Un any més ho hem petat. Som el moviment polític que més gent pot mobilitzar a Europa, i potser al món. Més que una manifestació va ser una festa. Però la independència no és cap festa en un estat tan poc democràtic com l'espanyol i caldrà ser molt forts i resistents, si és que això tira endavant. En són conscients tots els qui eren a la Meridiana? Em dóna la sensació que no, que molta gent ja s'ha acostumat a anar a fer una "performance" l'onze de setembre i que quan n'acaba una ja pensen en quina es pot fer l'any vinent.
Veurem. Ara el que cal és guanyar i guanyar bé. No entenc que ens vulguin vendre la moto amb això de si vots o escons. L'únic que ens pot donar alguna oportunitat davant del món son els vots, que no ens enganyin.
I deixant tot això, volia comentar una altra cosa. Els qui divendres passat érem a la Meridiana som Catalunya, però no l'única Catalunya. Només calia allunyar-se uns quants carrers de la manifestació per veure una Catalunya totalment diferent i totalment aliena al que passava uns carrers més enllà. Avis parlant animadament en una plaça mentre els seus néts corrien i jugaven en castellà, joves que corrien escoltant música, parelles que passejaven... Una Catalunya ben diferent, el que no necessàriament ha de voler dir que ens sigui contrària, però si més no, és una Catalunya que li importen ben poc les nostres reivindicacions i "performances", que no va anar a votar el 9N i que potser ni tan sols sabia ben bé de què anava la cosa. La "majoria silenciosa"que s'atribueixen els partits anti-catalanistes, potser sense ni ells saber-ho. D'aquesta Catalunya depèn el que pugui passar el pròxim dia 27. Continuaran passant del tema? És més, si guanyem, acceptaran el nou estat mentre els deixem continuar passant? Si Albiol els crida a les barricades, continuaran passant de tot? De tot això en depèn el nostre futur.
