomunal excitació.

- Venga, te las voy a enseñar.

I es tragué ràpidament camiseta i sostenidors. Era una visió preciosa, encara que he d’admetre que tot i aquella magnificència, hi havia quelcom de fals en aquella fermesa siliconada, que amb tot, se’m mostrava tan gustós.

M’agafà de la mà i em portà al despatx del seu cap, on hi havia un gran sofà i allí s’estirà. No cal dir que li comencí a devorar els pits com si aquell dia no hagués esmorzat, o més aviat com si hagués acabat tota una setmana de vaga de fam. Quan ja estava ben tip, la vaig acabar de despullar, i ella a mi, i llavors va ser ella la que va començar el banquet. Té uns llavis que ja indiquen que ha de ser una mestra en aquest art, però la realitat superà tot el que em podia haver imaginat, malgrat les dues interrupcions per anar a atendre el telèfon, que encara m’anaren bé com a descans. Al cap d’una bona estona i d’haver explorat també l’avenc estret que hi ha entre les seves mamelles, anà a l’escriptori del cap, obrí un calaix i en tragué una capsa de profilàctics amb gust de maduixa. Poc importava el gust que tinguessin, perquè no els tastà. En canvi, el que sí que degustàrem van ser diverses posicions, que ella tenia més que ben apreses, fins que els dos ja no vam poder més i vam esclatar en un castell de focs d’artifici que res té a envejar als del concurs que fan a Tarragona a començaments d’estiu.

Després d’una bona estona estirats al sofà i que s’estava fent tard, li diguí que ja tornaria l’endemà, que no em veia amb cor de posar-me a treballar després d’allò. Això sí, ens intercanviàrem els números de telèfon i llençà a l’aire un “ya te llamaré”. També m’explicà que al nuvi l’havia deixat en assabentar-se que després de l’operació, mentre a ella encara no l’hi podia tocar, s’ho havia fet dues vegades amb una amiga seva. La veritat és que poc m’importava en aquells moments l’honra del seu nuvi, però almenys em quedí tranquil en assegurar-me que cap quillo em perseguiria amb intenció de trencar-me les cames.

L’endemà hi torní, i amb el cap i la seva companya per allí, ens comportàrem com dos desconeguts que érem, i fiu la feina, sí, però potser trigant el doble del normal, pertorbant-me i desconcertant-me la seva presència i la seva mirada cada cop que es trobava amb la meva, fins al punt que haguí d’anar al lavabo a descarregar per aconseguir una mica de pau interior.

El divendres em trucà i em va dir per veure’ns el diumenge (la Diada). Tot i les meves intencions de fer un onze de setembre reivindicatiu, no poguí dir que no (i el dissabte ella no podia). Vestidet curt, gelat, passejada, sopar i acabament en un hotel de cinc estrelles de la Pineda amb jacuzzi a l’habitació. Als meus pares els diguí que me n’anava a Barcelona a la mani i al concert d’Obrint Pas i que em quedava a dormir a casa d’un amic ja que l’endemà tenia feina per allà (ni això últim era cert). He de dir que m’ho passí bé amb ella, fins i tot si prescindíssim de la cirereta final en forma de nit descontrolada, però... sempre hi ha un però... Em va tornar a dir per quedar el cap de setmana següent i em vaig buscar una excusa. Me’n moria de ganes de tornar a estar amb ella... M’estava quedant penjat per ella, però... que coi faria jo amb una xiqueta que està boníssima però que tot i ser divertida trobo totalment superficial, que es mira els programes de telecincu, castellanoparlant que tot i no ser espanyolista el futur de la nació catalana l’hi importa ben poc, que fuma encara que poc, i que porta un conillet de playboy tatuat just sobre el pubis? En definitiva, una “choni” de Torreforta. Doncs, a banda de cardar pels descosits, no sé que coi en faria...

Augment de pits (II)

2011-09-22T10:06:00.000+02:00

No tenia pas intenció d’explicar-ho, però ja que en Jaume m’ho ha demanat, doncs aquí en teniu la continuació (que no tenia perquè haver-n’hi hagut, però n’hi ha hagut). Adverteixo que no és apte per a menors.

El cas és que el passat sis de setembre torní al despatx on treballa la xicota en qüestió. Aquell dia jo ja anava a treballar amb més ganes del normal, per veure-li el nou perfil, més per curiositat que per re. Només arribar, desil·lusió: no hi era; hi havia l’altra administrativa, però ella no. Entrí a parlar amb l’amo de l’empresa, sobre les qüestions que teníem pendents i que aquells dies havíem d’acabar de resoldre. Estiguérem una hora més o menys, i llavors em digué que havia de marxa ràpidament a agafar el tren, ja que a la tarda tenia una reunió important a la capital de les espanyes, però que em deixava ben acompanyat amb la XXX, que em daria tot el que em fes falta i que ell s’emportava a l’altra. Uf, per fi la veuré!. Sortírem i allí era. La casualitat volgué que portés la mateixa roba que el dia que la viu per primer cop (i únic fins llavors): pantalons i camiseta, tota de negre, i tot molt ajustat, amb la diferència que la camiseta que abans ja era ajustada, ara ho era molt i molt. Realment, i ho he de reconèixer, si abans ja era una xiqueta que es feia mirar, ara ja era per posar-se pitet. No hi havia manera de concentrar-se amb ella voltant per allà. L’hi demaní unes carpetes i en no trobar la documentació que buscava, l’hi diguí, amb el que ella em respongué:

- No, estos impresos los hemos puesto en otro archivador. Durante estos últimos días hemos canviado bastantes cosas, para que esté todo más a mano.

Amb el que jo, mig en broma, li dic:

- Doncs a tu també et veig canviada des de l’últim cop.

Ella em fa un somriure maliciós, que em pensava que es quedaria en això, però llavors, per sorpresa meva, es posà les mans sota els pits, com si els volgués sospesar i em diu:

- Te gustan?

(La continuació un altre dia, que ara he de marxar)

Estiu

2011-09-20T13:59:00.003+02:00

Passades ja les calors estiuenques, he decidit de reactivar una mica el blog.
Quan ho vaig deixar, vaig dir que entre la feina i el postgrau no em quedava ni un minut i que tenia intenció de passar-me tot l’agost estudiant. Res més lluny de la realitat. He estudiat molt poc. Realment, després d’uns mesos força durs, necessitava desconnectar, evadir-me... Ho vaig intentar, això sí, però aviat me’n vaig adonar que la cosa seria difícil i que no aguantaria tot un mes així. Entre platges, copes, orxates, excursionetes i demés coses típiques del bon temps, ja em quedava poc temps per estudiar. I a més, a la que vaig poder, i una mica d’imprevist, vaig marxar forces dies. Aquest cop no per visitar terres llunyanes sinó per conèixer país. He conegut el país vist des de vessants que no coneixia i he conegut gent molt i molt interessant. Per tant, no puc dir que hagi desaprofitat el temps. Potser no l’he aprofitat per estudiar, per avançar en les obligacions que m’havia (i en certa manera, m’havien) imposat, però està clar que per la meva vida ha estat un agost molt profitós. En el fons, la vida no és ni un postgrau, ni els diners que tens al banc, sinó aquests petits moments: la gelor de l’aigua d’un riu de muntanya, el plaer d’arribar a un cim, aquella conversa banal amb algú que no coneixes de res i que has trobat caminant per un sender, aquelles nits parlant a la fresca tot bevent alguna cosa, aquella sensació de conèixer coses noves, de poder veure la vida amb els ulls d’altres que la veuen d’una altra manera...

Va tornar el setembre i novament feina, força feina, i estudiar, que ara sí que m’hi he de posar de debò, per recuperar el temps perdut (o guanyat, segons com es miri). Miraré d’anar escrivint, encara que no prometo molta assiduïtat, ja veurem.

De moment, i per petició popular del blocaire Jaume, faré una segona part de l’escrit del vint de juny passat titulat “Augment de pits”. A veure quan trobo una mica de temps, que la cosa és llarga d’explicar. I aviso que no serà apte per menors.

Fins aviat

2011-07-12T12:26:00.000+02:00

Com ja deveu haver vist, ja fa força temps que la meva activitat a la xarxa és pràcticament nul·la. Així com a vegades he explicat que he tingut èpoques de molt poca feina, en que m’avorria força i això afavoria que em recreés escrivint articles o comentaris, ja fa molt de temps que el treball absorbeix bona part del meu temps i forces, sense deixar-me cap estona per poder escriure, tot i que de temes interessants per escriure no n’han faltat, com ara tot l’afer dels “indignats” que em van arribar a indignar i molt, o molts altres temes d’interès. Si tantes ganes en tingués, encara podria haver anat escrivint alguna cosa a les nits, però quan arribo tard a casa o a l’hotel, no tinc precisament ganes de posar-me a escriure. Trobo que fora de la feina, el meu bloc no té gaire sentit. A més, també estic fent un postgrau a distància al que hauré de dedicar més temps a partir d’ara i fins em plantejo no anar enlloc aquest agost per posar-me una mica al dia de tot.

El cas, és que tenir un bloc però no escriure-hi és una mica penós, i fins i tot m’he plantejat de matar a l’home del sac, el meu alter-ego. Finalment no seré tan radical, ja que segur que aviat el trobaria a faltar. En tot cas, el deixo una mica al congelador, a veure si passat l’estiu torna amb més força. Mentrestant, tot i no descartar que vagi sortint del congelador de tant en tant, només dir-vos molta sort i fins aviat. Encara que molts cops no tingui ni temps de deixar un comentari, us estaré llegint.

Augment de pits

2011-06-20T23:03:00.000+02:00

Avui he anat al despatx d'un client. Un cop hem parlat de quatre coses, m'ha ofert una taula en una altra habitació per instal·lar-m'hi i anar-l'hi preparant diversa documentació. A la sala hi havia dues administratives, una de les quals ja només entrar me n'he adonat que estava boníssima. Una tia alta, primeta, guapíssima, amb el cabell llarg i deixat anar, vestida tota de negre i ajustada, el que li donava un toc elegant i mostrava el seu cos llarg i prim, sense excessives corbes, però perfectament proporcionat. A més, que a la taula on m'he posat me la podia anar mirant perfectament com treballava. La sensualitat dels seus moviments, els seus llavis, el voleiar dels seus cabells cada cop que es girava. En definitiva, una obra d'art.
Mentre he estat jo allí, ocupat amb les meves tasques, ella i l'altra administrativa anaven parlant, així com amb el seu cap cada cop que entrava, anaven fent-li brometes. Primer he entès que estaria uns dies fora, de vacances, però després he entès que l'havien d'operar perquè han començat a parlar d'anestèsia, quiròfans, etc. He pensat que no devia ser una cosa gaire breu, fent-ne tantes brometes, però a mesura que ha anat avançant el matí ho he anat entenent tot. L'endemà aquesta meravella es sotmetia a una operació d'augment de pits.
M'ha fet pena que una tia bona d'aquesta magnitud hagi de necessitar un retoc a cop de bisturí no sé ben bé perquè, si per sentir-se millor amb ella mateixa, si per posar més als mascles...
O potser és que té una amiga deu vegades més lletja, però que com que té molt de pit se n'adona que els homes se li miren més l'escot i li vol fer la competència... Després ha anat fent bromes, que si hauria de fer descans, no sortir de festa, que el seu nuvi no la podria tocar, o que ho haurien de fer en la posició que ja us podeu imaginar. I el seu cap encara l'animava, que no seria res i que després es veuria molt guapa, aniria pel carrer i tothom se la miraria, que com a dona se sentiria millor, etc.
Total, que la nena a més d'estar molt bona i ser bastant guarreta no ha escoltat la cançó dels Manel, i no sap que alguns guapos també viuen en un malson!

Retallar no, però aprimar una mica potser sí…

2011-06-07T15:06:00.000+02:00

Estic en contra de qualsevol retallada que provoqui una disminució de la qualitat dels serveis bàsics que reben els ciutadans, sigui sanitat, educació, etc. És cert que les despeses s’han d’ajustar als ingressos i des d’aquí el meu rebuig més contundent als que simplement es posen darrere de la pancarta a cridar contra les retallades, però sense aportar cap solució ni explicar quina solució utilitzarien ells. El que està clar és que la Generalitat no es pot continuar endeutant i acabar com Grècia. Per mi, la solució és molt senzilla: recuperar el que ens roben. Com que tenim un govern covard o que en relació a això té una estratègia definida que no vol trencar o no ho veu viable per no tenir prou suport de la mateixa gent que després es queixen, doncs la solució és reduir despesa.

No sé on és el límit, però n’estic segur que la despesa es pot aprimar de forma important sense que se’n vegi afectada la qualitat del servei. Tota administració està plagada de despesees innecessàries, despeses que s’han produït algun any i que s’han anat reproduint cada any simplement per vici. Quan l’aixeta raja, ningú es pregunta aquestes coses i es van fent més i més coses, i més privilegis, i més personal i més assessors, i unes moquetes més cares i una decoració més no sé què i ajudes a no sé qui... Si aconseguim acabar amb molts d’aquests mals vicis, la crisi haurà tingut almenys una bona conseqüència. Almenys aprimar una mica de greix innecessari per poder tornar a començar una (malauradament) nova etapa d’engreixament, que això de les administracions públiques, sembla que de dieta no en saben fer.

Miopia

2011-06-03T15:27:00.000+02:00

Això de dividir avui en dia entre dretes i esquerres em sembla de la miopia més gran... Sents candidats parlant de que han tret mals resultats perquè l’esquerra ha tret mals resultats a tot arreu, o del tipus “aquest poble sempre ha estat bastant de dretes, però mai tant”, etc... Que en un poble puguin dir que s’ha votat a un candidat per ser de dretes o d’esquerres no té cap mena de sentit. Però en general, a tot arreu. La gran majoria de la gent no valora entre dretes i esquerres, de fet, si són com jo, no l’hi saben veure la diferència, almenys en les polítiques que apliquen. La gent valora maneres de fer, que un candidat caigui més simpàtic, o sembli més seriós, més de fiar, que inspiri confiança, que doni la sensació de que farà un bon govern, de que serà accessible, etc., però no si és de dretes o d’esquerres. Això de dir a algú que és de dretes s’ha convertit en un recurs fàcil pel que va d’esquerranós. Sempre tenen aquest tic de titllar als seus rivals de ser de dretes... Com si això fos un insult més gran que ser d’esquerres, i quan molt majoritàriament el que “insulten” no ho és pas de dretes i potser des de la seriositat és capaç de fer polítiques socials més eficaces.

A més, en un país on l’eix ara mateix és el nacional, el d’espoliació – no espoliació, el de llibertat – submissió, els que tracten de dividir entre dretes i esquerres, em penso que no cal que diguem en quin bàndol estan.

ERC, qui t’ha vist i qui et veu

2011-05-31T11:26:00.000+02:00

No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure i n’hi ha que ni ara ho volen veure. Però d’altres em sembla que ja fa temps que ho veien i esperaven el seu moment. Per l’històric partit de Macià i Companys vénen uns mesos decisius. De les persones que n’agafin el control o de l’estratègia que es fixi en depèn que puguin tornar a resultar creïbles o que es quedin per sempre més en la marginalitat i la irrellevància. No crec que tinguin ja cap més oportunitat.

Fins ara, han fet tot el que no havien de fer, actuant des de la més gran de les miopies. La renovació ha de ser total. Cal fer foc nou, engrescar i il·lusionar.

És surrealista que persones com Portabella o Ridao no descartin agafar el timó. En Portabella, que en dues eleccions ha anat a dues eleccions i a cadascuna ha perdut la meitat dels votants anteriors, fins i tot havent intentat en aquestes últimes vestir la candidatura d’una falsa unitat, sense haver fet cap mena d’autocrítica ni haver descartat més tripartits. O en Ridao, que des de la secretaria general ha conduit el vaixell contra les roques i ara proposa presentar-se a les generals amb ICV. Què tenen en comú amb aquests pseudo-comunistes reciclats, excepte les ganes d’unir-se a veure si salven el cul? Una aliança així segurament seria el final. No crec que passi. El comandament l’agafarà n’Oriol Junqueras, ja està decidit. Una persona que se la veu prou intel·ligent i dialogant per fixar un camí atractiu de veritat i crear sinèrgies amb els grupuscles independentistes emergents i amb els sobiranistes de CiU, que al pas que anem ho acabaran sent gairebé tots. Fa falta una persona que sense haver de renunciar necessàriament a la seva ideologia, posi el país per davant. Que busqui la difícil unitat i que faci una oposició constructiva des dels plantejaments independentistes. Caldran moltes complicitats entre partits i grups d’origen diferent per als pròxims anys que seran decisius per al futur del país. I només fixant clarament sense més dilacions quin és el destí, es pot trobar unitat entre els companys de viatge.

En suport a Felip Puig

2011-05-27T17:03:00.002+02:00

Em sembla molt bé protestar, moure's, que els de dalt vegin que estem atents i els vigilem. Però la cosa havia degenerat. Hi va haver eleccions i van passar d'elles dient que no els representaven i com a molt van fer vot nul. Com si no hi haguessin partits molt i molt d'esquerres que es presentessin, almenys a Barcelona, i partits que reclamen democràcia directa, etc. Ells no, ells diuen que no els representen i es queden tan amples perquè és més bonic fer acampades i assembles de malabaristes i rastafaris que volen canviar el món i instaurar una democràcia real que no saben ni que vol dir. Diuen que l'actual democràcia està segrestada pels banquers i lobbies capitalistes. Jo diumenge vaig anar a votar i no va venir cap banquer ni cap capitalistes a dir-me el que havia de votar. Ni a mi ni a ningú. I si ells no tenen representació és perquè o bé ni es presenten o bé les seves opcions per sort són minoritàries. La cosa s'havia d'acabar. S'ha tingut tolerància i se'ls ha deixat parlar, però em penso que tot té un límit i l'espai públic és de tots. No es pot tolerar que cap grup es faci amo i senyor del carrer. Poden fer manifestacions, concentracions, protestes, fins i tot una acampada si cal, però convertir la Plaça Catalunya en un càmping durant dues setmanes em penso que ja no. La gent normal va a una manifestació i després cap a casa a dutxar-se, no converteix la manifestació en un circ. Potser sí que els Mossos s'han passat, però és que portaven des de les sis del matí demanant que marxessin simplement per netejar i en comptes de marxar, cada cop en venien més.
Ara tots els grups polítics oportunistes es posen a demanar la dimissió de Felip Puig. Els mateixos que abans donaven suport a Saura. O els de SI que sembla que van més perduts del que em pensava i no saben on tirar la canya per caçar quatre vots. Ja ho podeu deixar córrer tots, que de vot no en pescareu ni un... per un cop podrien tots tenir dignitat i posar-se al costat dels ciutadans que treballem, votem i ens indignem perquè volem que aquest país tiri endavant.

CUP

2011-05-24T15:13:00.001+02:00

Sorpresa, però relativa. El seu creixement era esperat, perquè presentaven moltes més candidatures i perquè fan molta feina des de la base, però no se’ls esperava amb tanta força. Es deia que podien arribar a entrar a Girona, però ningú es pensava que en poguessin arribar a treure tres i que esborressin Esquerra del mapa allà on hi competien, i fins i tot en algun lloc fer mal a ICV.
A Reus mateix, em penso que ningú hi comptava, sobretot entre els polítics tradicionals, encara que ja hi havia indicis. Durant els últims dies de campanya em vaig moure bastant per Reus i es veia que certs ambients joves de la ciutat estaven molt mobilitzats amb aquesta candidatura. Dissabte, ja em quedaven pocs dubtes de que hi podria haver sorpresa. Em vaig trobar a una coneguda, d’una família més aviat benestant i em va dir que els votaria, que eren independentistes, que coneixia a algun dels candidats i que els faria confiança. No crec que precisament sigui comunista ni desitgi que col•lectivitzin els negocis de la seva família, així que vaig veure clar que el vot a la CUP era una cosa força àmplia, sobretot entre el jovent. Jovent que segurament, a més d’ideologia, n’estan bastant farts dels polítics tradicionals i troben en la CUP una puresa que tots els altres ja han perdut. Una puresa que potser va tenir ERC algun dia, però que va perdre tan ràpidament com algunes de les seves sigles. I la veritat és que aquestes candidatures han fet mèrits per guanyar-se aquesta confiança, basant-se en les assemblees i en ser una veu permanent dels seus votants, no acostar-se al poble només quan venen eleccions, i que a més renuncien a entrar en qualsevol govern en el que no puguin influir molt significativament.
Ideològicament, he de dir que no m’agraden. És més, és una ideologia perillosa que si li treus certa bona voluntat ens podria convertir en una mena de Corea del Nord. L’altra cosa és que per ells l’independentisme va lligat a la ideologia i no entenen una cosa sense l’altre. Amb els resultats obtinguts, podrien ben bé presentar-se a les eleccions al Parlament amb possibilitats d’èxit, especialment a Girona. Podrien així contribuir a l’eterna fragmentació independentista. O podrien posar seny i donar suport a una candidatura més àmplia per aconseguir la independència i de moment continuar amb la feina municipal que sembla que la saben fer bé. Un seny que per exemple no ha tingut SI, volent-se posar en batalles que no són les seves i no centrant-se en el que saben fer bé, la feina al Parlament, contribuint així a que les CUPS i altres candidatures locals no els veiessin com uns competidors que els volen esgarrapar quatre vots on no tenen cap possibilitat d’èxit, excepte les ganes de contribuir a fer desaparèixer del mapa a ERC.

Avui he llegit en un diari digital un comentari que m’ha agradat molt, sobre l’eterna fragmentació de l’independentisme i les ganes de competir i anul•lar-nos entre nosaltres: “Arribarà un dia en que l’independentisme serà tan hegemònic que el PP arrassarà”

#Noelsvotis Als que fan demagogia amb la immigració: PP i PxC

2011-05-16T22:01:00.000+02:00

Podria dir que no se'ls voti per feixistes i anti-catalans, però m'ho estan posant tan fàcil que no cal arribar ni a aquest argument, que per mi cau pel seu propi pes. Les declaracions d'aquests últims dies d'alguns líders del PP es desqualifiquen per sí soles. Cauen en el populisme més barat i en la demagògia d'incitar els baixos instints de les persones. Que si les malalties portades per immigrants, que si ens col·lapsen els serveis socials, que si primer els d'aquí... O les nenes amb burca saltant a corda per part de la Plataforma i que si els immigrants ja marxaran sols quan governi l'Anglada. Quina colla tan repugnant. Hi ha un fons que és que la immigració descontrolada en alguns llocs està portant problemes, però això de voler fer pensar que els de fora només ens porten mal i s'aprofiten de nantros és repugnant. Repugnant i immoral. I el preocupant és que és un missatge que qualla en molta gent. Curiosament també, en molta gent que ells o la seva família també han estat immigrants en aquesta terra, i anys i anys després alguns volen ser catalans sense ni tan sols haver obert les maletes i haver-se integrat mínimament. No sé si això del PP de Badalona són colonitzadors contra immigrants, o és que la gent és tornen rucs de tan de mirar Tele5, però és preocupant que tots els sondejos diguin que el PP es mantindrà o pujarà a les principals ciutats. Els altres, els de PxC ja veurem. El seu líder aixecava el braç fa anys al Valle de los Caídos i com que això no donava vots, ha trobat un filó més rendible. També en García-Albiol i d'altres com que han vist que l'anti-catalanisme tenia un camp molt limitat, han anat a xupar de l'immigrant. El curiós és que fora de Catalunya aquest discurs no el fan, o no el remarquen tant. Segurament és que allà ja són un partit central i no el necessiten. Aquí saben que centrals no ho poden ser i que només poden aspirar a ser una minoria de xarnegos rebotats que venen aquí a imposar-nos la seva llengua superior i la seva cultura gloriosa. Com que amb això no n'hi ha prou, doncs copiem aquests moviments neo-feixistes emergents a Europa que beuen del nacionalisme més ranci. I que consti que crec que la immigració suposa un repte molt important per la societat i que en molts llocs s'ha convertit en un problema. Però un problema a tractar des de la serenor i la responsabilitat, no incitant a les masses. Als immigrants se'ls ha d'ajudar a que s'integrin. A que es puguin convertir en catalans sense renunciar a ser allò que són. I al que no ho faci i ens vulgui imposar alguna cosa, bon vent i barca nova, començant per molts d'aquests colonitzadors que ens venen a donar lliçons sobre immigració. I als que són nostres, doncs els haurem d'aguantar, com un tumor allà aïllat fent tot el possible perquè res ni ningú els pugui donar la raó.

#Noelvotis Als cínics que ens neguen el que és nostres i després es posen darrere la pancarta.

2011-05-16T22:00:00.002+02:00

Més cínics ja no poden ser. Avui me n'he trobat uns quants, força joves, repartint enganxines en contra de les retallades. Els ho he dit clarament: Sou uns hipòcrites, voteu en contra de que se'ns pagui el que ens deuen i col·laboreu en l'espoliació del país i ara protesteu perquè no hi ha prou diners per mantenir els serveis públics? M'anaven a respondre, però els he engegat i he marxat que tenia pressa. No sé pas quina excusa estúpida s'anaven a inventar... Si a sobre encara és el seu partit el que vol que la Generalitat retalli el 20% de les despeses, i només han fet el 10 i ja protesten. Cínics i hipòcrites. En aquestes eleccions caldria reduir-los a la mínima expressió. Mentre aquesta colla concentri tant de poder, el país no pot anar bé de cap manera. Són el paràsit que xupa i xupa. La Chacón amb la cabra, que s'emporta gairebé tants vots com diners de Catalunya i en comptes de defensar-nos se'n va al ministeri de defensa a cridar Viva España dia sí dia també. I el fastigós aquest que no sé ni com es diu del secretari de l'esport que ha vingut a dir-nos que com poden ser alguns tan curts de mires que només volen que Barcelona sigui capital de les seleccions catalanes... Clar, podent ser una província d'Espanya i compartir les seves glòries. I si els convingués votarien a favor de les seleccions catalanes o els donarien algun tipus de suport... Són la màxima hipocresia. Traiem-los dels nostres ajuntaments! Ara en tenim l'oportunitat!

El PNV, la sucursal del PSOE a Catalunya, la Ramoneta i la seva cosina que fuma...

2011-05-11T23:44:00.001+02:00

El PNV i CiU podrien anar ben agafats de la mà. Quan convé volen alliberar la nació, quan convé fan veure que s’enfaden molt però el que fan constantment és jugar a la puta i la ramoneta. Que el PSC votés no a que l’estat pagui el deute a la Generalitat era d’esperar. Són uns espanyolots i encara que es posin la careta de catalanistes, normalment representen els interessos de l’estat opressor i prou. Anava a dir que representen els interessos dels colonitzadors, però em penso que ni això, perquè als colonitzadors que tenim aquí en el fons també els deu interessar que es pagui el deute i quan estiguin malalts no els fotin fora de l’hospital. D’un partit que durant l’última campanya electoral va retir tant com va poder que no eren independentistes, no es pot esperar altra cosa. Més que res perquè sinó són independentistes, vol dir que són dependentistes i que ja els va bé la submissió a un estat hostil; submissió que ells demostren constantment i messellament davant del PSOE. Que la gent els vagi votant i mentrestant el país es va enfonsant... Tenim el que ens mereixem, el que han votat.

Però i el PNV? Els amics bascos? Què fan aquesta gent alineant-se amb els interessos dels ocupants contra una altra nació oprimida? Doncs el doble joc de sempre, tu dóna’m alguna cosa a canvi i voto el que convingui... Vergonyós. Si fos basc estaria indignat. És més, si fos basc, ja me n’hauria cansat de la Ramoneta i de la seva cosina que fuma i votaria un partit desacomplexat com Bildu.

Quan obrirem els ulls tots plegats? Senyors de CiU, obriu els ulls!!!

País Valencià

2011-05-03T14:07:00.001+02:00

València està perduda. Ho dic ja d'entrada.
Un país amb el que compartim uns orígens i llengua comuns i que s'ha volgut separar de nosaltres excusant-se en la defensa de la seva identitat i en no tenir ingerències externes, i que no ha dubtat el més mínim en deixar-se engolir per la nació castellana fins a desfigurar-la completament.
No sé si té cap sentit o no, aspirar a una plasmació política dels Països Catalans, però no em preocupa la seva plasmació política, sinó la cultural, que és la que s'han carregat. Potser fins i tot poden tenir raó en que no necessàriament formem part de la mateixa nació. De fet, per poder-se considerar una nació, sempre hi ha una cosa més bàsica i elemental que l'origen de la població i la llengua, que és la voluntat de ser. Potser sí que els valencians han desenvolupat uns trets que els fan diferents i es podrien considerar una nació en sí, tot i que em penso que totes aquestes diferències són molt contemporànies. Fins i tot així, podríem dir que som dues nacions germanes. Formen els alemanys i els austríacs una mateixa nació? Molt possiblement no, i avui en dia ni tan sols s'ho plantegen de tan estigmatitzat com va quedar el pangermanisme després dels nazis, però això no vol dir que en el fons no hi hagi una identitat comuna, tot i que el fet d'estar separats en dos estats diferents els hagi donat un sentiment identitari diferenciat i cadascú estigui bé ja com està.
Cert és que encara hi ha molta gent que no es rendeix i que lluita dia a dia contra l'avanç imparable de la nació espanyola que aixafa la identitat valenciana, la considerin o no igual a la catalana. No puc més que sentir simpatia per aquests milers d'irreductibles gals, que tenen un mèrit infinitament més gran que els catalans del Principat, narcotitzats mentre ens mirem el melic. Gent que ha de lluitar sense treva contra el poder simplement per poder existir. Gent que volia veure una televisió en català i van pagar-se de la butxaca els repetidors per poder veure TV3 tot i les traves del seu govern durant més de vint anys, i que finalment s'ha sortit amb la seva. Gent que volen portar als seus fills a l'escola en valencià i no poden per la desídia dels seus mandataris. Mandataris que han convertit la seva llengua en una llengua de segona o tercera, que només parlen el dia de la festa major com a acte folklòric.
L'avanç és imparable, em dóna la sensació. Espero que algun dia ben aviat, almenys tinguem la dignitat d'oferir la nacionalitat catalana a tots els nostres germans del sud que la demanin. Serà un últim acte de reconeixement cap a aquests titans que mantenen viva la flama entre vents gelats i marees.

Mateixos gossos, mateixos collars

2011-04-26T14:01:00.001+02:00

Llegeixo a Vilaweb: "Després d'impedir que Sortu es presentés a les eleccions municipals al País Basc del 22 de maig, ara el govern espanyol i el PP han pactat que tampoc no ho puguin fer les candidatures de la coalició Bildu."

Això és democràcia a l'espanyola, hereva d'aquella democràcia orgànica. Quan no t'agrada una idea es persegueix i prou. Quan hi ha violència, l'estat sempre ho ha tingut fàcil. La violència ha estat molt útil per l'estat espanyol. Primer els va permetre tapar-se les orelles davant de qualsevol proposta que vingués del País Basc, per més democràtica que fos, com el Pla Ibarretxe: ara no podem parlar d'això, perquè hi ha violència.
Després van voler treure de les institucions els que no condemnaven la violència. Aparentment pot semblar coherent, justificable i ètic no permetre jugar al joc democràtic els que al mateix temps juguen al joc de la violència. I molt possiblement ho sigui, però en aquests casos cal fer una llei clara, cal fixar molt bé quines són les regles del joc i en el moment en que un surt de les regles democràtiques, excloure'l. Això no es va fer pas ni es tenia intenció de fer-ho. Es va fer una llei per no permetre a l'esquerra abertzale basca de presentar-se a les eleccions. Això era tot.
Per començar, quan una llei exclou a un partit que representa a més del 10% d'una societat, ja se'ns indica que el problema va molt més enllà. Si a més, es tracta d'un país que forma part d'un altre i se li nega el dret a l'autodeterminació, això ja fa malpensar.
Es va il·legalitzar Batasuna, que no condemnava la violència i es van excloure altres llistes que en volien ser successores. D'una manera o altra, aquest sector va trobar la manera d'estar representada i es va il·legalitzar EHAK, es va fer la bajanada legal de permetre que ANV, una formació "neta" fins aleshores, es pogués presentar a uns llocs sí i a d'altres no, per acabar il·legalitzant el partit.
Però el problema no era la violència, era el sector social al que representaven. Des de l'esquerra abertzale es va crear un partit, Sortu, que es va mostrar contrari a la violència i ho han expressat quan ha fet falta. Resultat: Il·legalitzat. Per què? Doncs perquè sí. Es veu que si el partit que representava a unes persones va ser il·legalitzat un cop, aquest sector social ja mai més té dret a elegir els seus representants. Es fa una coalició de partits totalment legals incorporant persones independents que no han estat mai vinculades a cap altre partit legal o no legal, i resultat: se'ls vol il·legalitzar. Per què? Doncs perquè sí, però potser fent que un 10% de la població faci vot nul o abstenció els beneficia... Com si no, haurien aconseguit mai que les forces espanyolistes governessin a Euskadi?
Al final, i en això tenim molt a aprendre, els espanyols sempre es posen d'acord en el que de veritat els importa. Després ens voldran vendre que no són el mateix, que uns són progres i simpàtics i els altres representen la grisor de temps pretèrits, però ho hem de tenir clar: mateixos gossos, mateixos collars!

Fàstic

2011-04-19T15:34:00.000+02:00

Acaba d’arribar. Ve força més aviat del normal, senyal que s’ha empassat el dinar amb un embut perquè li deu convindre sortir abans. Jo estava sol, la mar de bé, buscant vols barats de Ryanair per fotre el camp a la pròxima que pugui. Ha dit hola, amb una veu fluixa i un to de menyspreu insuportable. Ara la tinc a la taula del costat. Merda! S’ha acabat fer el que em roti, s’ha acabat estar tranquil. La seva sola presència m’inquieta. La incomoditat és màxima. Hauria de fer com si no hi fos, però no puc. De fet, és com si no hi fos: podria estar hores i hores tenint-la aquí al costat i cap dels dos diria res. Però hi és. I m’observa. I pren nota. I em mira amb fàstic. És la màxima desconfiança, perquè també s’amaga del que fa. Intento ni mirar-la de reüll perquè llavors encara desconfiarà més, pensarà que l’estic observant, espiant... quan a mi m’importa una puta merda el que faci, com si es vol posar a mirar una pel·lícula porno. Des del primer moment que la vaig veure, que vaig saber que la relació seria complicada: la manera de parlar, de mirar-me, de vestir... És allò que l’olores i dius: aquesta tia va de merda i no arriba a cul. Allò de creure’s superior per ser com ets i mirar als altres una mica per sobre de l’ombro. Pensar que els que no segueixen els teus ideals estúpids (que no són més que materialisme buit) són uns frikis, una escòria de la societat, que fa nosa i almenys ha de servir per riure’s d’ells. I això de voler fer veure que domina fins i tot quan no en té ni punyetera idea, sobretot en temes informàtics, com quan li vaig haver d’ensenyar a fer una cosa i quan el cap ens va cridar perquè li ensenyéssim a ell, ella es va aixecar a corre-cuita i va anar corrent cap al seu despatx per ensenyar-li ella els quatre procediments que li acabava d’explicar i que havia memoritzat com fer tot i no entendre’ls.

I després la meva covardia repugnant. De no voler acabar de marxar perquè veig que els caps em valoren. De pensar que hi ha molts dies en que per sort no cal que ens veiem. De ni tan sols saber on anar, perquè tampoc trobo cap lloc on em paguin més sense haver de treballar més. Que als llocs on m’agradaria tirar el currículum estan retallant per on poden. De no voler establir-me a Barcelona on sí que hi ha ofertes, però ni de broma vull vendre la meva vida a una empresa: ja en tinc prou de prostituir-me quaranta hores a la setmana.

I pensar que a pocs metres d’aquesta fosca oficina amb un ambient cada dia més enrarit hi ha una placeta amb un banc al sol on m’hi he assegut abans una estona i l’escalfor del sol era pura felicitat que entrava al meu cos. Com m’agradaria ser-hi ara mateix, com un lluert al sol, fullejant el diari, llegint un bon llibre que m’absorbeixi, escoltant bona música. Fa falta més per ser feliç?

La vergonya Solidària

2011-04-11T17:37:00.000+02:00

Ja sé que ha passat ja molt de temps, però trobo que tocava parlar-ne i que fins i tot no era correcte passar-hi de llarg després d'haver defensat tant aquesta opció. Suposo que ja ha quedat clar que em refereixo al ridícul de SI.
Ho he de reconèixer: vaig passar vergonya i molta. No hi estic adherit, però havia col•laborat en la campanya amb un donatiu important, penjant quatre cartells i intentant convèncer a tothom que pogués. Tenia tanta vergonya que el cap de setmana posterior al ridícul, em negava a sortir per no haver de donar explicacions d'un tema sobre el que encara no tenia una opinió formada i per no haver de patir burles. Em sentia una mica com va dir la Isabel-Clara Simó: "Jo que sempre he donat la cara per en Laporta, es pensaran que sóc una ingènua o una mentidera". Al final vaig sortir, estirat per un amic solidari de debò, i per sort, al primer comentari sobre el tema, una amiga de les mes crítiques amb en Laporta va dir: "Va, deixem-los avui pobrets, ja ens en riurem un altre dia". Com l'hi vaig agrair...
Ara, ja passat un temps, ho veig tot molt més clar i m'he distanciat una mica de tots plegats.
Només fer alguns comentaris a mode de reflexió:
1. Tots ho van fer fatal. La roba bruta es renta a casa i no pot ser això d'anar-se enviant missatgets a través dels mitjans.
2. Que penós que unes eleccions municipals provoquin tanta trencadissa. Això sí, l'endemà mateix de les eleccions, quan vaig sentir que deien de presentar-se a les municipals, ho vaig dir: acabaran malament. Eren un grup sense gaires coses en comú a excepció de proclamar la independència des del Parlament, i per això els vam votar. Estava clar que si es posaven en altres batalles sorgirien conflictes, interessos oposats, etc.
3. A més, anar a unes eleccions en les que no tens cap possibilitat? Em dóna la sensació que només aspiren a prendre uns quants vots a ERC i deixar-los fora a ells també. On van amb l'Espot? Puc coincidir en molts dels seus plantejaments, però aquest home només busca protagonisme. En Laporta potser també, però entre un i l'altre, està molt clar.
4, i la que em sembla més bàsica: No pots anar a buscar una persona per encapçalar un projecte, posar-la al davant perquè rebi totes les bufetades, aprofitar-se de la seva projecció mediàtica i carisma, i després deixar-la de banda i renegar-ne com s'ha fet. Lamentable veure en López Tena el mateix dia de la trencadissa dient per la televisió que ara sense en Laporta els votaria més gent, perquè molts no ho feien per ell. Sr. López, sense en Laporta ara no tindríeu la butaca al Parlament, potser valdria la pena reconèixer-ho. O molts comentaris d'adherits dient que ara ja no caldria que es s'haguessin de justificar per anar amb ell... Quan el van anar a buscar, tothom sabia ja de les virtuts i defectes del personatge i era d'esperar que en alguns moments caldria tenir paciència.
5. Molt de parlar de regeneració i unitat, però ara els de SI han muntat la seva parcel•leta (gràcies a en Laporta) i s'han convertit en uns més. Juguem a les capelletes, a veure qui la té més bonica, però del manifest de la Crida a la Solidaritat, poc en queda.
6. En Laporta té tota la pinta de ser un cadàver polític i tampoc entenc massa bé perquè el vol en Portabella si no és per carregar-se SI, ni si amb aquests s'hi entendrà més. Tampoc veig tan i tan clar que només vagi per interessos, com diu tothom; no descarto del tot que hi hagi un fons d'honestedat en els seus actes. Per altra banda, cadàver o no, en Laporta és un Homenot en tots els sentits del terme, i la capacitat de sorprendre'ns d'aquests personatges és il•limitada.

Duran, el fals victimisme que no porta enlloc

2011-04-05T15:20:00.001+02:00

Divendres passat va venir en Duran Lleida al meu poble, a fer una presentació dels candidats a alcaldes de tota la comarca. No tenia intenció d'anar-hi, perquè escoltar polítics unionistes no està entre les meves aficions, i també perquè no esperava estar al poble a aquella hora. El cas és que vaig arribar d'hora i passant casualment per davant del Casal, vaig veure mossos per allí i me'n vaig enrecordar de la il·lustre visita, així que més per curiositat que per res, vaig entrar i em vaig posar prudentment en un racó del final de tot.
El discurs que va fer en Duran, realment estava ben construït, i tenia raó en moltes coses, en la majoria. Només hi vaig veure un petit inconvenient: supurava falsedat per tot arreu. En molts aspectes era un discurs que podria haver fet l'independentista més radical: que si el govern de l'estat ens roba per malgastar-ho en altres llocs, que si a Andalusía amb els nostres diners fan operacions gratis de canvi de sexe, etc. Que sí, que té raó, però i solucions? Perquè és molt maco queixar-se de que ens ho roben tot, aquesta pataleta constant, aquest anar plorant... i després dir que no et plantejaràs mai la independència i ser la cara unionista i espanyolista de CiU. Molt bonic aquest discurs victimista i l'endemà anar-se'n a viatjar pel món representant Espanya amb molt d'orgull com a president de la comissió d'exteriors del Congrés. Molt bonic això d'anar dient a tots els mitjans de la caverna que Catalunya com a estat no és viable i que no la reconeixeria ningú, i a més que no pot ser que ell i son pare visquin en països diferents! Doncs després per què es refereix a Catalunya com a país quan fa discursos inflats d'un fals patriotisme? Que bonic burlar-se de les consultes per després dir que la seva idea és fer d'Espanya un estat confederal, però que sap que això és tan difícil com la independència. Que divertit que deu ser dir que CiU i Unió no és, ni ha estat, ni serà mai independentista i al cap d'uns dies anar a fer un homenatge a en Carrasco i Formiguera, aquell gran patriota i gran cristià que morí al crit de "Visca Catalunya lliure" i que avui en dia de ben segur que no seria d'Unió.
En Duran, escàndols sexuals a banda (que deu ser veritat que eren de domini públic, perquè a mi de les seves aventures a la Conselleria de Governació ja me n'havien parlat fa anys), és la cara més fosca d'una coalició que està cridada a portar-nos a l'última estació. Tard o d'hora o haurà de callar o n'hauran de prescindir. Ja n'hi ha prou de fals victimisme i de fer el ploramiques només per després anar a escalfar la poltrona a Madrid. Qui no estigui d'acord en solucionar-ho, que no es queixi del problema!

Xarxes socials o socialitzar la ximpleria?

2011-04-01T09:32:00.001+02:00

Sóc de l'opinió que això de les xarxes socials està clarament sobrevalorat. D'acord que deu ser veritat que a Tunísia i a Egipte els va anar la mar de bé, però no n'hi ha per tant.
La meva identitat real té compte en diferents xarxes socials. Ho troba interessant com un canal a través del qual centralitzar certes informacions. Et fas admirador d'un equip de futbol, d'una associació de no se què, d'uns quants grups independentistes, d'algun partit o directament d'algun polític, i així només obrir la pàgina et va arribant informació d'interès. A banda d'això, misserejar i prou. Veus al vespre un amic amb la parella i l'endemà al matí veus que a les tres de la nit ha canviat el seu estat a solter. Un altre està de festa i s'ha fet unes fotos amb unes xatis i està tot content perquè ja les té com "amigues" al facebook. Un altre penja les fotos de l'últim viatge. Un altre, una frase de l'APM que li ha fet gràcia, etc, etc, etc. Sempre n'hi ha algun que quan troba algun article interessant el comparteix i fins hi pots establir un debat, però si no és això, és pura xafarderia. Les coses que comentaríem tot prenent una copa i fins i tot moltes altres coses que ni tan sols ens n'assabentaríem, ni falta que fa.
Ara s'ha posat de moda un programet pel telèfon mòbil, que quan s'entra en un local, només prement un botó, publica a internet el lloc on ets i a més et dóna punts per cada cop que vas a un local, etc. Això s'està convertint en un Gran Hermano. Ja dic jo que aviat sortirà alguna aplicació que donarà punts per portar una webcam al front emetent en directe. I la gent ho farà i serà lo més 'cool' i modern. I jo que fins i tot em nego a comprar-me un mòbil d'aquests tàctils amb internet per després de tot el dia connectat no haver d'estar pendent del correu i dels missatges del facebook quan surto a sopar o a passejar.
I és que parlant amb certes persones, sembla que abans de les xarxes socials i els telèfons amb internet no hi havia res. Sembla que si no et comuniques a través del facebook o del 'What's up' no hi ha comunicació possible, perquè tots sabem que el correu electrònic se l'ha inventat el facebook i els missatges sms ja no s'estilen. I el xat també és una gran novetat, perquè el messenger i l'IRC (de grata memòria per molts) no han existit mai. O el telèfon fix, que molta gent només es preocupen de poder fer trucades IP a través del mòbil d'última generació i després obliden que normalment, les trucades de fix a fix són gratis i sense tantes complicacions.
La societat d'avui en dia, tan preocupada pel seu mòbil d'última generació i la seva aparença i tan poc pel seu interior...

Fer-se trampes al solitari

2011-03-28T15:15:00.000+02:00

Això del canvi d'hora trobo que és com fer-se trampes al solitari. Això sí, m'agrada el nou horari. M'agrada sortir de la feina i que faci un sol ben maco que et permeti de fer activitats a l'aire lliure amb llum natural: anar a córrer, amb bicicleta, anar a la platja, etc. El que ja no trobo gaire lògic és la manera que tenim d'aconseguir aquests avantatges. En comptes de racionalitzar els nostres horaris per tal de que ens permetin obtenir tots aquests avantatges, ens fem la trampa col·lectiva de canviar l'hora. Una hora que ja de per sí va avançada respecte la que ens tocaria. Mai havia entès perquè estant sobre del meridià de Greenwich, anem una hora avançats respecte els britànics (com els francesos també) i resulta que tot es deu a una imposició del règim nazi l'any 1941. No sé si té a veure amb això o no, però ho fem tot molt més tard que la majoria d'europeus i també dormim menys. L'horari de màxima audiència televisiva s'allarga fins a unes hores totalment irracionals per qui ha d'anar a treballar l'endemà. Poques vegades miro pel·lícules per la televisió a la nit, perquè a l'hora que comencen ja és gairebé hora d'anar a dormir... I no parlem de les nits de festa, on les discoteques i bars musicals es comencen a omplir quan a altres països ja està tot tancat i sembla que sempre haguem d'escollir entre oci i hores de descans.
No sé, però ho veig molt irracional tot plegat... Potser ja va sent hora que pel bé de tots agaféssim l'agenda i planifiquéssim una mica les coses, de manera que aprofitéssim més el temps i féssim el que diuen tan saludable 8-8-8 (vuit hores de feina, vuit de temps personal i vuit de dormir).

Antes muerta que senzilla

2011-03-23T10:24:00.000+01:00

Ser repel·lent és anar a fer un treball a una empresa que ha perdut prop d'un milió d'euros en els dos últims anys i que el comentari sigui: "Com poden estar amb aquestes instal·lacions tan cutres? Ara seria el moment de renovar, que amb la crisi els que fan reformes han abaixat molt els preus."
Amb gent així he de treballar...
És veritat que l'edifici és antic i es nota. El mosaic del terra i el mobiliari està passat de moda, etc, però coi, no crec que ni la primera ni la segona preocupació dels accionistes i gestors de la societat sigui precisament renovar les instal·lacions. Unes instal·lacions, que antiquades, però fan perfectament la seva funció.
Res, que primer és la moda i aparentar, i després ja ens preocuparem de si perdem o guanyem diners... Ja ho sabem: "Antes muerta que senzilla".

M'acusen de justificar assassinats

2011-03-21T10:17:00.008+01:00

Els defensors a ultrança de qualsevol cosa que faci l'estat d'Israel m'han dedicat un escrit. Vosaltres mateixos:

Decidir que és justa la mort d'una família, ser un bèstia i no saber-ho, aquests són els millors amics del terrorisme islàmico-palestí

Aquests sionistes de pa sucat amb oli que justifiquen qualsevol cosa que faci l'estat d'Israel m'acusen de justificar assassinats, nazi, comunista i de ser un amic de Hamàs. Em dediquen un article, però en canvi van esborrar el comentari de l'article que havia comentat.
Qui llegeix aquest blog habitualment ja sap de sobres la meva posició, ja que altres cops he parlat d'això, per exemple en aquests articles:

Em fot molt aquesta gent que es prenen els conflictes com aquest com si fossin un Barça-Madrid que has d'estar amb els uns o els altres i no poden acceptar la injustícia de les situacions creades.
No sé d'on ve aquests sionisme d'alguns catalans i no li trobo explicació. Sembla mentida que precisament, venint del nacionalisme català, aquestes persones no puguin entendre la gran injustícia creada als àrabs que vivien en aquelles terres. És que a ells els agrada estar governats pels espanyols? Us imagineu que arribés aquí gent forastera i ens diguessin que hem de dividir Catalunya en dos trossos perquè tots tenim dret a tenir un estat? Jo no ho acceptaria, no sé ells.
I un cop comès l'error històric que ja és irreversible, no hauríem de procurar que es donessin les condicions per la pau? Doncs si és així, l'absurda colonització de Cisjordània només pot posar més llenya al foc i crear més recels i ressentiments entre les parts. Fa uns dies es va assassinar a sang freda una família amb nens en una d'aquestes colònies. Les imatges són totalment repugnants, però precisament no hauria de ser tanta sang, tant de fàstic, tanta ràbia, tanta injustícia, el que ens hauria de fer veure el que no pot continuar si es volen evitar aquestes morts. Sento pena per aquesta pobra gent i fàstic imaginant-me algú capaç de fer aquesta atrocitat, però també hem de veure que aquesta gent eren al lloc equivocat, sens dubte. Res justificava que estiguessin vivint allí com res justificava aquest crim vomitiu. Les injustícies només provoquen injustícies més grans i ja va sent hora que tots hi posem seny i exigim el final de l'ocupació i de la impunitat amb que l'estat d'Israel fa el que li dóna la gana.

Jo em sento i em vull sentir pacifista, però vull fer una pregunta per qui la vulgui respondre:
Si ocupen el nostre país, es justificable la utilització de la violència per crear pànic entre els ocupants? Quan és i quan no és justificable la utilització de la violència?

Ordinadors a les aules

2011-03-17T10:21:00.000+01:00

Fa una estona, des de la feina, estava connectat amb un programa de missatgeria instantània. De sobte, a dos quarts de deu es connecta el meu cosí de tretze anys.
-Què fas connectat, que no hauries d'estar a classe?
-És que el professor no hi era i n'ha vingut un de guàrdia.
-I us deixen connectar quan no hi ha professor?
-No ho sé, però ens han dit que podíem utilitzar l'ordinador...

En la meva època, quan no el professor que havia de donar la classe no hi era, es feia alguna altra activitat, o s'aprofitava per fer deures, llegir, etc. Ara es connecten a Internet per xatejar, que d'altra banda és el mateix que faran després quan arribin a casa. Grans avantatges de l'ensenyament amb un ordinador. A més, que es veu que tot i que se suposa que no es pot, tots els alumnes saben com crear-se un altre perfil per esquivar les restriccions i fer el que vulguin mentre fan veure que escolten al mestre...
De res ens servirà tenir els aparells més avançats si no s'educa en valors, se'ls introdueix en la cultura i se'ls motiva a pensar críticament. D'utilitzar ordinadors en saben més que els seus mestres, no cal que els n'ensenyin. El que cal ensenyar-los és que quan trobin qualsevol xurrada per Internet, sàpiguen discernir si és veritat o mentida, que moltes es pensen que tot és veritat només pel fet de que ho han trobat a Internet, encara que sigui al fòrum de Tele5.
Després la gent es creu que hi ha uns bojos que van a la nit amb cotxe amb els llums apagats i si els fas llums fan mitja volta i et maten... què sí, que sí, que és cert, que m'ho va dir un mosso d'esquadra!

M'encanta París

2011-03-15T15:39:00.000+01:00

Fa molts dies que no he escrit res, però motius laborals i personals han fet que hagi anat de bòlit i no hagi tingut temps de dedicar-me a la meva identitat anònima a la xarxa.
I no serà perquè no hi hagués temes, sobretot amb el ridícul de Solidaritat que em va fer avergonyir i enrabiar profundament i del que ja parlaré un altre dia quan tingui temps.

Per avui, només fer un comentari, una bajanada molt curiosa, perquè la loteria no em tocarà, però hi ha casualitats força sorprenents.
La setmana passada estava volant cap al nord. Estava escoltant música amb un reproductor en el que portava més de mil cançons, de tot tipus. Vaig posar el mode aleatori i que anés sonant el que fos. Sonava "París" de la Oreja de Van Gogh. Miro per la finestreta i veig una gran ciutat. "Poden veure París a la seva dreta" digué el pilot. Quina casualitat, vaig pensar, sona París i just passem per sobre d'aquesta ciutat. Però la casualitat no acabava aquí: just acabada aquesta cançó i encara podent contemplar aquesta ciutat des de l'aire, sona "M'encanta París" d'en Joan Miquel Oliver. Ni fet expressament.
El viatge va continuar i no va sonar cap més cançó relacionada amb el viatge. I sort, perquè si arriba a sonar Reykjavík dels Amicsde les Arts, potser m'hagués preocupat...

Fer dissabte

2011-02-23T22:45:00.005+01:00

Sembla que els àrabs s'han posat a endreçar la casa, que bona falta els fa. Sembla mentida, comença un noi calant-se foc per protestar i tot s'encèn. D'això sí que se'n diu la "gota que fa vessar el got". S'ha d'estar molt desesperat per posar-s'hi com s'hi han posat. I s'ha vist perfectament el nivell d'aquests dictadors i reietons tolerats per la comunitat internacional. És increïble que els partits de Mubarak i Ben Alí fossin fins fa quatre dies (literalment) membres de la Internacional Socialista de la que en formen part el partits socialistes (demòcratics, se suposa) de tot Europa i que només els expulsessin quan estaven a punt de caure... i després sabran cridar llibertat. Increïble també, l'energumen aquest del Gaddafi, disposat a massacrar el poble libi per mantenir el seu poder (la revolució, ell en diu). I aquest senyor, que fins fa també quatre dies era de l'eix del mal (com en Sadam), quan volia es passejava per Marbella, i l'Aznar, i també en Zapatero, però fa més gràcia que fos l'Aznar, li reien les gràcies. El senyor que anava de la maneta d'en Bush i que aplaudia la invasió de l'Iraq justificant-se en que en Sadam era un sanguinari i tenia unes armes que ningú havia vist, era capaç de donar-li la mà a en Gaddafi. I després, els hipòcrites, s'esquincaven les vestidures perquè el pobre Carod es reunia amb uns etarres, potser equivocadament, però amb la bona intenció d'intentar portar-los pel bon camí.

El món està ben malament amb gent com aquesta i em pregunto si la cosa té solució o estem condemnats a anar repetint els mateixos errors. S'imposaran algun dia d'una forma absoluta uns valors de respecte i llibertat? La veritat és que no hi confio massa en la humanitat...

Posats a fer dissabte, potser a naltros també ens convindria, com deia fa uns dies en Quim Monzó. Potser necessitem un Mohamed Jordi...

Camps, feixista! #sensesenyal

2011-02-18T10:27:00.007+01:00

Perquè no se li pot dir d'altra manera a qui fa tancar una televisió només perquè els que volen continuar veient una televisió en la seva llengua ja no ho puguin fer. Eren pocs, però n'hi havia. Encara en queda algun de valencià no assimilat, i TV3 és una eina massa perillosa en aquests casos.

Camps, fots fàstic i ets vomitiu, com la majoria d'espanyolistes anti-catalans.
Al País Valencià es tanquen mitjans de comunicació i es fan lleis a mida dels interessos del govern, i tot envoltat d'una aura de corrupció... Una democràcia de gran nivell, sí senyor!

Altres notícies del dia:- El president d'Extremadura diu que va sentir vergonya quan es va parlar al Senat en català, basc i gallec. (Això ho ha dit l'amic d'en Sandro Rossell, aquell a qui va anar a llepar-li el cul tan bon punt va ser president)
- El TC admet el recurs contra la llei de consultes populars (una més)
Fins quan?

"Hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense"

Ovidi Montllor

Animo a tothom a manifestar-se a través de la xarxa en contra del tancament. A Twitter està triomfant l'etiqueta #sensesenyal
Difonem missatges amb aquesta etiqueta o reenviem missatges d'altres, perquè l'etiqueta tingui rellevància i a tot arreu se n'assabentin de la injustícia que s'ha comès.

Fins i tot els lladres

2011-02-16T08:41:00.000+01:00

Aquesta crisi ens afecta a tots i tothom s'ha d'espavilar per buscar ingressos. Una de les coses que fa molta gent per trobar un client, és penjar papers per tot arreu. Per Tarragona n'he vist un de molt curiós.

Ja veieu, fins i tot els lladres s'han d'anunciar per buscar clients, perquè d'una persona que t'abuida el pis gratuïtament, se n'hi diu lladre no?

Què és art?

2011-02-04T16:38:00.001+01:00

Moltes vegades em pregunto perquè determinat pintor està tan i tan valorat i els museus més importants es barallen pels seus quadres que valen unes fortunes. En canvi n'hi ha d'altres d'un gran valor estètic que qualsevol de nantros els podria comprar.
Dic això arran de la meva visita el cap de setmana passat al Saló d'Art i Antiquaris de Reus, una fira que també es fa aquest cap de setmana.
Hi ha una bona part de la fira dedicada on molts autors hi exposen les seves pintures i n'hi va haver moltes que em van semblar d'un gran nivell. Crec que moltes no haguessin desentonat gens en un museu de primer nivell envoltats de quadre pintats per artistes universals.
Em va passar una mica com quan vaig visitar el Museu Van Gogh, que no em va fer ni fu ni fa (potser també per haver-ho de veure tot amb aglomeracions) i en canvi al subterrani hi havia una exposició de pintors realistes totalment desconeguts per mi que em van agradar moltíssim.
En fi, com es valora l'art? Ens han posat un cànon de quins són els grans i sembla que s'ha de seguir... Suposo que molts van tenir el mèrit d'innovar i fer coses que no havia fet mai abans ningú, és cert, però hi ha autors que estan totalment sobrevalorats.

No fer res

2011-02-01T10:06:00.000+01:00

Al llarg dels últims anys he desenvolupat tot un seguit de tècniques que em permeten quan convé, passar-me tot un dia a la feina sense fer pràcticament res.
Això no vol dir que sigui un dropo, quan hi ha feina la faig amb diligència i crec que així ho veuen els meus caps, tot i que sóc de l'opinió que les coses sempre s'han de fer de la manera més senzilla i que suposin menys esforç.
Però hi ha dies i fins setmanes que realment no hi ha feina, llavors el cap, que ens vol veure treballant, que per alguna cosa ens paga, ens pot arribar a manar les feines més estúpides que hi pugui haver, del tipus preparar cartes, escanejar documents, actualitzar documentació, omplir formularis que no serveixen per res, etc. Com que odio totes aquestes feines que no serveixen per res, he après a evitar-les, de manera que el cap gairebé ni s'atreveixi a manar-me-les.
Els passos són molt senzills. Primer de tot, cal tenir moltes coses obertes a l'ordinador, que sembli que s'està treballant en moltes coses. Un full de càlcul ple de números abstractes, sigui del que sigui, uns documents amb lleis, etc. Després cal agafar un llibre de consulta ben gruixut i complex, el de fiscalitat per exemple, i tenir-lo a la taula obert, i anar canviant de pàgina de tant en tant, que no es vegi sempre obert pel mateix lloc. Si a més, es pot omplir tot l'espai de la taula amb paperots, siguin actes, lleis o el que sigui, millor. Com més ocupada es veu una taula, més coses sembli que tenim a fer. A l'ordinador, hi tindrem de fons sempre una finestra oberta que sembli important, uns càlculs estadístics, unes lleis, etc, que anirem canviant. En canvi, el que realment ens importa, que és tot allò que no hauríem de fer en horari de feina, ho tindrem sempre obert en una finestra més petita, que es vegi en part el que hi tenim al fons. El navegador mai a pantalla completa, que ocupi un terç de pantalla com a molt, llavors només clicant a fora ja se'ns mostra de seguida el document que tenim al fons. Al navegador, hi haurem desactivat les imatges i els anuncis, per no cridar l'atenció. De fet, recomano utilitzar un navegador pels temes professionals, per si hem d'obrir una pàgina amb algú al davant, i un altre que es pugui personalitzar fàcilment, pels temes personals (el Firefox és un gran navegador, i té una versió que es diu Firefox Portable que no cal ni instal•lar-se, de manera que no deix rastre enlloc i es pot fer desaparèixer simplement eliminant un directori).
Una de les primeres coses que faig en aquests casos, és entrar als diaris digitals o blogs i copiar tot allò que m'interessa a la llibreta (notepad) del PC. Després estic força estona entretingut, llegint-ho, però ja ningú diria que estic llegint les notícies, sinó qualsevol altra cosa, gens relacionada amb passar l'estona. Després el mateix bloc de notes serveix per escriure algun article, que encara que sigui una paranoia surrealista i no s'acabi publicant, ja ajuda a matar l'estona.
És molt important, que si ens passa el cap a prop, fer-li algun comentari del tipus: "estàs al cas del nou reglament que ha sortit de la llei XXX? Crec que pot afectar alguns clients com YYY i ZZZ?". Evidentment, per això s'ha d'estar una mica al dia. Potser la llei aquesta nova ens la vam mirar fa uns dies, però el comentari el vam deixar per un moment més oportú. Llavors, evidentment el cap no en té ni idea del que li diem, i encara dóna més valor a la nostra feina. Veu que encara que no tinguem treball, aprofitem el temps i el dediquem a coses profitoses, amb el que les feines estúpides només per veure'ns fer alguna cosa, les manarà als altres.

Acceptar mansament

2011-01-28T10:01:00.000+01:00

El President Pujol sembla que cada vegada ho té més clar. Ja no hi ha cap altra sortida. Encara hi posa uns quants condicionals o "peròs" al seu discurs, però ja ho veu clar. I té molt de mèrit que ho digui. No perquè no sigui capaç de veure-ho, que n'estic segur que ja fa molt que ho va veient, sinó perquè en certa manera és reconèixer que el seu pla era equivocat. El President Pujol és una persona que volia ser català i espanyol amb la màxima dignitat. Que volia una gran Catalunya dins d'una Espanya gran. I s'ho va creure que això era compatible. Fins podríem dir que el President Pujol va ser un espanyolista (amb un sentit positiu, no en el sentit que utilitzaríem normalment aquesta paraula) i amb raó l'ABC el va fer espanyol de l'any al 1996. S'hi va esforçar i molt perquè Espanya pogués ser un estat modern, plural i respectuós. Anava equivocat, i cap favor més gran pot fer ara mateix que reconèixer que això ja no pot ser, més clar i rotund encara del que ho ha fet, si cal. És independència o mort, no hi ha camí entremig. Una de les opcions, com molt bé ha dit, és complicada, o potser més aviat complexa. Però l'opció, complexa o no, encara hi és. L'altra opció és la fàcil, deixar-se morir, fer-se l'eutanàsia col•lectiva. D'algunes de les actituds dels nostres polítics no se'n pot dir més que eutanàsia col•lectiva. El President Pujol es pregunta: "Hem d'acceptar mansament que ens vagin conduint a una situació d’insignificança?". I la resposta no és si hem d'acceptar o no, sinó que és el que portem anys i anys fent. Ara se'ns carreguen el sistema de caixes que tant important havia estat pel país i ningú diu ni fa res. Ens retallen l'Estatut primer al Congrès i ho acceptem "porqué más vale pájaro en mano...", després al Constitucional i fem la gran manifestació, ens mirem al mirall i diem que som molt macos, però després votem als de sempre, que van molt de valents, però segueixen pactant amb el govern de Madrid a canvi d'un copet a l'esquena i que els diguin que són molt macos. En el fons, potser és narcisisme, ens agrada impressionar-nos a nantros mateixos. Aixecar la veu si convé, fer-se el fort, posar-se el millor vestit i el perfum més car: que ens vegin i ens mirin, cridar l'atenció, però després com va dir en Guerra "harán ruido, pero no pasará nada".
Això ja no pot continuar, ara ja ho tenim tots clar. Ara cal deixar de mirar-se al mirall i fer el pas de veritat. Que els qui tenen poder facin el pas, si s'hi mostren convençuts i entusiasmats, molts els seguiran. Que n'hi diguin transició cap al dret a decidir o com vulguin. Si convé, primer que demanin el concert sabent que els diran que no, si els sembla que és un bon pas, però ja no podem dubtar de la direcció. Amb timó o sense, cal posar-hi rumb, sense presses, però sense enganys, i amb pas valent i decidit.

Carregar-se el sistema financer, diluir el país

2011-01-25T13:18:00.000+01:00

El govern espanyol està disposat a controlar-ho tot i carregar-se tot allò que no pot controlar. Ara li toca el torn a les caixes.
Les caixes d’estalvi han tingut una gran importància i implantació en el sistema financer català. Van començar a canalitzar l’estalvi de molts treballadors cap a petites iniciatives productives, de manera que l’estalvi repercutia directament en inversió al territori. Després van anar funcionant cada vegada més com un banc, encara que l’obra social les continuava lligant al territori. Centres culturals i exposicions en llocs on difícilment la cultura hi arribaria, restauració de monuments, ajudes a entitats locals, etc. Hi havia i encara hi ha en molts casos, un vincle clar entre una caixa i el seu territori d’origen. És per això, que sempre les he preferit: m’he fet client de diverses caixes d’aquí i de fora (sempre buscant el meu interès i que em donessin el servei que necessitava, és clar) però mai de cap banc.
Durant els últims anys però, es van cometre moltíssims errors a remolc d’interessos polítics i econòmics. Es va voler créixer, créixer i créixer. Qualsevol caixa provincial havia d’obrir oficines a tot arreu, primant el créixer perquè sí, a la qualitat del servei que havia de donar. Es van deixar emportar per la bombolla, la font que semblava que brollaria eternament. Ara paguen la penitència.
El govern espanyol se n’aprofita per eliminar-les definitivament. Les vol convertir en bancs, obligant-les a ampliar capital, buscar nous socis, cotitzar a la borsa i ser presa fàcil dels grans bancs que les acabaran comprant i absorbint, si no és el mateix estat qui entra en el capital i les controla directament.
I s’acabarà amb les entitats financeres vinculades al territori i a l’obra social. I de pas s’elimina un poder econòmic controlat des del país, que havia funcionat prou bé. I de pas ens elimina unes institucions pròpies i ens dilueix una mica més. I els que organitzen activitats benèfiques i culturals tindran unes portes menys on anar a picar.
I tot i això, sembla que a ningú li importi massa... És la pluja fina de sempre, que ens va erosionant a poc a poc.

La merderada que tenim en aquest país

2011-01-18T12:25:00.001+01:00

Aquest cap de setmana, per raons diverses que no venen al cas, m'he trobat a Barcelona amb un antic company d'universitat. És d'aquests que va anar a una escola privada d'aquelles on als divuit anys et regalen el títol de batxillerat, el carnet del PP i l'afiliació a l'Opus. D'aquests que tot i ser de família catalana de tota la vida, escriuen el seu nom en castellà. D'aquests que parlen català a casa, però gairebé d'amagat i amb vergonya, perquè després utilitzen el castellà per tot. Dels que menyspreen qualsevol senyal de catalanitat. D'aquests que es diuen liberals per titllar de totalitaris als socialistes, però després mantenir que Espanya és "una grande y libre". Dels que escolten la COPE i coses pitjors. D'aquells que van més a missa que ningú però estaven a favor de la guerra de l'Irac, contradient així al Papa Joan Pau II. Fins i tot, d'aquests que tot i haver estat del Barça i molt, fins a l'edat adulta, es van fer de l'Espanyol perquè el Barça d'en Laporta s'identificava massa amb el catalanisme.
Doncs bé, comparat amb la gent que vaig veure aquest cap de setmana, aquest antic company meu és un moderat.
Vaig coincidir amb antics companys seus d'escola i el que vaig veure i sentir és d'un radicalisme imperialista espanyol difícil d'explicar.
Evidentment, no són el tipus de persones amb qui em posaria a parlar de política, i més tenint en compte la meva inferioritat numèrica, però és que era inevitable. Qualsevol tema, per estúpid que fos, el relacionaven de seguida amb el totalitarisme de ZP i els analfabets catalanistes que per ignorància i maldat ataquen la unitat d'Espanya.
El més bo, és que no tenien cap altre argument que no fos la demagògia i quatre consignes apreses, no pas massa diferents a les que podien aparèixer als llibres escolars de temps pretèrits. Coses com ara "Catalunya nunca ha sido nada y ahora dicen que es un país".
De forma indirecta, però clara, se'm va titllar d'analfabet, manipulador, “gilipollas” i de ser de CiU i d'un poble perdut per les muntanyes on no hi ha arribat ni la cultura ni l'electricitat. Més que idees, que poques van demostrar tenir-ne, només mostraven la burla i el menyspreu cap al que pensa diferent. Ganes de ridiculitzar i prou.
I aquesta gent, algun (pocs) de cognoms catalans i d'altres de cognoms d'origen foraster, eren tots nascuts a Barcelona, però no tenien el més mínim senyal de catalanitat al seu damunt. Ans al contrari, una identificació tan gran amb Espanya que els portava a menystenir, per considerar-ho inferior, qualsevol altra cultura i llengua. Em penso que el que deu passar pel seu cap deu ser: "Sent una cultura tan superior, com pot ser que hi hagi persones que podent ser espanyols vulguin ser diferents?" Fins i tot van dir que molts dels independentistes actuals són fills d'immigrants (de fora d'Espanya, és clar) que es pensen que així seran més catalans que ningú. I això m'ho va dir un que sí que realment era fill d'immigrants, castellans en el seu cas.
Entenc que jo els devia semblar rupestre, parlant català al seu costat. Res més que un ximpanzé de qui riure's i tirar-li cacauets.
Llàstima que de ximpanzés d'aquests encara en quedin bastants i toquin tant els ous, devien pensar.

Controlem la despesa pública, és una despesa de tots

2011-01-14T10:06:00.000+01:00

Hi ha la tendència a pensar que els serveis que ens ofereix l'administració sense cobrar-nos, no costen res, quan en realitat se'ns presten uns serveis que costen un dineral. És per això que em sembla del tot positiva l'iniciativa del nou conseller de sanitat, de que quan algú hagi estat ingressat en un hospital, se li enviarà a casa una factura perquè conegui quin és el cost que ha tingut el servei que ha rebut. No crec que la gent deixi d'anar a l'hospital quan li faci falta, per saber el cost que té, només faltaria, però trobo molt encertat que sapiguem el que ens costa cada cosa. Encara que quan estem malalts no haguem de pagar la factura de l'hospital, realment l'estem pagant constantment, quan ens atraquen una part de la nòmina cada mes, cada cop que anem a comprar, etc. Si comencem a sumar, és una barbaritat al cap de l'any els diners que hem pagat a l'estat. Ja és hora doncs, que coneguem quin és el cost dels serveis que ens presta l'estat. Jo no ho faria només als hospitals, sinó a tot arreu, sobretot escoles, universitats, etc. Alguns estudiants universitaris haurien de saber el que inverteix la societat en la seva formació com perquè s'estiguin tot el dia al bar pensant en la festa del dijous.
Tinc l'esperança que el nou govern farà una gestió més correcta de la despesa pública. No pot ser que aquesta vagi pujant i pujant, i ens vagin incrementant els nostres impostos. Hi ha coses que són necessàries, però segur que també n'hi ha moltes que no ho són, i que no està justificat que es paguin amb els nostres impostos. És difícil sempre retallar quan un s'ha acostumat a gastar sense control, però cal analitzar detalladament el que ha de fer l'administració i el que no i posar tots els recursos en que allò que sí que ha de fer, com ara la sanitat i l'ensenyament, ho faci bé.

Ensenyament i nou govern

2011-01-12T10:05:00.000+01:00

Porto uns dies en que estic a la feina però sense tenir feina. L'avorriment és infinit i no hi ha res a fer, encara que el cap ens vol veure fent coses per trivials que siguin. Intento matar l'estona escrivint i llegint articles de tota mena (amb la mirada inquisidora i de mala bava de la companya del costat, però sense ni dirigir-nos la paraula). Llàstima que tot i que m'agrada escriure, no tinc prou imaginació ni estic capacitat per escriure ficció, sinó aprofitaria de valent les meves hores de treball i ja tindria alguna novel·la acabada.

He llegit que n'Alfons Lópèz Tena, en una entrevista, diu que aquest nou govern és mediocre. No hi estic d'acord en absolut. Potser no és el govern dels millors, però només sentir algunes declaracions d'intencions de nous consellers, es veu que és un govern amb idees clares i amb ganes d'afrontar alguns problemes.
Les declaracions de la nova consellera d'ensenyament m'han agradat i molt. En aquest país hi ha un problema de base. No sé si és educatiu o de valors, però que una manera com el pot afrontar el govern és a través de l'ensenyament. En un moment en que sembla que molts pares han defugit de la seva responsabilitat educativa, cal reforçar l'autoritat dels mestres. Cal posar un codi de conducta clar. Cal perseguir i acotar les actituds que porten al gamberrisme, al consum de drogues i alcohol, a la pèrdua del respecte cap als altres, al conformisme, a la incultura. Cal potenciar la cultura de l'esforç.
Passar ara mateix per davant d'un institut a l'hora de la sortida és un espectacle dantesc de nenes de tretze anys ensenyant el tanga, fumant porros i pensant només on es faran el següent pircing o tatuatge, sense el més mínim interès per res més que no sigui arribar a casa i escurar la cartera dels pares. Evitar aquestes actituds és cosa bàsicament dels pares, però molts no ho fan. Amb l'excusa de que com que no sé qui li deix fer això al seu fill, doncs jo també li he de deixar fer perquè no sigui menys, es va fent grossa la bola i es va permetent que els nens facin el que els hi dóna la gana, sota tot tipus de males influències. Ja que els pares no fan la seva feina, cal posar fil a l'agulla des del govern, i en aquest sentit, aplaudeixo a la nova consellera.
Una cosa que crec que ha afavorit certes actituds en adolescents cada vegada més joves, ja fins i tot pre-adolescents, és l'avançament de l'edat d'entrada a l'institut. En parlava fa uns dies un article a Nació Digital, però jo ja ho pensava des de fa molt. És més, ho vaig veure amb els meus propis ulls. Jo vaig seguir el pla educatiu d'abans, i vaig anar a l'escola primària fins a vuitè d'EGB, però poc després ja hi va haver el canvi, i al mateix institut on anava jo, vaig conviure amb canalla que feien unes coses que els de la meva edat mai de la vida ens haguéssim atrevit a fer amb la naturalitat que ho feien i sense amagar-se de res. A l'escola, érem els més grans, però barrejats amb els petits, i mai ens haguéssim atrevit a posar-nos a la porta a fumar un peta, ni tan sols tabac, al davant de les mares que anaven a buscar als petits. A l'institut, un nen de dotze anys, veu a un de disset fumant i vol fer el mateix per sentir-se gran. Em sembla que hi ha la tendència a creure que per més normes que transgredeixin, més adults seran, i és al contrari, més canalla i més immadurs es tornen.

Nacionalismes oberts i tancats

2011-01-10T16:50:00.003+01:00

Normalment no utilitzo el blog per posar escrits d'altres persones, però avui no puc deixar de destacar-ne un que m'ha sorprès especialment i m'ha deixat un bon gust de boca. Es tracta d'un article sobre la crítica fàcil de titllar algú de nacionalista o fins i tot nacionalista tancat simplement pel fet de voler que la seva cultura i nació sobrevisqui, i també de la típica fal·làcia espanyolista de dir que Espanya és una nació des dels casaments dels reis catòlics o fins i tot abans (des de la pre-història segons alguns!) És un article d'una serenitat profunda però que va molt directe, que només pot haver estat escrit per una persona que viu entre l'oració i la reflexió, com és el cas d'un monjo de Montserrat.

Aquí us el deixo:

HILARI RAGUER
De nacionalismos abiertos y cerrados

En Sandrusco va "malgastant" els diners dels socis

2011-01-07T17:43:00.000+01:00

Avui llegeixo que el Barça ha regalat als jugadors un rellotge commemorant la lliga guanyada la passada temporada. Segons diu el diari, són uns rellotges d'un cost força elevat i porten un gravat commemoratiu de la lliga guanyada; són com una mena de rellotge-trofeu a l'estil dels anells dels campions de la NBA. Es veu a més, que fer aquests regals és una tradició arrelada a can Barça. La setmana que ve, es veu que n'arribaran uns altres destinats al cos tècnic.

No penso entrar en si estan bé o no aquests regals, cadascú a casa seva fa el que li sembla. El que si em sobta és que a la premsa se'n va parlar i molt dels rellotges que es van regalar als jugadors en l'anterior ocasió. Durant el linxament mediàtic d'en Laporta i la seva junta, d'entre tota la merda demagògicament manipulada que se'ls va llençar, molts diaris van posar com a exemple de llençar els diners dels socis, el regal de rellotges als jugadors. Deien coses del tipus que era una vergonya, amb el que cobren, fer regals tan cars als jugadors pagant el soci, que si això és una prova que aquesta directiva tenia la mà foradada..., etc.
Un dels altres temes que es va comentar molt, va ser el dels avions privats. Una altra vergonya, que es posessin avions privats a disposició dels jugadors per anar a certs actes i tornar més aviat per poder estar a disposició de l'entrenador, per anar a la Final Four a donar suport als jugadors de bàsquet (donant una imatge d'unitat i compromís molt maca, bàsicament hi van anar els catalans), etc... Bé, va quedar clar que era una vergonya i gairebé un delicte malgastar els diners dels socis en avions privats. Bé, delicte segons qui els gasta. Ara es veu que el Barça llogarà dos avions per desplaçar-se a l'entrega de la pilota d'or. Dos? Tenint em compte que són tres jugadors, sent bondadosos, els podrien comprar un bitllet per un acompanyant, i el president que hi vagi en representació del Barça i ja està... segur que si s'hi haguessin tirat amb temps, set bitllets de Ryanair els haguessin trobat bé de preu... però es veu que no, que necessiten dos avions privats. I dels dinars al Club de Tennis amb en Florentino, que me'n dieu? No dic portar-lo al McDonalds, però hi ha restaurants que per quinze euros, a l'hora de dinar fan menús que estan la mar de bé...
Ara resulta, que hi ha coses que són malgastar segons qui les faci... Quin fàstic de mitjans que tenim en aquest país. I a TV3 fent reportatges-mamadeta al Sandrusco...

Lo bo és que dient que el Barça tenia pèrdues per culpa de malgastar tant, i havent fet tots els trucs comptables per passar beneficis cap a l'exercici actual, han fet un pressupost amb pèrdues (del que evidentment ja sabem a qui en culparan)... Coi, però si sembla que només deixant de malgastar tant ja estaria tot arreglat... Ho és que no en saben més, o volen quedar com uns grans gestors per haver fet un pressupost amb pèrdues i finalment tenir beneficis. El que ens queda per veure...

Tant costa escriure mínimament bé?

2011-01-04T10:07:00.000+01:00

N'estic fart de llegir escrits de les meves companyes plens de faltes i errors lingüístics de tot tipus. És difícil escriure-ho tot correctament al 100% a no ser que siguis un filòleg, és veritat, però em penso que en bona part, és qüestió de posar-hi atenció. Perquè no parlo de paraules molt tècniques i complicades, o de construccions gramaticals complexes. Ja sé que a vegades la gramàtica d'una llengua com la catalana, tan envaïda per una altra, es fa complexa. Jo intento ser curós amb la llengua i tractar-la amb delicadesa, però encara que repasso sempre els meus escrits al blog, a vegades els reviso l'endemà i encara he de corregir alguna errada.
Ara mateix, he agafat un escrit d'una companya i només a les quatre primeres línies ja he trobat quatre errades greus. Barbarismes, paraules amb el gènere equivocat per influència del castellà, errors al mecanografiar i frases que demostren la poca cura amb la que han estat escrites. No passa res, perquè és un document intern, excepte que em fa mal als ulls i al cor; però he vist comunicacions amb clients amb les mateixes errades o fins i tot escrivint els "perquè" com a "pq". Encara que no sigui un escrit de gran importància i en el que el més important no són les paraules sinó la informació numèrica financera o fiscal que s'hi transmet, sembla obvi que escriure d'aquesta manera no dóna precisament bona imatge. I després acabem tenint discussions estúpides sobre si certs tipus d'informes a clients s'han de fer sempre seguint el mateix format que segueixen elles perquè queda més professional que no pas cadascú els faci a la seva manera. Jo tinc tendència a presentar la informació de la manera que em sembla que serà més entenedora sense preocupar-me massa per fer-ho bonic, però finalment m'he avingut a seguir els seus formats. Ara, em sembla indignant, que ja al primer document que em van passar de mostra, a la primera línia ja hi havia un "pq"!

24.490 avortaments i la frivolització del sexe

2010-12-30T10:02:00.003+01:00

Llegeixo fa uns dies al diari, que per primer cop en molt de temps, a l’estat espanyol ha baixat el número d’avortaments anuals. Ho considero una bona notícia. Avui llegeixo que a Catalunya, l'any 2009 es van produir 24.490 avortaments, i m'esglaio. Em semblen un disbarat. Com pot ser? Vull saber quantes dones hi deu haver a Catalunya en edat fèrtil. No trobo la dada, però a partir de les dades demogràfiques de l'Idescat, faig un càlcul aproximat que em dóna 1.669.000 dones. Dividint, trobem que cada any, un 1,47% de les dones en edat fèrtil, avorta. M'esfereeix la xifra. Si suposéssim que cada una d’aquestes dones avorta només una vegada al llarg de la seva vida i que l’edat fèrtil d’una dona pot durar uns trenta anys, voldria dir que al final de la seva etapa fèrtil, un 44% de les dones han avortat un cop. Penso també que l’avortament ha de ser (o hauria de ser) un drama per una dona, i em fa pena imaginar-me el patiment d’aquestes dones. Després llegeixo però, que no és que moltes avortin, sinó que és que algunes avorten moltes vegades. Del total del 2009, el 35% eren repetidores, i algunes més d'un cop. Entenc que segurament un cert nombre d’avortaments són inevitables (sense voler entrar ara a jutjar-ho moralment), però una societat amb aquestes xifres és una societat fracassada. Aquí falla alguna cosa. I això em porta al segon tema, relacionat amb el primer. Llegeixo també al diari d’una campanya del ministeri de sanitat que vol promoure que els adolescents portin sempre un condó a sobre. Això és la màxima frivolització del sexe. Si els diem que portin sempre un condó a sobre, és perquè acceptem i fins trobem normal que avui dia els adolescents poden fotre un clau en qualsevol lloc, que en el moment que a un o una se li escalfen els baixos, pot anar-se’n al lavabo de l’institut amb un amic o amiga i fer-s’ho i després passar-se pel costat a classe com si no hagués passat res. Quins valors s’han transmès? Els mitjans de comunicació sobretot, fins i tot els públics, han transmès la imatge de que s’ha de cardar com abans millor, que per ser guai s’ha de tenir sexe, que si no ets un matat, etc... Trobo bastant patètica la imatge que es dóna de l’adolescència per exemple en moltes sèries de televisió perquè influeixen a que tots siguin així. O els pares que no transmeten valors als seus fills, o els que sí que en transmeten però després els professors els ensenyen el contrari... Deixant de banda també qualsevol judici moral, el sexe és bonic. També jo segurament em follaria moltes de les meves amigues si en tingués l’ocasió, però s’ha de saber el que un es fa, i no crec que un adolescent ho tingui massa clar. Expliquem-li les conseqüències dels seus actes i expliquem-li com s’han de fer les coses bé. No li diem que vagi sempre amb un condó a sobre, perquè llavors li estem dient que ho ha de fer, i que qualsevol ocasió és bona per fer-ho. Gairebé li estem imposant i incitant a que ho faci. Simplement que sàpiguen que si ho fan, ho han de fer bé perquè sinó pot tenir unes conseqüències molt greus, i ja està. I transmetre això hauria de començar per la pròpia família. Ha de ser la pròpia família qui et transmeti uns valors i t’ensenyi una manera de fer. A mi els meus pares mai em van parlar d’això, perquè el valor que em van transmetre és que el sexe és només entre dues persones que s’estimen i que s’han compromès de per vida. Després he arribat a la conclusió que no necessàriament ha de ser així, però m’ha fet veure el sexe d’una manera diferent a molta altra gent i m’ha fet veure que és molt més important l’amor i els sentiments que hi ha al darrere que no un simple clau. L’opció que em van transmetre els meus pares la considero totalment vàlida i crec que si uns pares volen transmetre aquesta idea als seus fills, l’estat no és ningú per anar dient a la canalla que portin un condó a sobre perquè qualsevol moment és bo per fer-ho. Sembla que per la societat actual, està descartada la possibilitat de transmetre aquests valors, i que l’únic que és vàlid és que a qualsevol nena de tretze o catorze anys, la seva mare li ha de donar un condó i dir-li que el porti sempre a sobre... sense importar-li que qualsevol depravat penetri la seva filla.

El Papa ja s'ha oblidat del català, tan bé que el parlava...

2010-12-28T15:02:00.000+01:00

El dia de Nadal, tot esmorzant (encara que ja era una mica tard), em vaig mirar el tros final d'una missa que retransmetien a la 2 des de Jerusalem. Després feien la benedicció i felicitació nadalenca del Papa. No és tampoc que hi tingués un especial interès, però em vaig quedar mirant-ho. Aquest any, el Papa va visitar Barcelona on va llegir en un perfecte català, i a més, diuen que ha utilitzat la imatge de la Sagrada Família en les seves felicitacions, així que tenia la vaga esperança de que també utilitzaria el català. Ja veia que no, perquè segurament si tingués previst de fer-ho, s'hauria anunciat amb anterioritat, però una vaga esparança de sorpresa la tenia. Van anar passant llengües i llengües, parlades per tot el món, però també de molt i molt minoritàries i gairebé mortes. Que si el luxemburguès, el maltès, el gaèlic irlandès, i fins i tot l'arameu!, però del català ni rastre... Un any més, el català no existeix, tot i que ell mateix ha pogut comprovar que és una llengua ben via i utilitzada en la litúrgia.
No utilitzaré això per criticar al Papa, però és una constatació més, de que generalment, si no tens un estat, no existeixes. Ja pots tenir com a llengua oficial una llengua gairebé morta com l'irlandès, que si és oficial d'un estat, existeix. Si no tens estat, no ets ningú, i és la crua realitat...

Telecinco, canal de merda

2010-12-22T09:10:00.001+01:00

Ja fa dies, tenia ganes de veure la final del mundial de clubs. Havia llegit que telecinco en tenia els drets, així que potser ho passaven per algun dels seus canals. Vaig entrar a la seva pàgina web per comprovar-ho, i només entrar-hi, la cosa ja feia fàstic. M’oferia veure les imatges d’un polvo (edredoning en deien) que havien fotut uns del granhermano, i altres coses semblants. A la portada res més que coses de mal gust i de baix nivell. Finalment, em va costar, però vaig localitzar la programació i vaig veure que per un canal anomenat lasiete feien el partit. Em va costar de trobar el canal, perquè tant aquest com telecinco els tinc sintonizats a la televisió del canal 50 en amunt. Ja els vaig situar al final de tot, perquè ni fent zàpping hi pogués arribar... Mentre no feien encara el partit, més suposada tele-realitat d’aquesta tan vulgar. Ahir, vaig dinar en un bar, on tenien posat telecinco a la televisió. Altra vegada més del mateix. Un grup de noies, amb pinta de juanis, acusava a un quillo de no sé quantes coses. La presentadora feia el mateix, i el quillo havia de donar explicacions de la seva vida i no sé quantes bajanades... Després van fer un programa que simula un judici, que ja he vist altres cops. Tot i que el judici tinc entès que està basat en sentències reals, i per tant pot tenir el una finalitat divulgadora, la major part del temps del programa era gent cridant i discutint-se... Telecinco és això: un tuf putrefacte a qualsevol hora del dia, la vulgaritat més gran, herència dels canals italians de Berlusconi. En Raimon cantava que “ens enganyaran ensenyant-nos unes mamelles” o alguna cosa així, i és la pura veritat. Aquests canals només difonen la incultura, l’absoluta falta de valors i la baixesa moral. Es retroalimenten amb certes classes socials fent que no puguin sortit mai de la seva incultura. És pura merda. Ara el tinc al final del llistat de canals, però si tingués fills potser fins i tot el dessintonitzaria perquè no el veiessin. Fa pena veure noietes catalanes de bon veure a la cua del súper comentant el Gran Hermano, que si aquell s’ha liat amb aquella, però després li tirava els trastos a l’altra... i no sé quantes coses més. Tampoc és qüestió de mirar sempre documentals (si és que es mira la tele habitualment, que jo cada cop ho faig menys), fins i tot en algun moment potser algú pot mirar telecinco per burlar-se i riure’s d’aquesta escòria, però convertir-ho en quelcom habitual, no pot portar a res de bo, i només demostra el mal gust de qui ho mira. I he posat el granhermano d’exemple, però se’n podria posar qualsevol altra d’aquest canal o d’altres. El més trist, és que és aquest canal, dedicat a propagar la incultura i l’anorreament social, és dels que més audiència té. I ja no parlo de quan aquest canal va donar ple suport al feixista manifest por una lengua común.

Breu comentari dels resultats

2010-12-02T10:03:00.003+01:00

CiU: Han sabut donar una imatge de seriositat i de que sabran fer un bon govern. Han recollit molt vot que més que a CiU era anti-tripartit. Segur que si a molts dels que els han votat els preguntem quines són les seves propostes, no ho sabrien dir. Estic desitjant veure que fan amb la proposta estrella del concert econòmic i com gestionen la relació amb l’estat.
PSC-PSOE: Perden tant votant catalanista que va a CiU, com espanyolista que va al PP. El PSC més espanyolista en molt de temps, alguns l’hi troben poc i altres l’hi troben massa. No ho entenc, més que res perquè no entenc en que pensa algú que els vota. Sembla que no acaben de trobar el seu espai, però amb el que ocupen ara em penso que ja en tenen prou.
PP: Aquest partit treu els millors resultats quan tira d’espanyolisme i prou, com ja va passar amb n’Alejo. Aquest cop hi han afegit el tema de la immigració i la necessitat del canvi a Espanya, sabent que Catalunya és secundària. En anàlisi tècnic borsari diríem que han fet un doble sostre, i que després vindrà la caiguda. Crec que els seus resultats futurs depenen sobretot del que faci el PSC i de si sap bastir una alternativa creïble. Segur que n’Alicia confia en el “sorpaso”, però no ho veig gens possible.
ICV. Més o menys els de sempre... Bones intencions, odi a la dreta i polítiques irracionals. Tenen el seu públic i prou.
ERC: Han collit el que han sembrat. Res més a dir. El que sembla mentida és que ho veiés tothom menys ells.
SI: S’ha aconseguit entrar, però malauradament sense grup propi, que no permetrà de presentar la declaració d’independència perquè com va dir n’Hèctor López Bofill, veure si tots aquests que tenen la independència al cor, també la tenen al dit a l’hora de votar. Caldrà veure com consoliden el partit, i la relació amb altres forces independentistes i amb CiU. Crec que fer una oposició visceral no seria bo. Si busquen destruir CiU, es destruiran ells. Veig més assenyat intentar convèncer-los i fer pedagogia des del Parlament. Espero que en Laporta estigui al nivell.
Ciutadans: S’esperava que creixessin, i veia possible que recollissin vots del PSC, però s’han quedat amb el mateix resultat tot i treure alguns vots més.
PxC: La sorpresa de la nit, davant de la incredulitat de tots. Encara que no han entrat, 75.000 vots són molts. No sortien en cap enquesta, segurament perquè el seu és vot ocult, o potser també perquè no interessava ensenyar-los. Segurament el discurs anti-immigració del PP és el que ha fet que es quedessin a les portes. Caldrà anar amb compte de cara a les municipals, perquè el seu discurs és demagògia pura que no aporta cap solució i només atia el foc.
Reagrupament: El seu era un camí a la perdició sense cap altra final possible. Malgrat tot, encara van tenir el seu minut de glòria en aparèixer a l’enquesta de TV3 i van treure un resultat prou bo dins del que cap a Girona (excel•lent a Puigcerdà). Només cal esperar que es dissolguin, tot i que ja n’hi ha que diuen que ara s’han de preparar per les municipals i tornar a atacar d’aquí quatre anys. No hi ha més cec que el qui no hi vol veure.

Per cert, un dels comentaris més breus i trobo que encertats i que van al gra sobre els resultats, és el del blog Reflexions en català.

Nit electoral

2010-12-01T14:19:00.007+01:00

La nit electoral la vaig viure amb molt d'interès i emoció, i també preocupació durant bona part de la mateixa. Aquella mateixa tarda ja vaig veure un signe de que Solidaritat entrava: a les notícies de les quatre de Catalunya Ràdio, en explicar breument on havia votat cada candidat i que havia dit, hi van incloure en Laporta. Ho vaig interpretar com que ja tenien dades de l'enquesta del matí i es començaven a adaptar a la nova situació.
A les vuit, els resultats de l'enquesta, que vaig seguir per la ràdio, per no posar-me nerviós amb tants formatges de colors, no em van desagradar. Després però, la cosa no va anar bé fins passada bona part de l’escrutini. SI només treia un escó per Girona, CiU no treia una majoria prou àmplia i els fatxes racistes de la PxC entraven amb tres per Barcelona. Em vaig posar davant de l’ordinador a la web del recompte i anava actualitzant cada moment. Vaig veure que SI estava a prop d’entrar a Barcelona, i cada cop que actualitzava pujava una centèsima. Estava a casa amb uns amics, alguns votants de SI i altres de CiU, però que tots volien veure en Laporta pel Parlament, així que quan SI estava al 2,96% a Barcelona, vaig deixar l’ordinador i em vaig posar davant del televisor amb ells, tot dient: “tranquils, que en uns minuts n’entraran dos o tres per Barcelona”. I així va ser. Després encara vam celebrar el gol del quart diputat ja als últims minuts i un amic em trucava eufòric mentre s'estava posant les botes al càtering d'en Laporta. I, encara que em conformo amb poc, per un dia, me’n vaig poder anar a dormir satisfet.

Solidaritat, el triple vot útil

2010-11-24T11:15:00.002+01:00

Solidaritat és el vot triplement útil: portarà la veu dels independentistes desacomplexats al Parlament, impedirà que es formi un tercer tripartit i evitarà la majoria absoluta de CiU. No se m’acudeix un vot més útil que aquest. Després de la traïció d’ERC, feia falta una candidatura així, que no sigui de dretes, ni d’esquerres ni tan sols nacionalista, simplement nacional. Un partit que vulgui que els catalans ens governem per nosaltres sols. Un partit que no vagi en contra de ningú, sinó a favor de tots. Un partit que denunciï les vergonyes de l’autonomisme i de com els altres partits, molt queixar-se de tot, però no afronten el veritable problema que és l’espoli fiscal que patim. Cal dir prou a que ho decideixin tot des de fora, a que ens considerin ciutadans de segona i a que ens vulguin assimilar a una altra nació.
Cal tenir un partit que ho digui clar i que ajudi a fer decantar els altres. Sé que és impossible que mai tinguin majoria absoluta del Parlament, però està clar que la independència no és cosa d’uns sols. Ara cal algú que parli clar.
No entenc els independentistes convençuts que ara ens surten dient que ara cal votar per un govern fort, que encara no és el moment. Em sembla que cadascú ha de votar a l’opció que més s’adapta a les seves idees i deixar-se estar de vot útil i històries diverses. Jo voto a Tarragona, on és molt complicat que entrin, però són la formació que més diu el que vull sentir i el vot el tinc decidit des del primer dia. Potser s’ha fet tot amb massa pressa, i no hi són tots els que hi haurien de ser, però han fet bé les coses i han fet una candidatura oberta i realment transversal, on els adherits han pogut votar als candidats. Llàstima que Reagrupament no s’hi sumés, eren uns quants diputats més, segur, però han preferit el suïcidi per ser incapaços de mirar més enllà.
També hi ha qui diu que com me’n puc refiar d’en Laporta. He de dir que plenament no me’n fio, però tampoc me’n fio de cap dels altres candidats d’altres partits, i aquells ja els coneixem i l’experiència ens demostra del que són capaços. En Laporta és com és, però li trobo a favor seu que és una persona que sempre ha anat de cara i no se n’ha amagat de res. Mai li ha fet por tenir la premsa i el poder en contra. Diuen que entra en política per diners; si el que volgués fossin diners i influències per fer negocis, que crec que no li fa falta cap de les dues coses, el que hauria fet és entrar a CiU, quan fa anys li tenien les portes obertes, i en canvi ha triat el camí més difícil. El que sí que crec és que té un ego que no se l’acaba i que el que vol és notorietat. No ho trobo un inconvenient. A ell li donem la notorietat que vol, i els seus votants tenim una veu que ens representi.
Diumenge tots ho hem de tenir clar, si volem seguir existint, si volem decidir sobre els nostres recursos, si volem ser una nació més del món tan digne com qualsevol altra, votem Solidaritat, el vot útil de veritat. El govern fort ja el tenim garantit, ara cal un vot valent.

CiU: ara toca

2010-11-22T12:13:00.000+01:00

Des de que es va constituir el segon tripartit, ningú podia dubtar que n’Artur Mas seria el pròxim president de la Generalitat. Bé, sí, els miops d’ERC, però ningú més. Ara ja ni ells en dubten. De presidenciable només n’hi ha un, ara només falta saber quin marge tindrà per governar.
Tinc ganes de veure que fan. Un govern millor el tindrem, almenys més coherent i amb projecte. Tinc ganes de veure també com encaren la relació amb l’estat. Almenys ara reconeixen que el projecte d’una Espanya plurinacional és poc més que un utopia i que el dret a decidir no té límits. Malgrat això, es presenten amb una proposta impossible: el concert econòmic. És impossible perquè l’estat no ho permetrà mai i té tots els recursos per no permetre-ho i ells ho saben. Perquè presenten una proposta impossible? No ho sé, però m’agradaria pensar que és una última oportunitat que volen donar a l’estat i que quan els hagin dit que no, encarar la recta final. Si no és així, haurà estat una enganyifa més de les seves. Només espero que tots els independentistes que li donen suport ho denunciïn clarament si això passa. Amb la vergonyosa retallada de l’estatut a la Moncloa, no va passar i tots els convergents van sortir a defensar el pacte. Ara però em dóna la sensació que és diferent, ja tenen el cul escaldat.
Sigui com sigui, el meu vot no el tindran. Ja el van tenir un cop i em vaig sentir estafat. I després, hi ha aquest tumor regionalista d’Unió... Que ja sé que no tots són iguals, però tenen uns líders que són de pronòstic reservat, i algun dia potser caldrà que se’ls treguin de sobre.
No els votaré, però espero que puguin governar, sense majoria absoluta, però que apliquin les seves idees. I quan les institucions espanyoles se’ns pixin a sobre, a veure que fan...

Reagrupament: la joguina trencada

2010-11-19T11:22:00.000+01:00

Van néixer com una associació que tenia per objectiu que en aquestes eleccions s'hi presentés una candidatura unitària i transversal per proclamar la independència des del Parlament i regenerar la política. Van enlluernar a molta gent, entre ells jo, que a començaments d'any fins em plantejava d'apuntar-m'hi.
Ara mateix són una paròdia grollera d'allò que podrien haver estat. Primer va arribar l'atac de follia del doctor al "dia dels ganivets llargs". Em van fer passar vergonya: jo que havia parlat bé de l'associació i d'en Carretero a molta gent, ara em demanaven explicacions pel ridícul que estaven fent. L'home que ens havia d'alliberar, abandonava a la primera que algú el contrariava. Va tornar, i va fer la purga, no de dissidents, que crec que ni tan sols n'hi havia, sinó simplement als que no deien Amén a tot i tenien diferències. Després s'ho va anar carregant tot: els estatuts de l'associació, la unitat, la transversalitat, la regeneració, les llistes obertes i qualsevol lògica. Absolutament tot fins convertir l'associació en una secta d'adoradors. I mentrestant la gent que anava marxant. I en Laporta, que havia de ser el cap de cartell, suposo que es va espantar i es va montar la paradeta pel seu compte, tot dient si voleu venir ja vindreu. Però no, el que simplement era una associació, llavors ja era un partit amb els pitjors vicis dels partits, incapaç de renunciar a res, amb afany de controlar-ho tot i col·locar els seus noms a les llistes per damunt de qualsevol elecció democràtica, tot i saber que les seves opcions d'èxit són inexistents.
En queden quatre i el gat, però amb vocació de màrtirs. Volen ser els últims de Filipines i morir amb les botes posades. No baixaran del burro. Crec que no hi pot haver res més frustrant que esforçar-te i gastar-te diners en una campanya que saps que no va enlloc i que ningú t'escolta. Van tenir l'oportunitat de ser una part important de la coalició Solidaritat, però han preferit l'immolació. Una llàstima el mal que han fet a l'independentisme. I una llàstima perquè en Carles Móra, número dos per Barcelona, és dels polítics que més he fruït escoltant-lo i m'encantaria veure'l fent discursos al Parlament. Fins i tot al foll del doctor seria interessant veure'l per allà, però ell ho ha volgut així.
Si volen fer per fi una cosa útil pel país, que es retirin.

ERC, la imperdonable oportunitat històrica perduda

2010-11-17T12:30:00.001+01:00

ERC anava a tota màquina, sabia fer oposició, estava ben vista per molta gent, captava el vot dels convergents desencantats, el de l’independentisme creixent i el dels joves. Tenia al capdavant un bon orador com en Carod-Rovira, que com més se’l crucificava des de les Espanyes, més vots treia. Tenien un immens camp per córrer i anar creixent, però per això havien de seguir amb el seu bon treball a l’oposició i mostrar-se com una alternativa sòlida. Em dóna la sensació que fent oposició a governs dèbils convergents o socialistes o sociovergents, potser ara en podrien treure més de trenta d’escons. La temptació va poder amb ells i van preferir ser crossa més que alternativa. La primera es va perdonar, potser caleia un canvi, deien molts, resignats. La segona va ser imperdonable i alta traïció. Han perdut molts dels militants i suports que tenien, però no han volgut baixar del burro. Han renunciat a ser el pal de paller de l’independentisme, amb tota la bossa de vots que hi havia, perquè diuen que a més d’independentistes són d’esquerres i que una cosa no pot anar sense l’altra. Han demostrat molt poc saber fer polític. Per molt que ara posin el referèndum com a condició per qualsevol pacte de govern, ja no són de fiar. És més, es mereixen una gran patacada i que se n’hagin de tornar tots cap a casa, no només pel malament que ho han fet, sinó per tot el mal que han fet a l’independentisme que diuen propugnar. Bon viatge!

Iniciativa (i uns quants noms més)

2010-11-15T13:03:00.000+01:00

D’aquest partit, el que em costa més d’entendre que tingui tanta representació. Entenc que de frikis n’hi ha, però tants? Em costa també d’entendre exactament què és el que volen. És cert, que mirat fredament poden semblar guais i a agradar a cert jove somiador i rebel. Veient però el que són realment, un no entèn d’on treuen els vots. Aquesta obsessió malaltissa que tenen amb el que ells anomenen dreta, que és qualsevol cosa que no els agradi. Aquest acarnissament contra CiU, contra l’Església, contra el progrès, contra tot en definitiva. Tant de parlar de polítiques socials sense saber ni el que són, només perquè així poden dir que són d’esquerres de debò. Aquest comunisme, que s’ha reconvertit en una cosa que ja no té res a veure, i fins ha robat sigles per poder presentar-se com a ecologistes. Diuen coses sense saber les conseqüències del que diuen. Els agradaria viure en un món verd, sense fum per enlloc, però després arribar a casa i engegar tots els aparells elèctrics i que no els falti cap comoditat. S’oposen a infraestructures bàsiques com el quart cinturó, sense proposar alternatives, potser només perquè ells no han de fer cada dia una hora de cua per anar a treballar; potser perquè no treballen. De la seva gestió se’n recordarà l’estúpida prohibició de la limitació d’entrar a Barcelona a 80 km/h, encara que sigui un diumenge a les deu del matí i no hi hagi cap cotxe més circulant.
Per sort, ens els traiem de sobre, almenys del govern. Els sentirem a l’oposició criticant qualsevol cosa que faci CiU, que bàsicament és el que ja han vingut fent des de sempre. Bon viatge.

PSC-PSOE: els ni-ni-ni-ni…

2010-11-12T11:38:00.000+01:00

És amb diferència el partit que més em costa d’ubicar. No entenc quina ideologia hi ha al radera. Tinc molt clar el que pensa una persona que vota al PP, a Ciutadans o a ERC, però no entenc pas que mou una persona a anar a votar al PSC. No són de dretes, no són independentistes, però és que tampoc són d’esquerres, ni espanyolistes ni catalanistes. De tant en tant treuen a passejar la paraula federal, paraula que com tantes altres coses obliden només arribar a Madrid, i de la que tampoc en tenen una idea clara del que és. Fins són capaços de votar a Madrid el contrari del que defensen aquí. Com que durant les campanyes tampoc expliquen absolutament res, poc en sabem del que pensen, excepte que acostumen a anar regalant diners i subvencions que després han de retirar per no poder pagar. Les campanyes es basen en la por a que en vinguin uns de pitjors , el que en anglès anomenen FUD (Fear, Uncertainty and Doubt) i fins ara els ha funcionat la mar de bé, sobretot en les eleccions espanyoles. A les catalanes, només van poder ser els més votats recorrent a l’imprevisible Maragall, que se’l van carregar tan bon punt els va fer nosa. Els seus votants potencials són els hispanocèntrics, que poden ser reticents a votar un partit català, perquè això de Catalunya ho troben de segona divisió. Trobo que és el vot menys pensat, el vot del ramat, que vota perquè els socialistes són els bons que s’ocupen dels treballadors i frenen el pas a la malèvola dreta. Està plagat de gent sense estudis i oportunistes endollats.
Per sort, tindran els pitjors resultats de la seva història i ens els traurem de sobre. Ja va sent hora que un partit així vagi perdent pes al Parlament fins que hagi de competir amb Iniciativa per quatre cadires.

Plataforma per Catalunya

2010-11-10T12:41:00.000+01:00

Encara que no crec que tinguin la més mínima possibilitat d’entrar al Parlament, els hi dedico un espai, perquè almenys s’hi ha esforçat i una mínima presència l’han tingut.
És un partit que es basa en un problema real: la immigració, sobretot de països musulmans, però tractant-lo amb tot d’irracionalitat i mala fe. I si no hi ha problemes, ells mateixos van a passejar-se als llocs on en poden crear i així anant fent grossa la bola.
El seu líder va començar en un partit feixista, encara que ara en renega, pecats de joventut en diu. En cercles reduïts, l’espanyolisme no l’amaga pas. De fet, en general, intenten no ser ni d’aquí ni d’allà, però la seva principal parròquia entre la que intenten escampar publicitat és en barris de l’àrea metropolitana, on la primera immigració espanyola ha topat amb la nova immigració. En el fons, els vots que pot treure són vots d’antic immigrants que ara reclamen que ja n’hi ha prou, que aquí no hi cap ningú més.
És real que estem vivint un xoc de civilitzacions i que si anem badant, perilla la nostra cultura occidental, però tractant els problemes d’aquesta manera, només fem més gros el xoc, que és el que vol, que hi hagi un bon xoc perquè és l’única manera de poder esgarrapar vots. I per molt problema que hi hagi, necessitem gent bastant més sensata per afrontar-lo.
Si tant els preocupés la immigració, també voldrien afavorir que l’espanyola s’integrés, però això no els importa, perquè deuen pensar que els espanyols ja són a casa seva.
En fi, que són una colla de frkis, que basant-se en alguns èxits municipals s’han pensat que són algú. Espero que els vots els posin al seu lloc. El seu èxit és totalment improbable, i més tenint en compte que el PP ha copiat bona part del seu discurs.

Partido Popular: En permanent fora de joc

2010-11-08T13:02:00.002+01:00

Ara mateix el PP és un partit que juga en una altra lliga. No pels bons o dolents que puguin ser els seus resultats, sinó perquè ells ho volen així. Tal com estan ara les coses, per bons resultats que tinguessin, difícilment podrien tenir cap rellevància institucional. Potser en molts llocs de l’estat espanyol representen la centralitat, però aquí n’estan a anys llum de distància. Són directament populistes anti-sistema. Utilitzen la demagògia contra tot el que no sigui espanyol, sigui català o musulmà. Hi va haver una època, amb en Piqué, que semblaven un partit liberal, parlaven molt d’economia i amb fonaments. Ara, de fonaments, res de res; només burxar, destruir, crear odis. Són uns carques que en el fons enyoren temps pretèrits. És un cas similar al de ciutadans, tot i que més sòlid i també més conservador i caspós. Ara mateix, aquest partit només pot ser votat per gent amb ganes de destruir Catalunya. No entenc que algú que no tingui aquesta intenció els pugui donar el sufragi. Hi haurà el típic que ens sortirà a dir que els vota perquè és un partit liberal i conservador, etc; però té tan poc sentit com si un ecologista votés un partit nazi perquè també digués que protegirà el medi ambient. De res serveix que puguin ser liberals (que no ho són, són populistes i prou), si també volen destruir el país. Volen seure en un Parlament en el que no creuen, ja que tot el que aprova ho acaben impugnant a les institucions espanyoles. Ara, a la fòbia anti-catalana hi sumen tics anti-immigració (no espanyola, és clar), a veure si poden pescar alguna cosa per aquest cantó. Tot en ells és una immoralitat vomitiva. Tant d’anar contra la immigració i el que haurien de fer primer de tot, és tornar ells al seu país d’origen. El que en altres països pot ser l’extrema dreta jacobina i feixistoide, aquí ho representen ells.

Per tot això, estan condemnats a moure’s en un espai reduït i a no poder formar majoria ni fer pactes seriosos amb ningú, només a continuar vomitant sobre un Parlament al que preferirien veure convertit en un museu, i utilitzar els seus excrements com un ariet per anar desnaturalitzant el país fins a fer-lo desaparèixer.

Ciutadans: els immigrants rebotats

2010-11-05T13:00:00.000+01:00

Són la cara rebel i més desacomplexada del colonialisme. Són un complement al PP, però amb un aire més radical i de novetat. Volen ser una cosa nova, però no són més que el de sempre, però de disseny, i amb més ganes de trencar esquemes. L’exemple el tenim amb aquesta obsessió per despullar-se. Diuen que s’ocupen dels problemes reals de la gent, però el seu discurs només és identitari. Encara que no s’hi defineixin són els més anti-sistema de la política, i amb voluntat de ser-ho: frueixen portant la contrària i sent diferents. Tot i això, si han arribat a ser algú, ha estat pel suport dels de sempre. Van obtenir representació gràcies a la campanya de la caverna. En un moment en que el PP a Catalunya, amb en Piqué al capdavant, estava massa centrat i normalitzat pel seu gust, a la caverna li interessava crear-los un competidor per l’extrem, per evitar-los temptacions d’anar-se’n massa cap al mig; i al mateix temps, estirar votants espanyolistes del PSC. Els seus creadors van ser els més anticatalans de sempre, fatxes que al mateix temps mostren la seva superioritat moral dient que són d’esquerres i parlant de llibertat. Aquests, hi van posar un nen pijo amb cara de xulo-putes al davant, guapo i que deu ser l’únic de tot el partit que parla bé el català. La criatura aviat se’ls va descontrolar i va cobrar vida pròpia, va agafar el control del partit i va fer neteja. Abandonat pels seus creadors i per la caverna, que ara ja tornaven a tenir al PP tal com els agrada; amb pactes amb ultres anti-europeïstes i amb uns resultats electorals similars als de qualsevol altra formació extra-parlamentària, semblaven abocats a la desaparició. A més, des de Madrid se’ls va voler crear un referent per tot l’estat, però tot i el seu anti-catalanisme, han volgut mantenir la independència i no convertir-se en una sucursal. No sé com, però han reviscolat i sembla que amb força: sigui perquè la caverna els ha tornat a donar una mica d’aire o perquè s’han sapigut fer veure. Crec que els ha anat de perles la victòria espanyola al mundial de futbol amb la conseqüent onada de nacionalisme banal, però més desacomplexat que mai.
En un altre país serien considerats uns traïdors i uns paràsits, vigilats pels serveis d’intel•ligència. Aquí els tenim al Parlament i els permetem que, com va fer Hitler, ens intentin destruir a través de la democràcia. Dubto que puguin aspirar a més que a ocupar un petit nínxol, perquè el seu mercat, a més de limitat, està ja cobert.

Eleccions 2010: els candidats

2010-11-04T12:55:00.001+01:00

Avorrit, deprimit i mort de fàstic com estic a la feina, amb una persona al costat que no dubtaria en clavar-me un gavinet si li calgués, he entrat al DOGC per mirar totes les llistes que es presenten a les eleccions i he pensat en que podria intentar fer un article dels principals partits. Avui però, començaré pels “altres”. El que més m’ha sorprès és veure la gran quantitat de llistes que s’hi presenten. Deixant de banda els que tenen representació i els que tenen alguna esperança en tenir-ne, hi ha de tot, des de fatxes fatxes, fins a fatxes que van d’internacionalistes i solidaris, comunistes en totes les seves subespècies, frikis i juantxis, sobiranistes per dividir encara una mica més, pagesos, pirates, etc. Evidentment no em plantejo pas votar per cap d’aquests partits, però per curiositat hi he donat una bona repassada en busca de coneguts a les llistes. De persona coneguda de debò, en totes les llistes que es presenten, que ara mateix m’hi podria posar en contacte perquè tinc el seu mòbil a l’agenda, n’he trobat només una, en un partit d’aquests minúsculs que no entraran mai al Parlament i millor que sigui així. Hi ha també un altre conegut a les llistes de Reagrupament, en un lloc molt discret, que tot i no tenir-hi tant de contacte, ens saludem i parlem quan ens trobem. Un altre conegut també és l’alcalde del poble, en un lloc poc lluït a les llistes de CiU. A les llistes de Solidaritat, hi he trobat persones de les que en tinc bones referències per tenir bons amics en comú, però que directament no hi tinc relació.
Un cop he repassat les llistes, d’aquests partits petits no n’hi he trobat cap que em faci el pes, més aviat el contrari. Potser com a molt, en cas de que no pogués votar ningú més, votaria als pirates: he mirat el seu programa i hi tenen coses prou interessants, però no prou prioritàries com per donar-los el vot.
A banda de tots els publicats al DOGC, hi ha el candidat que sembla que guanyarà: l’abstenció. Mai ho he entès això d’abstenir-se; per mi seria la última de les opcions. Per malament que estiguin les coses, som part de la societat i hi hem de participar almenys amb una cosa tan bàsica com posar la papereta a l’urna de tant en tant. A partir de demà aniré parlant de les altres opcions, per ordre de preferència, si hi ha ganes i temps.

Em balla el cap

2010-11-02T15:02:00.001+01:00

Avui és un d'aquells dies en que tot és boira al meu voltant, en tots els camps, miri cap on miri, i no veig gens clar cap on he de tirar.
Ahir vaig anar amb una amiga al cine i la veritat és que jo solet em vaig posar bastant tonto. Cada cop m'agrada més: em dóna bones vibracions i la trobo molt guapa. Tenia unes ganes de menjar-me-la a petons que amb prou feines em podia aguantar. Per l'altre costat, sé que no m'he d'enamorar. No tenim absolutament res en comú, ni interessos, aficions ni res. Crec que seria una relació buida que petaria per tot arreu. No portem els mateixos camins i quan s'acabés la passió no sé si en quedaria res. Però tot i això no ho veig clar i en tinc ganes. El més greu és que fa més d'un any va ser ella qui m'ho va proposar, i li vaig dir que no sense ni dubtar-ho. Veia clar que no érem compatibles i ella mateixa va reconèixer que també veia que hi hauria coses que no funcionarien. Ara també ho veig, però potser és que sento més necessitat de ser estimat i de donar amor, i per això dubto tant.
Per altra banda, hi ha l'altra amiga, la que fa molt que n'estic enamorat però que només em veu com un bon amic. Sempre acabem dient-nos coses boniques i ajudant-nos l'un a l'altre quan ens necessitem, però crec que ni es planteja que la cosa pugui anar a més, tot i saber de la meva predisposició, encara que fa molt que no li recordo.
I a sobre, m'he creuat pel carrer amb una tia que em va trencar el cor.
No sé que em passa, que últimament tinc moltes ganes d'abraçar una dona i dir-li que l'estimo, i sentir-la només a ella i no pensar en res més. Amb qui vull no puc, amb qui potser puc no sé si vull...
I per acabar-ho d'adobar el cap no para d'atabalar-me per xuminades. I la companya desagradable que la torno a tenir aquí al costat. I a Infojobs no hi trobo res de bo.
Em balla el cap. Necessito tornar a marxar de vacances.
Com dirien els Amics de les arts: "Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc".

Dones

2010-10-28T16:39:00.000+02:00

Una de les coses que menys entenc de les dones, és aquesta capacitat que tenen de sentir-se atretes per les persones que menys les valoren i que més mal els hi faran. Sé perfectament que darrera d’aquesta afirmació hi ha una bona part d’enveja i potser una altra de ressentiment, no em fa falta que ningú m’ho retregui. El que dic, ho dic perquè ho he vist sovint. Són els més faldillers i els que menys seriosament s’ho prenen tot, per qui més se senten atretes les dones i els qui se les acaben emportant. La dona vol tenir parella, troba un xic guapo que li riu les gràcies i ja es pensa que ha trobat una mina d’or. Ell el que vol és fotre un clau i l’endemà serà un altre dia. Ella es pensa que la tracta d’una manera especial per ser ella, i ell només s’agafa a la primera que li passa. Em sembla també, que són els més agraciats i amb més armes de seducció els qui tracten pitjor a les dones, ja que saben que tindran les que vulguin sense massa esforç. Per contra, són els d’un físic més modest o més tímids, els que les tracten com a princeses. A vegades m’he trobat intentant aconsellar amigues meves que anaven a per la persona equivocada: “però què fas? que no ho veus que t’ho hem dit tots, que aquest tio és un impresentable”, “si el veig cada dissabte a tal pub grapejant-ne a una de diferent, no ho veus que per ell ets un polvo i prou?”, “si hauries de sentit tot el que explica quan no hi ha xiquetes al davant”, etc... I llavors és quan ella diu: “doncs si amb mi és tan simpàtic i agradable, segur que no n’hi ha per tant”. I llavors ja callo, perquè al final sembles un rabiós envejós, però és quan li diries: “tonta, et penses que si no fos simpàtic i agradable se’n beneficiaria tantes?” I després, a vegades, ve la versió contrària, de sentir al tio explicar que la té al pot i qualsevol dia d’aquests que li vagi bé se l’emportarà a casa, o dir allò de “té un bon polvo, però és estúpida a matar, mireu el que m’ha dit...” i començar a burlar-se d’ella. Algun cop m’he trobat sentint comentaris desagradables d’amigues que m’estimo molt i ha estat una situació bastant desagradable... i jo pensant “ai, si sapiguessis el que diu de tu quan no hi ets”. I has de veure com l’amiga fa tot d’estupideses per un desgraciat, com se li posa carinyosa, com li està a sobre... I al final ve quan se la fot, quan necessita un ombro sobre el que plorar i un amic que l’agafi de la mà i li recordi quant de meravellosa és. Però això i prou...

Puteria

2010-10-20T10:54:00.001+02:00

Tres de les meves companyes de feina acostumen a sortir juntes a fer el cafè. Dues d'elles però, sembla que s'entenen molt bé i passen bastant de l'altra.
Avui, mentre aquesta tercera estava al despatx del cap parlant amb ell, una de les altres, la que jo suporto menys, li ha dit a l'altre: "anem a fer un cafè?" i les dues han agafat i han marxat, tot deixant a la que estava parlant amb el cap. Sabien que segurament en menys de cinc minuts ja hauria sortit i que segur que hauria volgut anar amb elles a esmorzar, però no l'han esperat. És més, diria que han aprofitat el moment en que no hi era, per marxar sense ella.
A mi m'ha semblat una falta d'educació i respecte impressionant. No és el primer cop que veig una cosa així per part seva. Em repugna aquesta actitud tan típica de moltes dones, de fer grupets i putejar-se entre elles. Aquesta supèrbia de marxar deixant-se'n una altra, tot volent dir "per nantros no ets ningú". Aquests sempre mirar amb cara de superioritat, aquests comentaris punyents, aquest trobar-ho sempre tot malament i ser tan cap-quadrat de no acceptar res més que la pròpia visió.
Com més veig tot això, més m'aïllo de tothom i més vaig a la meva... Be water my friend...

Vergonya, cavallers, vergonya.

2010-10-17T21:18:00.009+02:00

Tinc la sensació que amb en Joan Laporta s'està produint un dels casos de persecució política i personal més vergonyosos i miserables de la nostra història recent. Potser comparable a la persecució del President Pujol pel cas Banca Catalana. Tothom, absolutament tothom, li ha donat l'esquena i tots els mitjans l'ataquen sense pietat. És veritat que van ser els socis els qui van votar sí (per estret marge), però ja feia hores que s'estava manipulant tot per fer que coses bastant insignificants semblessin grans malversacions.
El que vull en aquest escrit, però, és parlar de números, que crec que és una cosa de la que n'entenc bastant.
Veig que segurament no tenen raó ni uns ni altres, però en la reformulació d'en Rossell hi veig una mala fe impressionant. En Sala Martín s'equivoca en frivolitzar sobre la comptabilitat i els auditors, perquè normalment hi ha normes clares que indiquen com s'ha de comptabilitzar cada cosa, encara que és veritat que poden sorgir divergències i diferents interpretacions. La major part de les diferències entre els comptes d'uns i d'altres, són coses que si no són ingressos ara, ho seran durant els pròxims anys. Això no seria cap greu problema si els gestors fossin els mateixos, el problema ve quan per la gestió d'uns, els ingressos se'ls emportaran uns altres. L'informe dels comptes d'en Laporta tenia unes excepcions (que vol dir que l'auditor considera que alguna cosa s'hauria d'haver comptabilitzat d'una altra manera) i unes incerteses (l'auditor considera que no es pot quantificar l'impacte que algun afer pot tenir en el futur sobre la comptabilitat). Sobre la major part d'aquestes excepcions, en Sala Martín considera que són discrepàncies i que ell té raó. És dubtós, i segurament l'auditor diu el que diu perquè ho té molt clar, però també és veritat que moltes d'aquestes excepcions fan que alguns ingressos es posin als comptes de l'any següent i no deuen voler que en Sandro se'ls emporti simplement per una interpretació de la normativa.
A banda d'això, el que és realment important ara, és el còmput global, ja que la responsabilitat que se li reclama no es pot reclamar per les pèrdues d'un any, sinó de tot el seu mandat i és aquí on comença la mala fe. Suposem que acceptem els comptes de l'exercici anterior amb les excepcions de l'auditor. Doncs ens trobem amb que l'exercici té pèrdues, però tota la era Laporta presenta beneficis. Com ho fem doncs per poder-li carregar el mort:
1. Quantifiquem les incerteses de l'auditor. Se li atribueixen 53 milions de pèrdues, per unes coses que l'auditor diu que no poden quantificar. Tot i així, el total queda positiu.
2. Se li atribueixen totes les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, que va presidir en Laporta durant els últims dies. Moltes d'aquestes pèrdues, sí que és cert que van ser comptabilitzades per la junta d'en Laporta (amb en Rossel inclòs), a causa de que hi havia molts jugadors amb un valor comptable que realment després es van haver de vendre per molt menys, per tant es va haver de deteriorar el valor d'aquests jugadors (recordem que l'etapa d'en Gaspart no va ser precisament bona en quant a èxits i fitxatges de jugadors).
A partir d'aquí, que cadascú pensi el que vulgui. Veig tres coses a destacar:
1. Les pèrdues de l'últim any d'en Gaspart, encara que les firmi en Laporta, de qui són? De qui va fitxar uns jugadors a un preu molt superior al que realment tenien, o de qui els va haver de vendre per sota del seu valor comptable? (És un cas similar al que ha passat ara amb Henry)
2. Les pèrdues de l'últim exercici d'en Laporta de qui són? Algunes està clar que han de ser seves, però i les quantificacions d'incerteses que ha fet la nova junta? Els comptes els ha firmat la nova junta, no en Laporta...
3. A la primera junta d'en Laporta, en Sandro també hi era. Se li poden exigir també responsabilitats?
Conclusió final: que mai res ni blanc ni negre, però s'han utilitzat totes les possibilitats per enfonsar en Laporta. A mi que m'ho expliquin, però si això no és mala fe i utilitzar el Barça amb finalitats de revenges personals i qui sap si polítiques... El món està ple de contrastos, i em penso que després d'un dels millors presidents de la història del Barça, en vindrà el pitjor. De moment, em penso que sens dubte, ja s'ha guanyat ser-ho.

PD: Afegeixo aquest vídeo, que és la primera prova de les mentides d'en Rossell:

Els minuts de les escombraries

2010-10-15T14:53:00.001+02:00

Fa forces dies que no publico res, i és perquè he aprofitat per anar-me'n una setmaneta cap a països més civilitzats. Evidentment, quan estic lluny de la putrefacció diària, és tanta la meva felicitat que ni hi penso en escriure. Baixo de l'avió i ja torno a sentir l'olor de merda. I parlant de merda, tenim un govern, i un país en general, que està jugant els minuts de les escombraries, d'un partit que ja fa anys que no passa de ser una costellada de solters contra casats. I tot el país s'impregna d'aquest tuf.
El conflicte entre el conseller Ausàs i el president Montilla, pel suport donat a Barcelona Decideix n'és un bon exemple. Submisos com han estat durant tota la legislatura, ara volen marcar paquet, i saben que poden fer el que els sembli que a aquestes altures ja ningú els destituirà ni els pot fer res. A més, com ha dit la consellera Tura, a saber a qui li tocarà decidir sobre això...
Un altre dels temes que cueja és el de l'emissió de bons per part de la Generalitat. Això demostra que les coses estan força malament, ja que cap entitat els deu deixar ni un duro, o si els els deixen, deu ser a un interès desproporcionat. Un altre problema que traspassaran al proper govern. Quan no tens diners i ets víctima d'un espoli insuportable, hi ha dues opcions: recuperar el que et roben, o intentar aconseguir diners d'on sigui sabent que després els hauràs de tornar. A Catalunya sempre s'opta per la més difícil. Tot i això, si l'interès és el que diuen, jo en compraré algun.
I per últim necessito parlar del Barça i d'aquest engendre repugnant que té com a president. Els socis ho han volgut així i ho respecto, però cada dia em sento més allunyat d'aquest club. Es deia que amb en Laporta el Barça estava polititzat perquè l'havia convertit en un referent de catalanitat. Jo diria que ara l'ha polititzat molt més, començant per la llepada de cul al fatxa del president d'Extremadura, i ara utilitzant el club per atacat als seus anteriors dirigents. La croada contra en Laporta fa molt que va començar, però ara s'està utilitzant al Barça per destruir-lo i això és inadmissible. En el tema dels comptes, segurament ni tenen raó uns ni els altres i la veritat estaria en un terme mig, però mentre que uns (l'anterior junta) ho veuen tot positiu i es volen posar com més beneficis millor, prescindint una mica de la prudència, els altres (l'actual junta), sembli més aviat que volen enfonsar el club i han passat a pèrdues tot el que han pogut i més. Excusant-se en una auditoria, han modificat moltes més coses que no pas les que no ha trobat incorrectes l'auditor. Estan desprestigiant el club d'una manera mai vista i dividint a la massa social només per interessos personals, o qui sap si per interessos polítics. Això és inadmissible. Espero que tota aquesta trepa hagi de fotre el camp ben aviat amb la cua entre cames.

Repugnants cosmopolites

2010-10-01T14:01:00.000+02:00

M'ha indignat profundament la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de declarar festiu Sant Valentí. Em sembla fora de lloc i que només respon a aquest fals cosmopolitisme al que ens tenen acostumats aquests pseudo-progressistes que es pensen que valorant i potenciant tot allò que ens ve de fora, serem més universals. Aquesta gran popularització que ha tingut en els últims anys el dia de Sant Valentí em sembla bastant patètica. Primer de tot, perquè de dia dels enamorats a Catalunya ja en tenim un, que és Sant Jordi. Implementar altres dates és voler desnaturalitzar les tradicions d'aquí i assimilar-nos a d'altres cultures. Posats a importar, importem coses que aquí no tinguem, no que es sobreposin a les que ja tenim (i això també serviria pel halloween). Però per altra banda, em sembla totalment patètica la implantació d'aquesta celebració, perquè només obeeix a finalitats de grans centres comercials. Dies abans, totes les botigues, i com més grans són més ho fan, ens comencen a marejar i recordar per tot arreu que s'acosta el dia de Sant Valentí (tot i que jo no recordo mai quan és) i que cal fer un gran regal a la parella, i que com més diners t'hi gastis, millor. O que s'ha d'anar a un sopar romàntic a un lloc on et cascaran la butxaca, o una escapada a un hotel i no sé quantes coses més. Potser és que jo sóc poc romàntic, que també és veritat, però em sembla més que penós, com també m'ho sembla bastant el dia del pare o de la mare. Reconec que Sant Jordi també s'ha convertit en una cosa molt comercial, però almenys serveix per potenciar i beneficiar els llibreters i indústria culturals, o les floristeries i no les grans superfícies; a més, que regalar un llibre o una rosa ho trobo molt més bonic i nostrat, i barat, que per alguna cosa som catalans.
Si s'ha de buscar un dia de festa per l'any que ve, de dies n'hi ha molts, segur que es trobava una data per commemorar alguna efemèride o el naixement d'algú important per Barcelona o per la cultura catalana. Declarar festiu el dia de Sant Valentí només pot sortir d'una ment colonitzada, ofuscada i falsament cosmopolita com no en tinc capa dubte, és la de l'alcalde Hereu i tota la púrria sociata.

I si l'estratègia d'en Mas és la bona?

2010-09-30T14:04:00.001+02:00

Les enquestes que han sortit durant els darrers dies m'han fet pensar bastant, no només pel resultat que preveuen per les eleccions, sinó per totes les altres dades que se'n desprenen.
L'altre dia deia que el català mig (cas que existís una cosa així) seria de CiU, i aquestes enquestes no fan més que confirmar-ho. CiU ara mateix ocupa la centralitat política i es van movent amb ella.
Les enquestes donen tota la raó al discurs d'en Mas: la independència és desitjable i ens hi anem acostant, però no és el moment. Ara mateix, potser fins i tot es podria guanyar un referèndum si es fes, però no sembla que sigui prioritari fer-lo. En canvi, sí que hi ha un gran consens en que un concert econòmic és necessari, fins i tot entre molts dels votants de partits espanyolistes (tots en el cas de Ciutadans, segons el Racòmetre, així com la meitat estarien a favor de la independència). Novament les enquestes beneeixen l'estratègia convergent. És més, si la tendència que marquen les enquestes és certa, fins i tot seria desitjable deixar la independència per més endavant: en la franja dels 18 als 25 anys, el suport és del 75%. Si les coses continuen així, d'aquí deu anys tindrem un suport bastant majoritari que ens donaria moltes garanties d'èxit. I això em fa pensar... potser l'estratègia d'en Mas és bona? Aquí em topo amb la realitat, perquè el concert econòmic és clarament impossible dins de l'estat espanyol, més que res perquè no ho permetrien mai. Però en Mas no és ruc, i ja li van escaldar el cul una vegada... Què farà quan li diguin que no? No en tinc ni idea, però potser demanar el concert no és l'objectiu, sinó només una estació en el camí, un pas que creuen que cal fer, tingui èxit o no. Ja ho veurem.
Ara, tinc clar que sigui aquesta estratègia la bona o no, els que volem més no l'hem de votar; seria estúpid fer-ho, si no ens conformem amb això. És més, votant altres opcions, podem accelerar el procès i contribuir en anar movent el centre (i CiU amb ell) cap a la direcció que ens interessa. Si ningú estira el centre no es mou. Ara mateix CiU és un partit perquè el voti la meva mare i la meva àvia, i per això mateix és molt important que hi sigui, però els qui apostem decididament per la independència no ens hem de deixar enganyar. Necessitem un centre molt cohesionat amb altres forces noves, dinàmiques i il·lusionades que el vagin movent.

Avui treballo

2010-09-29T14:02:00.001+02:00

Avui evidentment he anat a treballar. O més aviat he ocupat el meu lloc, perquè de treballar poc.
No entenc en que em pot beneficiar fer vaga. L'únic que veig és que perdria el sou d'un dia i el meu cap s'estalviaria el sou de tenir-me aquí tocant-me el nas. L'únic que hi guanyaria és ell.
No entenc com els sindicats no evolucionen. Fer vaga potser tenia algun sentit fa molts anys, però ara mateix no. I si molta gent fa vaga és per coacció, no per voluntat. És una vergonya. El dret a vaga és necessari, però que a algú el puguin coaccionar per fer-ne és tercermundista. Avui en dia fent vaga no es demostra tenir força de res. Potser pots demostrar certa força fent una gran manifestació, però els sindicats això no ho fan, perquè saben que en aquest país no poden apuntar amb una pistola al cap de la gent perquè hi vagi, en canvi, lamentable i vergonyosament, sí que els poden amenaçar i intimidar perquè no vagin a treballar. Des que m'he aixecat que només sento i llegeixo informacions d'incidents, que si ferits, cotxes cremats, carreteres tallades, persones que no poden entrar al seu lloc de treball. Això no és una vaga, és un desordre públic. s'ha de garantir al màxim que qui vulgui fer vaga en pugui fer, però també s'ha de garantir la llibertat de moviments i actuar activament contra els que utilitzen la força pels seus fins. Si el dia de les eleccions em poso amb un garrot a la porta del col·legi electoral, ja us dic jo que en Laporta guanyaria de carrer i jo diria que ha sigut un gran èxit, però per sort, el més probable és que acabés al a presó. Doncs perquè no es fa el mateix amb els que obliguen a fer vaga per després dir que ha estat un gran èxit? Això ni és vaga ni és res... és de república bananera.

Fascinació independentista per en Mas

2010-09-27T15:00:00.002+02:00

Em costa força d'entendre aquesta fascinació que s'està estenent entre certs sectors independentistes per la figura d'en Mas. L'últim moviment ha estat la creació de la pàgina web Absolut Mas, per gent de la qui mai gosaria dubtar del seu patriotisme. Però no és només això, la cosa ve de llarg. Només cal veure totes les joventuts de Convergència fent volar estelades i intentant convèncer a tothom que ens portaran a l'estat propi. I un exemple personal: L'altre dia un amic, independentista convençudíssim, que fa mesos deia que votaria Reagrupament, em va dir que estava entre en Laporta o CiU. Li vaig dir que no ho dubtés, que havíem d'anar al gra i votar per una opció clarament independentista, i em va dir que sí, però que "ens hem de desempallegar del Montilla com sigui". I un altre: en acabar la manifestació del deu de juliol, em vaig trobar amb un conegut, independentista de pedra picada ja d'una certa edat; en parlar-li de les possibilitats de Reagrupament, em va dir que no li agradava, que preferia CiU, que es veia una cosa molt més moderna.
I en part tenen raó, però és que votar a un perquè no governi un altre, o per allò del vot útil, és desviar-se del camí. I jo no em puc oblidar de quan em van trair i enganyar: els vaig votar dient que aprovarien un bon estatut i no acceptarien un estatutet a la mida de Madrid, i ho van fer, i ens van voler fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta traïció que em va fer molt de mal, no la puc oblidar ni perdonar.
Cal anar al gra, i els que volem decididament la independència hem de votar candidats que ens vulguin dur clarament a això, perquè sinó, la nostra veu no s'escoltarà per enlloc al Parlament. Jo també tinc clar que "sense convergència no hi ha independència", però sense altres formacions que els estirin, atiïn el debat, i posin sobre la taula les misèries de l'autonomisme, CiU no arribarà mai al seu destí. També tinc clar que el català mitjà, o si hi hagués un prototip de català, seria un votant de CiU. Si CiU es mou, és perquè el centre de gravetat del país s'està movent: la manera de fer que es continuï movent és tenir representants al Parlament que segueixin estirant.
A més, ara ja ningú en pot dubtar. Jo, des de que es va formar el segon tripartit, no he dubtat mai que en Mas seria el pròxim president i que seria molt millor que el que tenim ara. Si algú en dubtava, després de les últimes enquestes no en pot tenir cap dubte: fins i tot la gran majoria de votants del tripartit volen un canvi. En Mas governarà, això ja és un fet, i crec que no per poc temps. Ara el que hem de fer és ajudar-lo i posar-li les coses fàcils perquè s'atreveixi a fer el pas. Jo estic disposat a convertir-lo en el primer president del nou estat, però per això, ara l'opció a votar és una altra.

La hipocresia dels correbous

2010-09-24T17:29:00.000+02:00

Entenc perfectament que ara mateix no sigui factible prohibir els correbous, pel cost electoral que podria tenir a les Terres de l'Ebre, però no entenc que es blindin i es protegeixin. Ahir per la televisió vaig veure imatges del bou embolat i és una barbaritat. Posar unes boles de foc a les banyes d'un animal i burlar-se d'ell no és propi d'humans. És una pràctica que s'hauria de mirar que anés desapareixent. Potser no cal prohibir-la de moment, perquè podria tenir un cost polític alt, però tampoc afavorir-la i protegir-la; n'hi hauria prou en deixar fer i a veure si l'afició va perdent adeptes... però no, en contra de tota lògica i coherència tenen els trons de votar a favor. O almenys limitar una mica la bestialitat, perquè una cosa és treure a passejar un bou pel poble lligat amb una corda per les banyes i l'altra és fotre-li foc. A mi m'agrada allò que fan a Pamplona, avien els animals i qui vulgui córrer que corri, i reben un tracte molt més digne que en els correbous que es fan per aquí a les Terres de l'Ebre.

Treballar (II)

2010-09-21T14:56:00.001+02:00

Fa molts dies que no actualitzo i és perquè realment he tingut molta feina i no m'he pogut distreure. Va, ho admeto: també és cert que he estat molts dies fora de l'oficina, en un lloc on no tenia accès a la xarxa; però això no treu que de feina en tenia molta i no em podia distreure. I tampoc treu que he acabat fastiguejat del tot. A vegades, tenir una mica més de feina del normal pot ser fins i tot bo, si és alguna feina nova i diferent que et pugui estimular una mica i motivar. Però quan és la mateixa merda de sempre simplement amplificada, envoltat de la mateixa gent i a més amb un llarg trajecte en cotxe per fer, és fa insuportable. A més, agreujat pel fet d'haver de compartir el cotxe, ja que com que anem al mateix lloc diverses persones, només ens paguen el quilometratge a un. He descobert que haver d'estar tancat en un espai petit com un cotxe durant una llarga estona és el més incòmode que hi ha... Sort de la ràdio, que distreu una mica l'atenció i fa que no ens haguem de notar i percebre l'un a l'altre directament.
Precisament avui, que torno a estar a la meva taula, estava pensant que tot se'm faria molt més fàcil si pogués escoltar música mentre treballo. M'agradaria posar-me els auriculars, posar la meva música i aïllar-me del món. Crec que fins i tot la meva productivitat pujaria i faria la feina sense ni adonar-me'n, i jo seria molt més feliç. I ja no dic de que em posés a escoltar programes com la Competència o la Segona hora, perquè llavors els altres només em veurien riure, incrementant la fama que tinc de friki que passa de tot. De fet, la companya que tenia abans i que ens portàvem la mar de bé sempre em deia que jo era feliç perquè no em preocupava per res, i sempre m'oblidava de tot. No és això, però ni puc ni vull estar preocupant-me de si s'acosten núvols de tempesta i tinc el cotxe aparcat a l'intempèrie, o de si el lavabo fa pudor, o que com pot haver-hi gent tan "cutre", i estar menyspreant a tothom que no és igual que jo. És per això que em treuen de polleguera certes persones, perquè sempre estan preocupant-se de ximpleries i es pensen que són persones molt completes, i que se senten superiors perquè van al gimnàs i fan ioga i pilates i resulta que són totalment superficials, per qui el més important és anar ben vestit, tenir un cotxe bonic, una casa bonica, anar a sopar a llocs cars, veure bon vi, etc. I no dic que tot això no sigui important ni estigui bé, però quan ho converteixes en el centre de la teva vida...
Res, tornant al que deia, que si ara estigués escoltant música, potser estaria absort en la meva feina sense importar-me res de res ni plantejar-me totes aquestes bajanades.
Tant de bo pogués estar escoltant els Amics de les arts, grup que m'encanta, perquè tal i com diue ells "I es que aquí, la merda se'ns menja; i és que aquí, ja no s'hi pot estar!".

Treballar

2010-09-08T20:01:00.000+02:00

Això de treballar és ben fastigós. Sé que segurament tinc unes condicions de treball i salari una mica per sobre de la mitjana i que hi ha gent que gent que està molt pitjor o que pateix precisament per no tenir treball, però és que és molt fastigosa aquesta obligació de vendre el teu temps a algú. Temps, i molts cops paciència. I tot per culpa d'Adam que es va menjar una poma. A veure, et posen al paradís, amb una tia i et diuen que pots fer tot el que vulguis excepte menjar la fruita d'un dels molts arbres que hi ha. Coi, folla sense parar, fes la becaina sota d'un arbre, tira't els pets que vulguis sense que ningú et digui res, però no mengis la poma! Si rucs eren els nostres primers pares, no podíem sortir nantros d'altra manera. I dia rera dia a aguantar la mateixa merda. I les companyes, que com les d'en Noctas, hi ha dies que hormonen i hormonen i no hi ha qui aguanti en aquest galliner. I a sobre desconfiant un de l'altre, dissimulant, sempre fent veure que treballem. Amb lo fàcil que seria acordar que ningú fotrà brot i ningú es xivarà. Però no, jo aquí sempre fent veure que treballo quan en tinc una al costat, mirant-nos de reüll. I ella igual. Canviant de seguida de programa perquè no es noti que navega per internet quan passo per darrera seu, tot i que ho he vist de sobres, i tot i que no m'importa en absolut el que faci amb el seu temps de treball i mai de la vida ho diria als caps, però no hi ha prou confiança per arribar a aquest pacte. Abans en tenia una que ens enteníem la mar de bé, i a més era molt maca, i era fàcil posar-nos d'acord per no fotre brot o escurçar en tot el possible les jornades de treball, tot i que també hormonava sense parar i a vegades es feia pesada perquè es queixava per tot, però devien ser coses de la seva condició femenina. Tocarà aguantar. Recordo una vegada que li van preguntar a un nen petit que volia ser de gran i va dir que volia ser jubilat. Quanta saviesa, ja de petits se n'adonen clarament que això de treballar és una puta merda.

Si no fos perquè fa pena, faria riure...

2010-09-03T15:00:00.001+02:00

La divisió de l'independentisme que estem vivint aquests dies, per irracional, és penosa. Només egos personals, traïcions i una gran falta de connexió amb la realitat. Es reuneixen els organitzadors de dues llistes i fan un comunicat conjunt per dir que van per separat. Dubto que en tota la història de la política s'hagi fet mai un comunicat conjunt de diverses organitzacions per dir que no s'entenen; és més, per dir que tenen exactament els mateixos objectius però no s'entenen. S'ha de reconèixer però, que bona part del mèrit de tot això la té la follia del Dr. Carretero. Aquest home ha embogit definitivament i ja tot li és igual. Volia alliberar el país, però un dia de sobte va dir que ho deixava, simplement perquè havia de compartir junta amb gent que no li queia bé o li portaven la contrària. Va tornar però, i va convertir Reagrupament en una secta. Discursos com el de "la merda que ens va sortir de dins", són demencials. Ha convertit un projecte que tenia molt bona pinta en una organització irrellevant, plena de llepa-culs i que al màxim que pot aspirar és a captar uns quants vots, dividir i fer que l'independentisme transversal es quedi fora del Parlament. Qualsevol cosa que hagi dit, se n'ha desdit. Parlava de democràcia i fa les llistes a dit i no accepta qualsevol manera diferent de veure les coses i molt més que els llocs a les llistes es puguin decidir democràticament. En fi, el millor que pot passar és que tothom l'abandoni i hagi de tirar la tovallola definitivament, perquè com he llegit no sé on, és capaç d'abandonar-ho tot abans que baixar del burro. Em sap greu per en Carles Mora, una de les persones més lúcides que he sentit en molt de temps, encara que va amb un lliri a la mà i em fa por que li fotran per tots costats...

I sense tenir res a veure, però podent-se-li aplicar exactament el mateix títol, penós el numeret d'en Montilla anant a la Xina per fer veure que tornarà amb unes grans inversions al país. Des del principi que no ho entenia. No entenia que un fabricant de cotxes xinès, que segurament es deu caracteritzar per fer cotxes de baixa qualitat a bon preu aprofitant-se de les condicions laborals de semi-esclavitud que hi ha en aquell país, volgués obrir una fàbrica a Catalunya. Si els fabricants d'aquí marxen perquè els costos són massa grans, ara vindran els reis dels baixos costos a obrir-nos fàbriques? Evidentment no vindran, era tot un numeret electoral. Per sort encara tenim periodistes que saben simplement buscar informació al Google i veure la realitat de les coses. És imperatiu que tots llegim l'editorial d'avui a Vilaweb (i ara també la notícia), perquè només que la meitat de les coses que diu siguin veritat, la dimensió de la farsa és enorme. Però com que el President viatja a la Xina i els mitjans ens ho venen com una gestió que portarà grans inversions... Tenim uns mitjans de comunicació, en general, bastant de fireta.

Civilització

2010-09-01T17:09:00.001+02:00

M'he passat bona part d'aquest agost tombant pel centre d'Europa i la veritat és que quan un torna, té una mica la sensació que torna cap al tercer món. Ja no ho dic per temes econòmics, sinó sobretot de civilització. Són més civilitzats no hi ha dubte. Dóna gust anar pel carrer i veure-ho tot net, endreçat, sense la més mínima porqueria pel terra. Anar en un tren, i haver de callar avergonyit perquè ets l'únic que parla fort. Tots els altres només xiuxiuejant, fent com si no hi fossin. Aquí, entre els que parlen cridant pel mòbil, els que ho emmerden tot, el sudaca que escolta regueton amb el mòbil a tot volum, etc. anar en un tren és com anar en un corral mòbil. I poder passejar de nit sense la sensació de que t'atracaran, o que almenys no t'intentaran enredar, o vendre alguna cosa a cada cantonada. Ho veus tot tant net i endreçat, tant l'espai com la gent, que dóna una gran sensació de seguretat. Tot el contrari que quan et mous de nit per Barcelona. I la immigració, per molt que es queixin i surtin partits extremistes per tot arreu, la tenen moltíssim més controlada que aquí. I els que hi ha no foten merders i intenten passar desapercebuts. Semblen països que funcionen, i que tiraran endavant. Quan un torna cap aquí, no sap ben bé cap on va el camí, si és que ells estan en un estat més avançat de civilització, o som nantros els que estem en un estadi més avançat de degradació.

Qüestions d'imatge

2010-07-30T17:13:00.000+02:00

Només per la imatge que s'ha donat de Catalunya a l'exterior ja valia la pena haver prohibit els toros. Hem sortit a primera plana a tot arreu. I en positiu. Hem donat una gran imatge. Hem donat un exemple de civisme. Ens hem donat a conèixer com un país diferenciat, amb iniciativa pròpia, modern i civilitzat. M'han trucat amics que viuen a l'estranger, dient-me sorpresos que a la tele estan parlant de Catalunya, i en parlen bé. Els mitjans de comunicació de mig món han destacat la decisió presa pels nostres representants i l'han posat com a exemple a seguir a la resta de l'estat. Mentrestant, ells, per motius identitaris i de ràbia mal assimilada, en comptes d'avançar i desterrar aquesta pràctica cruel, s'hi refermen i ho volen potenciar com a signe d'identitat. Un país que s'identifica amb un animal ple de sang, que és torturat fins a la mort, no és un país europeu, ni modern, ni civilitzat. Dóna una imatge de país tercermundista. Perquè una cosa és que en un país hi hagi gent a qui li agrada això i una altra ben diferent és agafar-ho com a signe identitari. Tot per portar la contrària. Són tan primaris en el seu afany de domini... I després ens diran que a Catalunya es fa el que es fa per motius identitaris. Jo, als únics que he vist actuar per aquests motius és als que estan a favor de la tortura dels toros... excepte als quatre que els agrada, és clar. Per motius també de sentit comú, deixem-los ja...

(No sé si escriure massa durant l'agost, així que bones vacances els que en feu)

Maneres estúpides de morir

2010-07-26T17:05:00.001+02:00

Crec que estareu amb mi que ser esclafat per la gent que empeny sense cap motiu és una de les maneres més tràgiques i alhora estúpida de morir.
Hi ha morts que es poden evitar, però que, sabem que sempre n'hi haurà algunes. Per molt que augmenten la seguretat vial, sempre hi pot haver aquell conductor que es despisti un segon i xoqui contra un altre vehicle que li ve de cara. O aquell balcó que semblava tant segur i de sobte se n'ha desprès una pedra. O un incendi, o un fenòmen meteorològic de gran violència... per no parlar de les malalties. Podem reduir el risc, i gairebé diria que moralment estem obligats a fer tot el possible per reduir-lo, però no el podem evitar mai completament. La nostra existència és totalment fràgil i per molt que vigilem, la mort és una loteria de la que sempre en tenim algun número.
Per això, per tan estúpida i inútil és doblement tràgica la mort de les dinou persones que van morir dissabte passat a Alemanya. Encara no ho puc entendre, com pot ser que la gent es posi a empényer d'aquesta manera. Cap on anaven? De què tenien por? No ho sé, però un comportament així, segurament inconscient, només pot ser comparable al de les balenes que a vegades sense saber-se perquè, es desorienten en grup i acaben morint encallades en alguna platja.
Primer, sents que a Alemanya hi ha hagut un grapat de morts en una allau humana i t'esgarrifes de que pugui passar això, però surts i te n'oblides. De fet, quan et queda lluny, 19 no és més que un número. L'endemà veus algunes fotos i encara t'esglaies més. Dilluns arribes a la feina i resulta que dues de les persones que treballen amb tu coneixen els pares d'una de les noies mortes. I comences a veure-li la dimensió tràgica a tot plegat. Penses en aquells pares destrossats pel dolor tan o més fort que el d'una multitud que et passa per sobre, per a qui la vida ja no tornarà a ser el mateix. Que es van assabentar de la televisió de la desgràcia i van trucar a la seva filla esperant que estigués be. I la filla que no contestava. I els amics que la buscaven, pensant que devia haver perdut el mòbil entre la multitud i per això no contestava, i que després van haver de trucar als pares per comunicar-los la notícia. Penses en aquelles xiques joves i plenes de vida que només volien passar-s'ho bé i es van veure abocades a l'abisme. I veus que ni en aquest món ni en l'actitud humana hi ha res que segueixi cap lògica mínimament racional.
Com diu la cançó d'en Llach, "que tinguem sort", és l'únic que ens queda.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Alguna cosa es mou en aquest país

2010-07-21T09:15:00.001+02:00

Recordo que la nit abans de les consultes sobre la independència del 25 d'abril, estava amb un grup nombrós d'amics, parlant sobre la jugada de l'endemà. Alguns podíem votar i d'altres no, però a tots ens feia gràcia la possibilitat de que Catalunya fos un estat normal a la Unió Europea. N'hi havia un però, que també li feia gràcia, però no ho veia clar del tot. Que si "seríem un país massa petit", que si "Catalunya no és Holanda", que si "el millor seria estar dins una Espanya federal que ens respectés, encara que això no sembla possible", etc. L'endemà va anar a votar, suposo que pel sí, encara que no descarto el vot en blanc. Doncs ahir, aquesta persona em va reenviar un correu electrònic amb el manifest de Solidaritat Catalana demanant suport perquè es formi aquesta coalició, només unes hores després que aquesta s'hagués presentat. Coses com aquestes demostren que alguna cosa s'està movent. Potser a poc a poc, i com que estem més ocupats en altres coses ni ens n'adonem. Fa anys, l'independentisme era una opció marginal i ara mateix en molts àmbits és la cosa més normal del món. Segons les enquestes no fa pas tant no érem més del 20% i ara ja les últimes enquestes ens posen bastant pel davant del no. Només són enquestes i no ens podem fer il·lusions a partir d'això, però només olorant una mica es veu que el flaire és diferent.
Definitivament, alguna cosa es mou en aquest país. Potser sense adonar-nos-en, el centre de gravetat ja ha canviat. Es sabran moure ara els partits?

Senyors de CiU, aclareixin que volen ser quan siguin grans!

2010-07-19T20:06:00.000+02:00

Divendres passat, ERC va presentar al Parlament un text per ser votat en que es demanava iniciar el procès cap a la independència. Em sembla del més encertat que ha fet aquest partit en molt de temps. Evidentment no es pot proclamar la independència d'un dia per l'altre, sense haver fet eleccions, tenir-ho tot preparat, etc., per tant, em sembla adequat de proposar d'iniciar el procès, si hi ha suports per fer-ho. La pregunta era molt simple: iniciem el procès o no l'iniciem. Sembla que davant d'una pregunta tant simple tothom ho hagi de tenir molt clar. I alguns l'hi ho tenen: PSC-PSOE-LaSecta, PP, els ecopijos comunistes i el partit de l'immigrant rebotat tenen clar que no volen. S'agraeix la seva claredat. ERC, evidentment va votar que sí, ja que ells havien presentat la proposta i volen marcar paquet. Llavors ens queda el partit més nombrós, el que pot decantar la balança cap a un costat o l'altre, el partit que segons les enquestes rep la majoria de vots independentistes. I què fa? Doncs s'absté! Resulta que no saben si el volen iniciar o no... O és que els fa vergonya dir-ho... O és que així es pensen que poden enganyar tant als que hi estan a favor com als que hi estan en contra. Ja s'ho faran, però aviat haurem d'anar a votar, i s'agrairia un respecte cap als electors i explicar si volen o no. Perquè molt d'omplir-se la boca que amb Espanya ja no hi ha res a fer i que s'ha d'aspirar a decidir sense límits, però després no sé, no contesto! Senyors de CiU, em penso que ja tenen edat de saber el que volen ser quan siguin grans!

Batejos civils

2010-07-15T18:56:00.001+02:00

Avui he llegit al diari que ERC proposaria al ple de l'Ajuntament de Valls que es posi a disposició dels ciutadans la celebració d'una "Cerimònica civil de benvinguda", el que es coneix con a bateig civil. La notícia en sí em repugna. Si un no és creient o no té ganes de fer-ho, no cal que bategi al seu fill, però a que ve això de voler substituir les festivitats religioses per festes civils? Algú demana aquest tipus de cerimònies? Crec que si algú vol fer una festa per celebrar el naixement del seu fill ho fa i prou, no necessita que cap ajuntament s'hi posi pel mig. El bateig cristià és la celebració de l'arribada d'un nou membre a la comunitat. No és un banquet en sí o una festa perquè sí; té un significat religiós. Aquesta onada de laïcisme ens està portant a les barbaritats més absolutes. Quan tardaran en inventar-se una comunió civil, per tal de que els nens i nenes no creients també puguin fer una festa, posar-se un vestit maco, rebre regals, etc. ? Només espero que aquesta iniciativa no sigui acceptada i que la gent de Valls no voti a aquesta gent que fan propostes tan extravagants i tan buides de sentit.

Existim. I existeixen.

2010-07-14T00:09:00.001+02:00

Dec ser dels pocs ciutadans d'aquest país, que a favor d'uns o dels altres no vaig veure la final de diumenge. No només això, sinó que de partit de la "roja" no n'he vist ni un en els últims quatre anys. Per no veure, no he vist ni el gol d'Iniesta, ni el cop de cap de Puyol, ni com aixequen la copa, ni les celebracions. Tot el que he vist ha estat la foto d'en Jimmy Jump (Creu de Sant Jordi ja! que a d'altres els l'han donat per menys) i dos petons, el d'en Puyol a la senyera, potser per redimir culpes, i el d'en Casillas a la seva xicota. Ja sé que és un gran equip, no dubtava que guanyarien, però vaig preferir no veure-ho. Només de pensar en totes les celebracions que vindrien després, em posava malalt. Ja vaig dir que si alguna cosa va deixar clar la mani de dissabte és que existim. Si alguna cosa ha deixat clar el partit de diumenge és que ells existeixen. No els puc quantificar, però existeixen i no són pocs. I no em refereixo a que hi hagi gent que vulgui que guanyi Espanya. Em refereixo a que hi ha gent que volen fer-nos desaparèixer del mapa. Una cosa és alegrar-se d'alguna cosa i l'altra sortir-ho a celebrar d'aquesta manera, posar banderes per tot arreu, anar tot el dia amb la camiseta vermella. Molta d'aquesta gent no en tenen prou ells en ser espanyols, sinó que volen que ho siguem tots i intueixo que algunes d'aquestes reaccions durant aquest mundial no són més que un rebot contra el pesat nadiu que intenta que el seu país encara sigui reconeixible. Aquestes demostracions d'espanyolisme amb la que està caient només poden voler que aquesta gent no saben ni el que és Catalunya i els importa una puta merda la seva supervivència. Diumenge al matí vaig sentir gent burlant-se de la manifestació de dissabte i dient: "Hoy nos toca a nosotros". Aquest "nosotros" és terrible, perquè ells mateixos s'exclouen en un bloc a banda i deixen clar que els importen una merda les reivindicacions econòmiques i d'auto-govern. Després diran que Catalunya és Espanya, però amb frases com aquesta deixen clar que saben que no, que els catalans són diferents i ells són un món a banda. El que són en el fons és uns colonitzadors. Em sembla molt bé que se n'alegrin de les victòries de la selecció del seu país d'origen, i més quan juga tan bé com diuen, però és inhumà anar a un altre territori i voler-hi imposar la teva identitat. És criminal. Durant la manifestació, a RAC1 van comentar la possibilitat d'anar cap a una situació on la societat estigués dividida en dos blocs impermeables, com la basca. Ho veig difícil, perquè el catalanisme és un moviment bastant integrador i no tenim els problemes de violència que tenen allà, però el risc existeix. Un petit bloc de colonitzadors irreductibles hi és, i per altra banda, cada cop més els catalans tenim més clar que cal trencar amb aquest estat. No me'n vaig recordar de comentar-ho en l'altre escrit, però anant cap a la manifestació, ens van tirar des d'un terrat uns globus immensos d'aigua. Per sort era aigua, esperem que a ningú se n'hi vagi prou la bola... I escolta, que si no els agrada aquest país, de trens en surten cada dia.

Existim!

2010-07-11T15:54:00.004+02:00

Si la manifestació d'ahir ha servit per alguna cosa és per reafirmar que existim, hi som, i encara que desorientats, hi volem ser. Veure aquell monumental col·lapse amb tot d'estelades i gent cridant independència va ser fantàstic. La manifestació era en contra de la sentència, però en un 90% o més va ser una manifestació independentista, encara que encapçalada per en Montilla i alguns altres elements que avui s'asseuran davant d'una pantalla gegant amb tot de vermell. És igual. Em van passar els presidents i la capçalera just per davant, però encara que molts xiulaven o insultaven, no ho vaig fer pas: a alguns per respecte, i a d'altres, perquè en el fons, si hi volen ser encara que no sàpiguen a què, doncs que hi siguin, com més millor. Encara que em penso que més d'un devia estar pensant que no sabia on s'havien posat.
Jo considero que va ser un èxit. Vaig arribar gairebé una hora abans, i des de Diagonal baixant per Passeig de Gràcia ja era intransitable. Com que volia posar-me al davant i veure passar la capçalera, vaig baixar per Rambla Catalunya on hi havia una mena de manifestació paral·lela i quan vaig veure que el passeig ja no estava tan aglomerat me n'hi vaig anar i em vaig posar per allí esperant. Eren molt més de les sis i la manifestació no podia avançar de cap manera, ja que tot el passeig estava ple de gent, que intentaven apartar els cotxes dels mitjans de comunicació per fer-se pas, i els voluntaris. Passava ja molt de les sis i ningú avançava. Finalment van començar a passar gent i pancartes, però els presidents encara no arribaven. La que gairebé va fer de capçalera era una pancarta que em va agradar molt que deia: "Ens roben 60 milions d'euros al dia. IND€P€ND€NCIA = N€C€SSITAT". Finalment van passar. Després, com que allí hi havia massa gent, vaig anar per altres carrers amb menys gent fins a la Gran Via, bastant endavant. Ja estava tot ple de gent que anaven avançant a poc a poc. Va passar una verdadera multitud i molt de temps fins que no va passar la pancarta que abans he mencionat, que encara anava molt per davant de la capçalera oficial. Finalment, quan ja devien ser quarts de nou i vaig aconseguir aproximar-me a la Plaça Tetuan, des de lluny vaig escoltar Els Segadors, i vaig començar a tirar enrera, per altres carreres. Encara vaig anar a l'encreuament amb Passeig de Gràcia per veure com continuava baixant una marea a la que no es veia el final. Quan a partir de les nou, la gent ja va començar a baixar més esplaiada, vaig tirar Passeig de Gràcia amunt i cap a casa.
No sé quanta gent hi havia, però em penso que uns i altres s'han passat. Hi havia una gentada com poques vegades s'ha vist, però no hi havia un milió. Dubto que sigui possible en quest país mobilitzar un milió de persones sigui pel que sigui. Tampoc hi havien els 56.000 que diu el País i EFE. Això és mig camp nou, i dubto que mig camp nou pugui provocar aquest col·lapse monumental. Llàstima que ja no tinguem als del col·lectiu Contrastant per fer el recompte. Fa quatre anys, en una altra gran manifestació que hi va haver per Gran Via defensant l'Estatut aprovat pel Parlament, la guàrdia urbana va dir que hi havia 125.000 persones i els de Contrastant, que van publicar la manera com ho havien calculat, ho van baixar a unes 75.000. Jo vaig anar a aquella manifestació i ni de bon tros va ser com la d'ahir. Es veia moltíssima gent, però era una cosa controlada on la gent es va anar posant darrera les pancartes i va anar avançant amb calma. Lo d'ahir ho sobrepassava i de molt, per tant, no em crec que només hi haguessin 56.000 persones. A més, que aquesta, amb el suport dels partits i entitats, i amb uns 800 autobusos, és lògic que hi hagués molta més gent.
Sigui com sigui, SOM UNA NACIÓ, i no pot ser que ningú decideixi per nosaltres!
Ara toca el més difícil, que algú ho pugui articular d'alguna manera... i tingui la valentia per fer-ho.

Inventari de banderes

2010-07-09T00:11:00.009+02:00

Aquest vespre, tenia ganes de caminar i he sortit a donar una volta pel poble i m'ha vingut al cap que podria fer un recompte de les banderes que hi ha penjades, ja que aquest matí, passant amb el cotxe, he vist que n'havien aparegut moltes de noves. Cal dir que el que havia de ser una volta per estirar les cames s'ha convertit en una caminada quilomètrica, ja que he voltat de dalt a baix. No he passat per tot arreu, és clar, però sí que he donat un cop d'ull als carrers més importants i allà on pensava que hi podria haver banderes. Se me'n pot haver escapat alguna, però n'estic segur que la gran majoria les he captat. El meu, és un poble d'uns sis mil habitants, per qui vulgui veure'n les proporcions.
El resultat és el següent:
-16 estanqueres
-Almenys una més que només surt durant els partits, ja que ahir a la nit hi era i avui ja no.
-A més, dos bars que també es decoren amb banderes a l'hora dels partits.
-3 senyeres estelades
-1 senyera
-1 bandera holandesa
-1 bandera que em penso que és de la Reial Societat que la devien posar en pujar a primera divisió

Com que he volgut passar per tot el poble, ja he dit que he caminat realment molt, he passat per un barri pel que no passo mai ja que queda una mica apartat, que es va formar exclusivament amb la immigració castellana dels anys 60. Mig sorprès, encara que ho intuïa una mica, allí no hi havia absolutament cap bandera. En canvi, a les zones noves de cases adosades, on ha vingut a viure gent de fora, és on n'hi havia més, així com en blocs de pisos ja més antics, en que els seus propietaris originals n'han marxat i han llogat el pis a gent de fora.

Com que en un poble, encara que s'ha fet gran en poc temps, més o menys saps qui viu als llocs, i sinó ho preguntes, la conclusió que en trec és la següent:
Les persones que han penjat estanqueres al seu balcó són d'origen castellà i majoritàriament nouvingudes al poble durant els últims anys, no de fora de Catalunya, sinó de grans ciutats pròximes.
Aquí, la diferència que sobta (si la meva conclusió és encertada) és que els castellans que viuen al poble des de fa dècades o nascuts al poble però de pares forasters no pengen banderes i en canvi sí que ho fan els que han arribat fa poc. Això em pot fer pensar que el fet de viure en un poble petit fa que la gent nouvinguda s'integri millor, no tingui cap necessitat d'afirmar res davant de ningú i molt possiblement saben que al poble aquestes banderes a molta gent no els fan gaire gràcia, o potser és que realment tampoc a hores d'ara se senten espanyols, o si s'ho senten no necessiten explicar-ho a ningú. Els que han vingut de fora del poble, potser han vingut de zones on no hi ha hagut tanta barreja amb catalans i han tingut una visió menys extensa del "fet" català i s'han integrat menys. Segurament, el fet que uns pengin estanqueres i els altres no, és la conseqüència d'una adaptació a l'entorn on han viscut durant bona part de la seva vida.
Potser algú em dirà que tot això són bajanades, però és el que se m'acut ara, abans d'anar a dormir... Qui tingui alguna teoria, estaré encantat de que l'escrigui.

Actualitzo del dia 11 de juliol, poc abans del partit: Suposo que per la sentència i la manifestació d'ahir, però potser també per contrarestar les estanqueres, han aparegut al poble moltes senyeres i estelades. No n'he fet un recompte exhaustiu, però en són forces, i ara la cosa ja està més equilibrada, i potser guanyem i tot. També he vist dues estanqueres en llocs que l'altre dia no hi eren.

La meva conversió

2010-07-07T00:01:00.002+02:00

No en tinc ni idea de perquè, però jo abans donava suport a la selecció espanyola i patia seguint els seus partits. Al Mundial de França 98 en Clemente em va fer patir molt amb aquella nefasta fase de classificació que va començar amb derrota contra Nigèria. Tan bé que m'ho hagués passat ara amb aquell partit. L'últim partit d'aquella fase, va ser contra Bulgària, i van guanyar em penso que sis a zero però no es van classificar. Jo volia que guanyés la "selección" (llavors la "roja" només era una senyora dolenta que menjava capellans), però al mateix temps em feia gràcia que Stoichkov marqués un gol perquè deien que sota la camiseta hi portava un missatge favorable a la independència de Catalunya i que l'ensenyaria si marcava. Quines contradiccions! Encara recordo, d'aquell Mundial, que em vaig aficionar de debò al futbol i vaig començar a escoltar en Jordi Basté cada nit i que quan ell acabava o me'n cansava encara posava en José María García a la COPE, amb els despietats atacs d'aquella emissora contra en Clemente, com si en comptes d'uns partits de futbol s'estigués perdent tot l'imperi! Després va venir crec que un 2 a 3 contra Xipre, en el que diuen alguns que ha estat el ridícul més gran de la història d'Espanya (com si no fes el ridícul constantment).
Al 2000, en l'Eurocopa que no recordo on es feia, també anava amb Espanya. Potser ja no tant, però com era costum, va patir molt a la fase de classificació, i me'n recordo que era a fora, enganxat a la ràdio escoltant els últims minuts del partit, amb la selección empatant contra Iugoslàvia, i com me'n vaig alegrar, quan a l'últim minut, Guardiola penjà la pilota a l'àrea i Alfonso marcà. Després va tocar jugar contra França i evidentment van passar els francesos amb aquella selecció de tots els colors possibles que va acabar guanyant, com ho havia fet en el mundial anterior.
A partir de llavors, no sé que va passar, però tinc molt clar que en el mundial del 2002 a Corea i Japó, jo ja volia que perdés Espanya i me'n fotia de les seves pífies i en Lee Wone Jae em va donar una alegria parant aquell penalt en que es va llençar molt abans del que tocava. No en tinc ni idea de que em va fer canviar durant aquells dos anys, ni quin va ser el moment en que vaig passar de celebrar les victòries a celebrar derrotes. Suposo que tot devia ser fruit d'anar-me'n adonant de la realitat. Al Mundial del 98 ja no era pas tan petit, però suposo que si vivia a Espanya doncs em devia semblar el més normal del món voler que fos aquesta selecció la que guanyés. Un cop devia veure que Espanya era una cosa aliena al que jo era i al que jo havia mamat des de petit, suposo que sense adonar-me'n, me'n vaig allunyar.
A casa, els meus pares, més aviat independentistes, passaven totalment del futbol i mai m'han intentat orientar políticament, així que queda descartada alguna influència d'aquest tipus, encara que sí que és veritat que un dels meus avis anava clarament amb Espanya. Una cosa que sí que em podia haver influït a favor d'Espanya, és que jo de petit llegia molt. Per sort, encara no hi havia ordinadors a les cases, i mai he estat massa de tele, així que devorava tot el que trobava per casa. Vaig trobar els llibres de l'escola dels meus pares, aquells quadernets que barrejaven les matemàtiques amb la "formación del espiritu nacional", la història sagrada com si fos una veritat absoluta i la història d'Espanya explicada de la manera més gloriosa possible. Precisament aquella història em va semblar molt interessant i me la vaig llegir fins aprendre-me-la perfectament, creient-me que Espanya era una "unidad de destino en lo universal" i que era la nació més poderosa sobre la terra. Per sort, anys més tard, potser en començar a sortir més del poble, vaig topar amb la realitat, o ella va topar amb mi. I no em va agradar.

Penjar estanqueres al balcó

2010-07-05T15:40:00.005+02:00

No sé si és que no me n'havia adonat mai, o és que no es feia, però no m'havia fixat en el fenomen de les estanqueres als balcons durant les competicions de futbol fins la passada Eurocopa. Potser és que fins llavors les possibilitats de la selecció espanyola no eren precisament motiu d'orgull, però mai havia vist una estanquera penjada al meu poble fins llavors; a excepció, és clar, de la que es penjava a l'ajuntament fa ja forces anys.
Al poble, aquest cap de setmana en vaig comptar quatre, una al centre i tres a la part més nova, on viuen molts pixapins de Reus que només venen al poble a dormir.
Fins divendres passat pensava que potser fins i tot n'hi havia menys que l'altre cop, però anant aquest cap de setmana a Cambrils, Reus i Tarragona, he vist més "rojigualdas" que en tota la meva vida.
A Reus la cosa encara sembla prou moderada, però a Cambrils, algunes zones d'edificis nous a prop de la vila feien por. Estaven replets d'estanqueres de tots tipus, amb toros, sense, amb escut petit, escut gegant, etc... I els bars de la costa plens de banderes per tot arreu, excepte un, que potser amargat havia penjat una senyera a l'entrada. I anar per la carretera entre Tarragona i les Gavarres és ja com passar pel tunel del terror. Les cases que donen a la carretera, dels barris xarnegos de la perifèria, estan totes plenes d'estanqueres com mai ho havia vist. I ja no m'he atrevit a entrar en aquests barris... I també he vist pels carrers, fins i tot en dies que no hi havia partit, a pares amb nens tots de vermell i el nen amb les galtes pintades.
Després diran que no s'ha de polititzar l'esport, però el polititza molt més una competició on només hi poden jugar estats, que el que ho pugui haver fet en Laporta en set anys.
Desconec els motius que porten a penjar una bandera al balcó, però em temo que a Catalunya no són només esportius. Entenc que a molta gent, pels seus orígens, els pugui agradar que la selección guanyi alguna cosa, però treure una estanquera al balcó amb la que està caient, diria que és més un signe de voler tocar els collons que de res. De deixar clar que això és Espanya, però no una Espanya on tothom s'hi pugui sentir representat, sinó l'Espanya que ells representen, l'Espanya eternament dominada per la seva ètnia, on els altres són un maldecap a extirpar o unes taques a anar rentant. I que han vingut aquí per quedar-se'hi, perquè això és seu i prou! I que han recortado el estataqué? Pues en Tele5 han dicho que estaba muy bien y Belén Esteban ha dicho que los catalanes son unos imbéciles, por algo será... Y qué cojones es eso del derecho a la autodeterminación... pero si incluso pueden hablar catalán en todos los sitios!
I així anar passant. Si aquesta gent hagués vingut en unes altres circumstàncies històriques, però van venir quan van venir, i tampoc es va poder fer res per intentar integrar-los des d'un bon començament. Ells no en deuen ser ni conscients, però en Cisco deu riure sota la pesada llosa. El que ell no va fer, potser ho farà el temps... No s'han de voler fer les coses de cop, que ja diuen que amb paciència, i una mica de saliva...

Gràcies, Jan

2010-07-01T21:43:00.000+02:00

No sóc soci, però sento el Barça com un símbol més de Catalunya. Sempre ha estat més que un club, però el president Laporta i la seva directiva han tornat a posar a l’ordre del dia aquesta divisa. Van agafar un club decadent i l’han tornat a posar al capdavant de tot. Li han donat un model d’èxit en tots els camps, difícilment igualable. Han col•locat un producte català com a símbol d’excel•lència a tot el món. Han batut tots els rècords en el camp esportiu. Hem vist un joc que ens ha meravellat i que feia fàcil l’impossible. Hem tingut estrelles del firmament sobre la gespa, com en Ronaldinho, brillant però fugaç, i el gran Messi. I han donat alegria i motius d’orgull a tot un país. Perquè aquest equip ha demostrat que es pot ser global a l’extrem sense deixar de ser local al màxim; que no es pot conquerir el món sense primer tenir una identitat profundament arrelada. I has fet fora els violents, aquells a qui es permetia que fins i tot venguessin droga al camp; havent de veure com t'amenaçaven a tu i a tota la família. I has dit frases mítiques que passaran a la història: "que n'aprenguin", "m'estic fotent com un bacó", o "al loro!", encara que aquesta última bastant fora de lloc.
Per tot això, gràcies president Laporta. He de dir que també hi ha moltes coses que es poguessin haver fet millor, però som humans i cadascú té els seus defectes. En tot cas, les llums brillen molt més que les ombres.
I si ara toca fer política, doncs endavant!!!

La rata espanyola que em volia trencar la cara

2010-06-28T19:24:00.000+02:00

Dissabte a la nit vaig anar a sopar a un restaurant de Reus amb un grup d'amics. En sortir, ens vam quedar a la vorera del davant parlant sobre on anàvem, fent una mica de xivarri. En un dels balcons de l'edifici del davant hi havia una estanquera penjada, suposo que per aquesta onada d'ultra-nacionalisme que desperta el mundial entre els suposats "no-nacionalistes" espanyols. Just va ser d'aquell balcó que en va sortir un individu, amb el tors nu i calçotets, a queixar-se del soroll. La meva reacció (havia begut una mica) va ser espontània totalment, cridant-li: "I tu qué con esa bandera? Eso sí son ganas de provocar!". El porc espanyol va dir: "espera un minutillo, que bajo". Es podria haver estalviat les paraules, perquè amb la cara de macarra pagava, a més que una persona que penja una estanquera al balcó per tocar els collons ha de ser violenta perquè sí. Vaig posar-me a córrer sense parar. Tenia l'avantatge de tres pisos i que el paràsit anava en calçotets. Quan va baixar, en pijama, jo ja era fora de la seva vista. Els meus amics sí que se'l van trobar, però en veure que jo havia fugit, la rata va tornar al cau.
Un gamarús que penja una estanquera al balcó només hauria de tenir dret a dues coses: a callar i a fotre el camp!
Crec que s'hauria de fer un cens de totes les persones que pengen estanqueres, més que res, per tenir controlats als possibles violents.
També crec que m'hauria d'haver estalviat les meves paraules ja que no val la pena deixar-se provocar per tan poca cosa. Les rates, rates són, i prou. Una amiga m'ho va retreure: "ara podries estar dins d'un taüt". I tenia tota la raó. A més, que vaig posar en perill als altres sense cap necessitat. A veure si els eliminen ja del putu mundial d'una vegada. Si tot va bé, en un o dos mundials, veure penjada una estanquera serà una cosa tan folklòrica com qui penja una bandera italiana o argentina, que també n'he vist. Només espero que si algun dia Catalunya juga el mundial ens deixem de bajanades, que és futbol i prou. Si guanyen bé i sinó també!, no hi ha cap necessitat d'anar penjant banderes només perquè s'ha de jugar un partit de futbol.

Salou i el mundial

2010-06-26T13:40:00.010+02:00

Faig pont, però malauradament no ho he aprofitat per anar fora i el passo al poble, sense fer absolutament res de profit. Ahir a la tarda vaig anar a la platja amb un grup d'amics i amigues. Ja cap al vespre, anem a donar una volta per Salou. Odio Salou, em fa fàstic, però hi vaig de tant en tant, més perquè m'hi porten que per voluntat pròpia. Juga Espanya i està tot ple d'estanqueres i xarnegos amb camisetes espanyoles. Hem convertit Salou en un complex turístic de baix cost, en la platja de Saragossa, una reserva índia que hauria d'estar vallada, no sigui cas que s'escapin. Sento com criden els gols espanyols i em venen ganes de fugir. Ens assentem en una terrassa on no hi ha tele i al cap d'una estona sentim uns que criden: Xile, Xile... Guaitem a la terrassa del costat i veiem que Xile ha fet un gol. Ens n'hi anem i ens posem drets al final de tot, animant cada aproximació de Xile, però l'empat no arriba i ja abans que s'acabi el partit, veient que no hi ha res a fer, fotem el camp. Pugem al cotxe, i aprofitant que un amic porta una tovallola que és una estelada ens passegem per Salou amb el cotxe, traient l'estelada per la finestra. Tinc ganes de comprovar el respecte que tenen aquests nacionalistes per les altres nacions. Potser per sort, no ens veu gaire gent, ja que encara estan enganxats davant de la pantalla amb les venes inflades d'orgull. Algú ens mira, algun insult i cap a casa... La selección, aquesta que ara li diuen "la roja", no sé si per allò de la memòria històrica, es classifica i a sobre li toquen uns vuitens i quarts assequibles... Aquest mundial se'm farà llarg.

Per què els homes som tan rucs?

2010-06-22T23:21:00.002+02:00

Ve una tia, ens agafa de la mà i se’ns enganxa una mica i ja ens convertim en l’ésser més estúpid que hi pugui haver. I en aquell moment faria el que volgués amb nosaltres. És trist, però és així. Encara que després ens sentim malament, o pensem que aquella tia només ens manipula, que no ens convé, que només ens posa en merders, etc. Podem pensar el que vulguem, que en el moment en que entra en joc el contacte físic se’ns en va tot del cap. Només pensem en plaer: en estar ben a prop l’un de l’altre, en fer-li petons, carícies, sentir el seu cos tocant el nostre... I tot per no res, o només perquè els baixos ens cremen. I diem que som animals racionals...

Bèèèè, bèèèèè. Com un ramat, votem tots en Rossell!

2010-06-17T23:31:00.000+02:00

No per esperada em va deixar menys estupefacte la gran victòria d'en Rossell. Tant, que he preferit deixar passar uns dies sense dir-ne res. No puc entendre la facilitat amb que aquest individu ha guanyat les eleccions. Semblava que estava ja predestinat i que només calia donar l'ordre perquè la massa de socis es llancés a votar-lo. He de dir que no sóc soci, però no per això estic menys sorprès. Una cosa és que els socis volguessin un canvi d'estil o no en la presidència després de tants èxits a tots els nivells, però una altra molt diferent és fer president al que des del primer moment es volia carregar el model. Que aquest paio volia fer fora a l'entrenador al cap de tres mesos per posar-hi a l'amiguet Scolari! Que volia vendre a en Ronaldinho al cap d'un any perquè n'hi oferien cent milions! Ja et poden oferir el que vulguis, que si tens el millor jugador del món, el que ha tornat la il·lusió al camp, no hi ha cap quantitat que t'ho pugui pagar. I si a sobre és veritat això de les comissions... però independentment de si és veritat o no, només que volgués fer això ja és motiu per desacreditar-lo totalment. Tinc la sensació que el paio aquest , en algunes coses, era massa semblant al Laporta i no suportava això de ser el segon de bord. I quan en Laporta, per dir lliurement el que pensava s'ha convertit en l'enemic a abatre per tothom, han trobat en en Rossell al candidat perfecte. A estat el candidat de l'establishment, aquell candidat que no molestaria ni diria res que pogués pertorbar la pau (o la mediocritat i la submissió) de l'oasi, a canvi de ser elevat al tron. I la gent a seguir. Està demostrat que tenim la merda de país que tenim, perquè l'èxit i la genialitat estan perseguits. Només triomfen aquells que llepen, sigui als mitjans de comunicació, empresaris o polítics. Llepen i callen, és clar. El que persegueix uns ideals és un radical, un enemic a fer caure.
Tot i el que he dit, li desitjo tota la sort del món. Després d'aquests dies, tinc la sensació que tan i tan dolent com algú ens l'ha volgut vendre no ho és. Serà ben diferent en algunes coses, però tinc la sensació que tampoc és aquell espanyolista nunyistes que alguns voldrien que fos. De fet, igual que els altres tres candidats, van començar el viatge en el mateix vaixell. A veure quin balanç presenta d'aquí a sis anys, i quants enemics ha fet pel camí. En aquest país, a vegades, els enemics que tens, són la prova definitiva del bé que han anat les coses.

TV3 i la guerra civil

2010-06-15T23:29:00.001+02:00

Sempre que als canals de la Televisió de Catalunya es toca el tema de la guerra civil, m'acaba pujant la mosca al nas i incomodant-me una mica.
Ahir van tocar el tema al Sota Terra. Aquest és un programa que trobo una gran idea, encara que el to que li donen no l'acabo de trobar el millor, però és un programa d'allò més interessant. Encara que ahir, algunes coses com disfressar-se de soldats i passara al nit en una trinxera, no sé si calien... El cas, és que el programa es presentava de forma objectiva, amb l'objectiu de desenterrar soldats fossin del bàndol que fossin i donar-los una sepultura digna. Durant el programa però, alguns dels comentaris ja no em van semblar tan encertats. Com sempre, es van cometre els típics errors de gairebé considerar que era una guerra de bons contra dolents, i que uns lluitaven per uns ideals i per la democràcia, com va dir n'Eudald Carbonell referint-se als membres de les brigades internacionals, per després dir que eren comunistes... Comunisme i democràcia? Em sembla que falla alguna cosa. Es barregen coses. Precisament l'Espanya en la que van arribar no era precisament una democràcia, amb anarquistes i comunistes amos del carrer sembrant el pànic per tot arreu. Després va dir, altra vegada referint-se als brigadistes, que ell hauria fet el mateix. Trobo molt frívol dir una cosa així, i molt fàcil de dir, sabent que segurament no et trobaràs en una situació així. Des de la seva còmode posició, és molt fàcil de dir "jo hagués fet això o allò". No és el mateix dir-ho ara, que dir que et posaries a l'infern quan el tens al davant, que et posaries en una trinxera plena de fang i de polls en un país estranger a matar i a morir per uns ideals... Massa fàcil de dir. Però tot es pot esperar del gran arqueòleg que té un pòster de Lenin al seu despatx.
Segurament deu ser perquè una part de la meva família va patir força per culpa dels "rojos" i m'han explicat el terror que van sembrar a l'inici de la guerra, que sempre m'ha ofès que es vulgui vendre això d'una guerra de bons contra dolents. Als que van patir per un costat, l'altre els devia semblar el bo, però des del punt històric de les persones que no ho vam viure, hem de ser objectius i simplement veure el que va passar. Evidentment, la sublevació feixista va ser un acte criminal, però també ho va ser tot el terror sembrat per anarquistes i comunistes, mentre el govern català i espanyol miraven cap a un altre costat. I això no es pot oblidar, perquè mentre uns i altres sembraven el terror en nom d'ideals, milers i milers de joves mataven i morien al front, i no precisament per ideals.

El partit que he estat a punt de jugar la passada nit

2010-06-12T16:53:00.009+02:00

Aquesta nit estava en una casa amb en Ben Linus, el dels others de la sèrie Lost. No anava torrat, però no recordo que hi feia ni com hi he anat a parar. De sobte ha entrat un boig amb una pistola. L'enviava en Widmore? No ho sé pas, però em volia matar. He hagut de córrer molt, això sí que ho recordo perfectament. En ma vida havia corregut tant. I he hagut de pujar i baixar un munt d'escales fins que he sortit de l'edifici. Només pensava en fugir i ni em fixava per on passava. Al final, perdut totalment, no sé com, he fet cap a un camp de futbol. He obert una porta i era un vestidor. Quina sorpresa en veure que a dins hi havia tot l'equip del Barça. En Guardiola, que ara sé que és dels nostres, ja sabia que vindria. M'esperava. Ja tenia preparat tota la vestimenta del Barça per mi, i m'ha dit que me la posés de seguida. Segur que ja ho tenia preparat per camuflar-me i protegir-me del boig que em perseguia. Els ha dit als jugadors que jo era un convidat i que avui jugaria amb ells. Que content que he estat quan ho he dit, encara que no em podia oblidar del sicari que em perseguia. Estava a punt de sortir al camp amb l'equip titular quan de sobte m'he adormit... potser algú m'havia drogat? El que recordo és que he tingut un somni molt estrany: em despertava al meu llit amb unes tremendes ganes d'anar a pixar i he hagut d'anar al lavabo... aquest món del meu somni no era pas cap meravella, la meva vida era força apàtica. Fins he somiat que tenia un bloc anònim a la xarxa... potser perquè tenia por que si revelés la meva identitat algú m'acabaria perseguint amb una pistola.

TV3 millora la programació els dies de vaga

2010-06-08T22:59:00.003+02:00

Magnífics documentals com Adéu Espanya, el 30 minuts de diumenge passat sobre Sud-Àfrica, un documental sobre el Pla Cerdà, la pel·lícula Serrallonga més el "making of" més un reportatge sobre aquest famós bandoler, etc.
Avui, aprofitant la vaga dels massa ben acostumats funcionaris TV3 ens ha ofert una programació d'una altíssima qualitat. Estic veient com últimament la programació de TV3 va millorant i ja no és aquell canal en que només es fa humor pesat: la cultura, la història i l'actualitat hi comencen a tenir cabuda.
A veure si passada la vaga, mantenen el nivell.

Ja n'hi ha prou de permetre'ls-ho tot, no?

2010-05-31T21:51:00.003+02:00

Primer de tot, posem totes aquelles coses que s'han de posar abans que et comencin a insultar:
Què sí, que els de Hamàs són uns terroristes malparits i que tots els islamistes només ens portarien a la barbàrie!

Un cop fets els aclariments: fins quan continuarà el món occidental donant cobertura al terrorisme de l'estat d'Israel? Disparar contra un vaixell a alta mar és terrorisme, fins i tot si els altres els disparaven amb tira-xines! I és terrorisme com bona part de les accions de l'estat d'Israel durant tota la seva existència. S'han de defensar, diran molts, i hi estic d'acord, però el principal problema és haver-los posat allà al mig. Perquè el problema no el tenen només ells perquè els seus veïns els volen enviar al mar, cosa que segurament tots nosaltres voldríem fer si ens fessin el mateix que van fer a la gent que vivia a Palestina; el problema el tenim ara tots. El conflicte d'Israel només porta a un xoc entre el món musulmà i l'occidental defensor d'Israel. Evidentment que ara no se'ls pot llençar al mar, però si el món occidental començant pels Estats Units s'hi posés, se'ls podria fer desocupar Cisjordània i comportar-se una mica com a persones... que ja va sent hora!
Quan es diu tot això sempre surt algú (la Rahola la primera) dient que perquè no dius el mateix sobre l'Iran, sobre el Sudan, etc... però que jo sàpiga ni l'Iran, ni el Sudan, ni Corea del Nord estan emparats per la civilització occidental de la que jo em sento membre, per això m'indigna deu vegades més el que fa Israel, perquè se suposa que són dels nostres, o almenys que estan emparats per nosaltres. Ja va sent hora de que se'ls posi al seu lloc. No us sembla que ja els hi em comportat masses coses?

Nespresso

2010-05-27T15:25:00.002+02:00

Avui en dia sembli que si no tens una Nespresso no siguis ningú. Vagis on vagis sents gent parlant de la grandesa d'aquest invent. Avui mateix les meves companyes han estat mitja hora parlant-ne. No hagués dit mai que una conversa sobre cafès en la que hi participen simples consumidors pogués donar per tant.
Han parlat de la fortuna que es gasten cada mes en càpsules i dels diferents tipus de cafès. La més pija de totes elles, de seguida ha començat a anomenar una infinitat de varietats diferents, destacant-ne les propietats de cadascuna. Jo no he obert boca en tota l'estona ja que no sóc especialment aficionat al cafè i quan me'n faig, me n'acabo fent un d'aquests solubles que només cal tirar una cullerada de cafè a la llet i ja es desfà sol. No ho hagués dit, més que res perquè no tinc necessitat de parlar de ximpleries amb elles, però segur que haguessin pensat que sóc un pringat, un antiquat i un rata. Em sembla molt bé que per la gent que els agrada el cafè hi hagi aquestes màquines que diuen que els fan tan bons i ràpid, però em penso que per la majoria no és més que una moda passatgera per demostrar que estàs al dia i quedar bé el dia que tens convidats.